Simples receptacles

Dos coloms morts damunt d’un bassiol de sang fresca. Mort recent. Fa poc devien ser vius encara. La vida se’ls n’ha anat, ja no hi és, en ells. La vida com a cosa exterior als éssers, vida preexistent que per manifestar-se necessita aquests éssers, coloms o persones humanes que no passem, no anem més enllà, de simples receptacles passatgers de la vida que no ens fa servir sinó de continents. Potser sí que tenia raó Ribeyro en afirmar que la vida és en els éssers, però que els éssers no som ben bé, ni del tot, la vida. I ara penso, d’altra banda, que per què caram he de forçar el cos a canviar de lloc si resulta que l’ànima i l’esperit em viatgen de manera tan i tan fàcil. I també que, si m’hagués tocat ser tortosí, hauria fet exactament com aquest més del 70% de la població que diumenge no va votar. Inútil referèndum. ¿Que no hi ha govern, a Tortosa? I si n’hi ha, ¿de què caram serveix?

Anuncis

Hàbits i costums

Aquell batxillerat que ens tocà fer, als de la meva generació, els anys 60 del segle passat era com era. Indiscutible, autoritari, repressor també de la llengua que parlàvem a casa. Tot això i encara més. Fins i tot la missa diària salesiana. Ara bé, sense justificar cap dels mitjans utilitzats, déu n’hi do de la cultura general amb què en sortíem. No gens menyspreable. Et permetia anar pel món, malgrat la censura i el franquisme, sabent on queia Madagascar i conservant pràcticament per sempre a la memòria les Coplas de Manrique i passatges sencers de l’Antic i del Nou Testament. En fi, no es tracta pas de fer-ne cap apologia, Déu me’n guardi. És tan sols una comparació inevitable amb aquest present que vivim. De vegades és un present un poc massa pengim-penjam. En tots els sentits. Com si faltés el que podríem dir-ne educació de l’ànima. Sense detriment de la cosa intel·lectual, potser farien falta un poc més d’hàbits i costums morals: modèstia, esperit lúdic, llibertat interior, gust pel risc. I la ironia, només faltaria, com a instrument bondadós per desmuntar tota conclusió apressada, els tons massa satisfets, la vanitat incipient, la seguretat facilota, la creença massa còmoda. Ànima educada per a una bona estructura del pensament. Gairebé allò d’aquell Juan de Mairena de Machado, ensenyar virtuts tot mostrant els defectes dels carrerons sense sortida de les seves reflexions, les contínues incerteses, les limitacions, els dubtes i tots els dilemes insuperables. Potser només a través d’aquest mètode la intimitat del professor pot esdevenir pedagogia. No hi hauríem de renunciar.

Els llibres us ho descobriran

Afinitats electives que vénen de temps enrere. Segurament de força abans d’haver perdut l’oremus gairebé del tot. Sobre l’Escriptura, de Ferran Toutain, és un llibre de l’any 2000. Un llibre excels. Les divergències de caire polític i de concepció de país no hi tenen res a veure. Em passa sovint això de sentir-me més a prop, pel que fa al món diguem-ne de les lletres, de persones com ell que no pas de segons quina mena d’independentistes. Vull dir que m’és igual que no siguin partidaris de la independència. Sense ser-ne, prediquen un model de societat, culta i llegida, que és exactament la que un servidor voldria per a aquest nostre país. Res a veure amb el que es desprèn d’altres que s’omplen la boca de trencament, de duis i de desobediència però que en general, pobrets, ho fan dotats d’un discurs que no hi ha per on agafar-lo ni s’aguanta per enlloc. Això és així. Llevat d’ocasions i de persones molt comptades, em sento més a plaer i molt més còmode llegint coses d’autors que no es declaren en pro de la independència, o que hi són obertament contraris, que no pas amb la majoria dels qui s’hi declaren a favor.

En fi, Sobre l’Escriptura no em sembla només un llibre excels sinó sobretot imprescindible en una societat com aquesta que no afavoreix pas gaire l’interès dels seus membres per la cultura. Una societat, a més, que reclama que s’ensenyi a escriure, però que no exigeix que se’n sàpiga. I no pas per esdevenir escriptor professional, no fa cap falta. Sí, però, com a mètode de pensament lliure i estructurat. I la lectura, esclar, sempre primer la lectura com a base de tot. Toutain, en un punt determinat del llibre esmenta Antoine Albalat, que l’any 1899, a L’Art d’Écrire, recomanava: “¿Voleu saber si mai arribareu a tenir talent? Llegiu. Els llibres us ho descobriran.- ¿Que voleu escriure però us heu quedat bloquejats? Llegiu. Els llibres us retornaran la inspiració.- Llegiu quan vulgueu aprendre a escriure; llegiu quan sapigueu escriure; llegiu quan ja no pugueu continuar escrivint. I escolteu: el talent no és res més que assimilació, l’assimilació dels models”. Quin munt d’esplèndides lliçons de llengua escrita, però també parlada. I afinitats del tot electives que tant de bo anessin a parar a mans, si més no, dels qui es dediquen a l’ensenyança, tant de les lletres com de les ciències. Sobre l’Escriptura.

