Calaixos tancats

Cadascun dels amics que hem tingut és d’alguna manera l’amo d’un dels calaixos de la nostra persona, del nostre ésser. I només ells en tenen la clau. De manera que, un cop se n’han anat, aquell calaix és com si quedés ja per sempre tancat. Allunyar-se dels amics, admetre aquest allunyament, és com si una part de la nostra vida quedés clausurada. Jo mateix potser ara seria diferent si hagués continuat la relació amb certs amics de la joventut, o d’un passat tampoc no gaire llunyà. Potser. El que passa és que hi ha circumstàncies, qualssevol, que te’n separen i continues aleshores el viatge, cadascú per la seva banda i per això mateix mutilats, o gairebé. Potser és aquesta la raó per la qual a certa edat es fa tan difícil de fer nous amics. Ja totes les facetes de la nostra manera de ser han estat copades i ocupades per aquelles aliances del passat. Aliances inimitables. Calaixos tancats. I tots els dubtes del món.