Pàgina d'inici » Dietari » Calaixos tancats

Calaixos tancats

Cadascun dels amics que hem tingut és d’alguna manera l’amo d’un dels calaixos de la nostra persona, del nostre ésser. I només ells en tenen la clau. De manera que, un cop se n’han anat, aquell calaix és com si quedés ja per sempre tancat. Allunyar-se dels amics, admetre aquest allunyament, és com si una part de la nostra vida quedés clausurada. Jo mateix potser ara seria diferent si hagués continuat la relació amb certs amics de la joventut, o d’un passat tampoc no gaire llunyà. Potser. El que passa és que hi ha circumstàncies, qualssevol, que te’n separen i continues aleshores el viatge, cadascú per la seva banda i per això mateix mutilats, o gairebé. Potser és aquesta la raó per la qual a certa edat es fa tan difícil de fer nous amics. Ja totes les facetes de la nostra manera de ser han estat copades i ocupades per aquelles aliances del passat. Aliances inimitables. Calaixos tancats. I tots els dubtes del món.

3 thoughts on “Calaixos tancats

  1. Un escriptor, crec que anglès (no en recordo el nom) deia que no llençava les cartes rebudes perquè era com matar-ne els autors.
    Això dels calaixos és encaramés “personal”.

  2. Sí, és molt difícil entaular, a partir de certa edat, noves relacions d’amistat. Feliç i eloqüent metàfora dels “calaixos tancats”. És ben bé una clausura d’alguna porció vivencial ben nostra, i que ja no existeix. Una mutilació. I, a més a més, generalment és irracional: ni idea de per què es produí. Això em reafirma en la importància de l’inconscient: és ell qui regeix en general la nostra vida. A la impensada, hi pot haver, qui sap, alguna faceta nostra que tal volta arribarem a compartir amb algú, i es trenaran miraculosament i espontàniament nous llaços, però serà ja un altre calaix, no pas mai el mateix, que ja no existeix… I sempre sentirem, potser, aquell esquinçament llunyà, aquell enrarit sentiment que més val assumir amb discreció. Ara, el que més allibera és l’art, tant en el vessant consumidor com creador. De tant en tant em rellegeixo aquell poema en prosa de Ch. Baudelaire: “Enibrez-vous” (Embriagueu-vos), traduït en català “in illo tempore” a Llibres del Mall amb el títol de “50 poemes en prosa”, i ara (2016) en una extraordinària edició bilingüe a Abada editores, amb el títol de “El spleen de París”. És un dels llibres amb menys prejudicis (tant de “dretes” com d'”esquerres”) que he llegit. Crec que no n’hi ha cap…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s