Certa dosi de pau i ordre

El plomall d’en Rivera un cop tornat de Veneçuela. El subconscient de l’adversativa però que d’alguna manera el traeix. Les dictadures no aporten llibertat, però sí certa dosi de pau i ordre. Talment com si la llibertat fos incompatible amb l’ordre i la pau. I com si les coses desitjables de veritat fossin aquestes últimes més que no pas la llibertat. Em fa l’efecte que se li entén tot. I també quan afirma que en aquell país del qual acaba de regressar la dictadura que hi ha instaurada és arbitrària. I penso: com si no ho fossin totes. Com si ell mateix no ho fos, d’arbitrari. L’estultícia no té aturador. Gaudi i plaer, però, en aquest sentit, de l’anunci del Bloomsday el 16 de juny al CCCB que llegeixo a l’Ara a través de Jordi Llovet. Això i el record de La Saint-Polycarpe que Flaubert i els seus amics celebraven el 27 d’abril per honorar (!) el progrés de l’estultícia en aquest món em fa passar avall a poc a poc el malhumor de les paraules d’aquest noi Rivera, veritable figureta del narcisisme més ultrat.

Tanta màscara

Els pedagogs de veritat, i no pas els d’aquesta secta que ara ens domina, havien previst un futur precís i realista. Al pa, pa, i al vi, vi. El món sense màscares. No hi fa res que s’hagi dit que si vols que un home et digui la veritat el que has de fer és facilitar-li una màscara que l’emmascari i que, aleshores, te la dirà, aquesta veritat. No. Lleva’t la màscara i mira’t la pinta que fas. La veritat és aquesta pinta. Realitat fascinadora. Cada cosa al lloc que li pertoca i cada cosa igual a ella mateixa. Prou de farses! I enfronta’t de cara amb tots els objectes, processos i situacions que se’t presentin i sense fer-te el guerxo ni demanar res en préstec a ningú. Qualsevol préstec significa un deute i els deutes s’han de pagar, ja ho saps. Vull dir que les pestanyes tan curtes d’aquella noia són -definitivament- les pestanyes tan curtes d’aquella noia. No hi ha res a fer. Qualsevol arranjament que s’hi practiqui no passarà de ser una pura i simple il·lusió. Disfressa constant i permanent aparença a través de les quals discorre i s’esmuny la vida i aquest procés que, de tant mai no acabar, no s’acaba mai. Tanta màscara.

Aquell coixí

Aquell enamorat anòmal que, a Hannah i ses Germanes (Allen, 1986, que com més veig més m’agrada), regala a la seva estimada, també anòmala, un exemplar dels poemes i pensaments d’e.e.cummings. Ens referim,per descomptat,a la meva posició. Solter incapaç d’ofici,durant llarg temps havia reprimit el desig de reprimir el desig reprimit de diguem:Ociositat,mentre vol dir el contrari?    No.Res no podria ser més clar per tots els interessats que el fet que no sóc un policia. I és que, en el fons, personne ne m’aime et j’ai les mains froides. No, no, bé que ho saps, que mai no oblidaré aquell moment tan precari. ¿Què se’n deu haver fet, amor, d’aquell coixí on els nostres caps van viure i ser? Tot semblava massa bonic i ara és ja aquella hora de claror, un poc més enllà de la una del migdia, en què els corbs encaputxats que dèiem ahir encara no volen i romanen tan sols amatents que arribi la foscor, potser ja definitiva.

Cria corbs

Malaurada actualitat d’aquest barri de Gràcia, d’aquest Banc Expropiat i de tots aquests que diuen ser antisistema però que el seu sistema no és sinó la violenta rebequeria de la destrucció i que, a més, es pensen que és un dret fer-se seva una cosa que no ho és i que, al damunt, els surti de franc. Tot capgirat. I la Policia titllada de tot excepte d’eficaç, d’efectiva, de complir amb el que és el seu deure. Massa poca contundència, encara. I la CUP -300.000 vots, més de la meitat en préstec equivocat- clamant al cel i amenaçant amb no sé què. Què s’han cregut! El que hi ha és molta feina endarrerida, molta feina mal feta. I tant de bo que no hàgim ja fet tard. És ben bé allò de cria corbs, que et llevaran els ulls!