Pàgina d'inici » Dietari » Denominador comú

Denominador comú

Tot això d’Espanya és tan poc confortable que, més que pensar en estelades, m’estimo més avui recordar Joseph deClerq i tantes i tantes visites fetes a Bruges sota el seu mestratge. Mestratge molt més enllà del d’un simple guia local de turisme. Comença a fer molt de temps ja de totes les coses i no sé si encara deu ser viu, no ho sé. A l’esplèndida Bruges, hi arribàvem bé des de Brussel·les, bé des de Zierikzee, a la Zelanda. I ell ens rebia al mateix pàrquing on deixàvem l’autobús. 3 hores ben bones de passejada que les primeres vegades sempre començaren amb aquell seu “buena gente de España”. Les primeres vegades, després ja no. Després anà a poc a poc entenent d’on realment veníem i ens sentíem. Ell sens dubte flamenc. El Begijnhof, residència d’aquelles beguines, Santa Caterina, Nostra Senyora i la impressionant trona entre d’altres meravelles, els canals bellíssims, El Markt o Plaça Major, centre neuràlgic, el Burg, amb el Palau de Justícia i l’Ajuntament i la Basílica de la Santa Sang que hi ha qui anomena Catedral. En fi, conservo perfectament l’anotació del que solia explicar el mestre deClerq en arribar en aquesta Basílica que dic. Venia a dir que des de l’Antiguitat fins en aquests dies nostres hi ha en l’ésser humà un denominador comú: la crueltat. Una crueltat que no ha pas disminuït en aquesta època nostra, sinó que s’ha anat delegant i s’ha anat fent per això mateix gairebé invisible. Ara el que hi ha són executors oficials de la crueltat (policies, torturadors, diversos cossos anomenats de xoc…) que la canalitzen i la practiquen de manera reglamentada i generalment clandestina, que sobretot no se sàpiga. I afegia que antigament, en canvi, la crueltat fou pública i s’exercia de forma molt més directa: bisbes i reis degollaven i ajusticiaven amb les seves mateixes mans. Exemple: Carles III de França arribà a Bruges en ple segle XIV i va veure en aquesta Basílica on ara som, la de la Santa Sang, quatre mil estreps de soldats francesos exterminats pels flamencs a l’època de Felip el Bell. I en veure-ho, a l’instant, ordenà fer passar per les armes tots els habitants de la ciutat, exactament tots. Carles III de França complí així aquella freda venjança monstruosa. Un segle després. I és cert, és cert, que no només a Bruges sinó a tot Flandes no hi sentiràs mai parlar en francès si no és que es tracti de passavolants francesos, o potser valons. Però aquesta és tota una altra història. El fet és que, mentre el grup disposava de “temps lliure”, amb el senyor Joseph deClerq, ell i jo, acabàvem sempre a la cerveseria. Va ser profunda aquella estima.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s