Alegries o decepcions

Notícies, esdeveniments, expectatives. Que curta que és, la vigència de tot plegat. El Barça potser serà campió. O potser no. Springsteen triomfarà al Camp Nou, segurament i com sempre ha fet. Demà Fórmula 1 a Montmeló i final de l’Eurolliga de bàsquet. I més coses encara, segur. Alegries o decepcions, la vigència de les quals no anirà gaire més enllà. Perquè el que convé és que s’imposi l’amable rutina de la cosa quotidiana. Baudelaire: la solitud, aquest antídot, no és perillosa sinó per a les ànimes ocioses i divagadores que l’emplenen de baixes passions i de quimeres. Soledat i misteri, i “aquesta desgràcia de no poder estar sol”, que deia La Bruyère, i el fet d’haver-te de canviar de lloc o de taula perquè els del costat sempre criden massa per no dir res. Baudelaire, que també esmenta Pascal i aquell “gairebé tots els mals nostres  vénen de no haver sabut quedar-nos a la nostra cambra”, la cel·la del recolliment contrària a tots els enfollits d’avui a la recerca de la felicitat tan sols del moviment, com més físic millor, i en una mena de prostitució que podríem anomenar fraternitària, mot grandiós si volguéssim parlar la bella llengua d’aquest nostre segle. De manera que, sisplau, estalvieu-nos, si arribés el cas, qualsevol temptació de rua agombolada i celebreu la suposada victòria, si arriba, en l’àmbit privat que li pertoqui. Que no és pas que no n’hi hagi, fraternitaris. (Pensament de les 8 d’aquest dematí, abans de l’esmorzar al Girella, de Mataró, on el bondadós i fantàstic Joan Calsapeu m’ha convidat per fer-me conèixer Marcel Riera, quin plaer. Hora i mitja de distesa i amable conversa, abans de la segona presentació d’El Tel de les Coses -aquest cop a Dòria Llibres-, que després fa que t’ho miris tot de manera absolutament diversa i no gens encongida).