La comuna

Perquè, en realitat, ¿de què servim en aquesta societat actual? ¿Per consolidar el poder dels qui ja governen? ¿Per afavorir el dels qui hi aspiren? ¿Per a què, per a quina cosa, hi aspiren en el fons del fons? N’hi ha que surten ara parlant de comunes, de la vida en comuna, de fills compartits entre tots -perdó, totes- i que no faci falta saber, de tan col·lectius, exactament de qui són. La senyora Gabriel, ves! La comuna, a casa -i segurament no només a casa nostra- tota la vida havia estat el nom del vàter i la seva tassa. La comuna. ¿Ja has passat per la comuna? Em sembla que té tota la raó Francesc Pasqual quan diu que el que de veritat fa falta és potenciar les pròpies capacitats, les de cadascú, i mirar d’aprofitar totes aquelles alegries que en el fons aquesta societat, que en ella mateixa té tan poca cosa de divertida, ens pugui encara reservar. I, sobretot, sobretot el poema en prosa de Baudelaire, Embriagueu-vos, (Enivrez-vous!). De vi, de poesia, o de virtut. Perquè, pel que fa a la resta, jo què sé!