Silenci de l’IEC

Les novel·les hi ha un moment que s’acaben, que arriben a un o altre final, tancat o obert. Les novel·les imiten la vida, però ja Josep Pla deixà escrit que a la vida res no s’acaba si no és per mort o per oblit. Certeses de l’espècie humana. Fal·làcia dels finals feliços. Que tot acabi malament no té res a veure amb el fet de ser, o no, pessimista. Des del primer instant que vivim, però, la mort ja hi és present. Consol de Montaigne i el bé que suposa llegir-lo de tant en tant. Ens pensem qui sap què i som partidaris de la llibertat, del bon humor i de procurar fer els que ens doni la gana. Fantàstic. M’agrada, però, un poc de calma de tant en tant i recordar que tot el que vivim és a càrrec i a expenses de la vida que ens queda, que ningú no es mor abans que la seva hora li hagi arribat i que el temps que deixem en morir és tan poc nostre com el que va transcórrer abans del moment d’haver nascut. Tot és història abans d’aquest moment, la història que potser hem après, però no pas viscut.

Grandiosa, d’altra banda, M.Carme Junyent a l’acte d’ahir a l’Espai Bonaire. Plaer de sentir-la. Tota aquesta comèdia, tants i tants disbarats i carrinclonades del constant desdoblament de gènere de la hipòcrita correcció política ara ja imposada des de les mateixes Universitats, sobretot la UAB, però no només, que obliga fins i tot els estudiants, amenaçats de veure reduïda la nota, si no s’avenen a incórrer en aquest desfici malaltís del companys i companyes, persones infants i persones adolescents, etc, etc. Totes les concordances fetes malbé i el cervell que no pot processar-ho. Fins aquest punt arriba a molestar el mot masculí, aquest sol mot que carrega amb la responsabilitat de tots els mals haguts i per haver. I, mentrestant, el silenci sospitós i malèfic de l’IEC, que calla i no en diu res.