Nuesa

Hi havia un gat, en aquell restaurant d’ahir. Un gat que em va fer pensar en l’elegància gairebé majestuosa i, en tot cas, natural i inconscient, de tan lògica, amb què els animals duen i llueixen la nuesa seva. Perquè diria que van nus, oi? Igual que els gossos i els cavalls i d’altres espècies encara. El que em sorprèn és veure’n alguns que els amos abriguen amb jerseiets de llana, tan monus, i coses semblants que, no sé com dir-ho, em semblen ben allunyades del que deu ser el seu hàbitat i costum: la nuesa. Que consti que parlo per parlar perquè, de tot això, no en tinc ni idea i tan sols m’hi fa pensar aquell gat d’ahir que dic. En fi, que no em sembla pas ridícula ni desagradable, aquesta nuesa d’altra banda tan natural. I si alguna vegada, en ells, hi ha posicions i actes que ens fastiguegen, deu ser segurament a causa de la semblança amb certs actes o posicions que, en general i amb totes les excepcions que calgui, els humans procurem adoptar en privat: per exemple, quan els animals forniquen. Perquè, entre d’altres coses, ja sabem de sobres que aquest verb no sempre significa fer l’amor.