Llaminadures

Tendència cada cop més accentuada envers la caritat. Santedat secreta i sospitosa, sense gens d’esplendor, i que hauria de reprimir. En el fons, llaminadures, llepolies per a la consciència. Perquè quedi tranquil·la, pobreta. Hi ha, per exemple, aquesta persona, ja gairebé provecta, que va tot el dia atrafegat amunt i avall de la riera. Entre d’altres coses, l’Ajuntament li deu una quantitat considerable de cèntims, que de manera inexorable li fan falta per poder viure, i no hi ha manera que els hi faci efectius. Ho passa malament, aquesta persona, i la caritat que dic no consisteix pas a facilitar-li pecúnia sinó senzillament a admetre conversar-hi cada cop que t’atura pel carrer o et troba en una terrassa qualsevol fent el cafè. Vida i miracles, sempre en té alguna a punt per dir, rialler com és tot i tenir la dona malalta al llit i haver d’ocupar-se de fills i néts, que no els falti aquell poc d’aliment necessari, i l’escola, esclar. Tot el dia amunt i avall i no hi ha manera de fer-hi res per solucionar el problema greu que té, tan sols aquests 10 minuts gairebé quotidians d’intercanvi de paraules, que no sigui dit que no te l’escoltes. Perquè la veritat és que, després, a casa, entre les teves coses, gairebé ja totes elles no deixen de ser pures dèries i manies, ni tan sols hi penses, en aquesta persona. La consciència potser ja en té prou amb el minso autoengany de la llaminadura que no soluciona res. ¿Caritat, dius?