Parlar per parlar

Difícil d’anar bé amb tant de llibre d’aquests anomenats d’autoajuda. Algú ha dit amb encert que més aviat solen conduir al suïcidi, o gairebé. Aquest mal viure i contra tota esperança. Posats a fer, m’estimo més repassar aquesta llibreta i poder, així, trobar-hi anotacions com aquestes, que sí que em semblen un ajut dels de debò i et fan venir ganes de viure encara més: el sol i l’aigua eren el vestit del seu cos, el millor dels vestits i ella ho sabia i reia mentre ens mirava i saltava a causa del fred abans d’embolcallar-se en una tela índia plena de caràcters sànscrits (Llop a Reyes de Alejandría). I, així, tots i cadascun dels banys dels anys passats. Banys d’aigua de mar i de sol, ara que el que ha de tenir en compte és que el sol i vostè ja no són amics. I, després, encara, la diferència entre opinar i pensar. El judici sense criteri és la dictadura de l’opinió. Una cosa és ser crític i l’altra, molt diferent, és ser criticaire. I és quan no tenim en compte tot això que caiem en aquest horrorós parlar per parlar que tantes vegades, per no dir sempre, ens caracteritza. Reietons.

Caçadors

L’home d’edat ja provecta que pensa i recorda quan, de petits, a casa seva havien tingut gat. Menut, li deien. Sempre es deia menut. La casa era gran, molt gran. I a la part de darrera recorda perfectament la fusteria que hi havia -l’avi i l’oncle que també hi vivien eren fusters-, i recorda també les plantes i el safareig de l’eixida, i el terrat i les golfes immenses. El menut el tenien sobretot per controlar les rates, esclar. I el que ara aquest home gairebé ancià pensa és en l’ancestral caçador que hi ha en tots nosaltres. En això segurament té raó. Són disperses les possibles qualitats que tenim, però molt poques vegades són concentrades en una sola activitat, així el silenci i el sigil, la paciència, l’atenció, l’agilitat, la celeritat, la sorpresa. Perquè aquest home d’edat ja provecta es recorda ara de quan aquell gat -el menut– cometia alguna malifeta i com, aleshores, amb quina astúcia i tenacitat l’esperava encongit i dissimulat rere d’aquella butaca o d’aquella porta tan sols per revenjar-se’n, revenja subtil, i no venia d’aquí l’estona que li calgués esperar-se. La qüestió era finalment saltar-li al damunt i atacar-li a puntades la seva banda més vulnerable. Perquè el que en el fons meravellava aquest caçador ancestral era el fet que els gats tinguessin la pell retallada justament en els dos forats on tenien els ulls. En fi. Després m’explica també l’episodi seu amb els pollets de Vallgorguina. Però aquesta és tota una altra història.

Tan sols medicina

Hi veiem i hi sentim a través de les paraules i entre les paraules. Foradem forats, deia Becket pel que fa al llenguatge, per veure o sentir tot allò que s’amaga darrera seu, darrera el llenguatge. La literatura com a salut i el problema segurament més gros és que és ja absent de les aules del país. Avui mateix en parla Jordi Llovet. I l’exemple de Chesterton, que definia la nit com un núvol més gros i extens que tot el món i com un monstre fet tot ell d’ulls. Foradar forats. ¿Com ens ho farem, doncs? Perquè Deleuze -a la Literatura i la Vida- explica que escriure no consisteix pas a explicar els records, els viatges, els amors i els dols, els somnis i les fantasies pròpies; i que les dues primeres persones no serveixen de condició per a l’enunciació literària; al contrari, la literatura només comença quan dins nostre neix una tercera persona que ens desposseeix del poder de dir JO (tot allò “neutre” de Blanchot). Entreteniment infinit o res. Personatges que no poden recuperar-se si no és privant-se del seu poder de dir JO. Alguna cosa els passa. I que difícil resulta, no poder dir JO!

I després, esclar, hi ha el món. El món que ens envolta de lluny o de prop, tant és. El món que el mateix Deleuze defineix com el conjunt de símptomes amb què la malaltia es confon amb l’home, o al revés. Literatura, doncs, com a iniciativa de salut, cosa que no vol dir de cap manera que qui escriu estigui dotat d’una salut de ferro. Al contrari. I tot això és fantàstic. Igual que l’esment de Le Clézio: potser arribarà el dia que se sàpiga que el que hi havia no era pas art, sinó tan sols medicina.

Respectables però honestos

L’Home que Fou Dijous (1908) no és fins ara que el llegeixo. I això que l’edició que en tinc és aquella que l’any 83 publicà Ed 62 (El Cangur) amb traducció de Carles Unterlohner Clavaguera. Vaig a poc a poc i amb tota la precaució del món, però em sembla una cosa esplèndida, més que esplèndida. Els dos poetes, o això si més no diuen ells d’ells mateixos, la secta dels anarquistes del somni, o del malson, els membres de la qual, 7, duen per nom el dia de la setmana corresponent. Ficció de les de veritat. Fins al moll de l’os. Veritat dites a la cara i les més irreals i estranyes suposicions. Ser honest, d’altra banda, no és pas el mateix que ser respectable. Ja el mateix Chesterton ho deixà escrit a la seva Autobiografia l’any abans de morir-se (1936). Vaig néixer de pares respectables però honestos, és a dir, en un món en què la paraula “respectabilitat” no era considerada només un insult, sinó que conservava encara una dèbil connexió filològica amb la idea de ser respectat, motiu de respecte. Com quan, per exemple, el dia que al seu pare -un liberal de l’escola anterior a l’aparició del socialisme i que ni per un moment va dubtar mai que qualsevol persona sensata creia en la propietat privada- li van proposar que passés a formar part de la junta parroquial i com, aleshores, la mare etzibà al marit que no, sisplau que no ho fes, que es tornaria respectable. Mai no hem estat respectables, Edward, i no tenim perquè començar a ser-ho ara! En fi, pura meravella de Chesterton. ¿No voldríeu pas un xic de sopar? -preguntà Gregory polidament-. El pâté de foie gras no és gaire bo, però us recomano la caça. I la resposta de l’altre, de Syme, amb una senzillesa senyorívola: -Bé…doncs, porteu-me llagosta amb maionesa. ¿Per què us aprecio, Gregory? ¿Potser perquè sou tan ruc?

Coses que voldria

Ho aprenc, i ho anoto, de l’epíleg de Marcos Ordóñez i del seu esplèndid Juegos Reunidos, que s’acaba precisament amb la proposta de jugar al joc de l’oca i tiro perquè em toca. Sinó que en lloc del vull, que em sona massa imperatiu, m’estimaria més el condicional voldria, molt més nostre. Així, per exemple, voldria no haver mai més de sentir la frase “amb la que està caient”, sobretot perquè no vol dir res, i voldria igualment poder fer fora tots aquests capullos que ens remenen les cireres, per no dir coses més grosses. I no haver de tornar a passar cap més control, d’aquests tan humiliants, als aeroports. I salut i alegria, també voldria sempre. I tenir calma, però sense ensopir-me ni abaltir-me. I que a les cerimònies veritablement importants sonés sempre Caravan de Van Morrison. No estic, però, tan segur de voler que Perquè Vull, de l’Ovidi, el declarem himne nacional català. Però en canvi sí que voldria una nevada cada any i que la calor de l’estiu no anés més enllà dels 23º. I que no decaigui tot allò que encara podem mantenir més o menys amunt i enlairat, ja m’entenen. I que la mare, els avis i els amics que ja no hi són baixessin de tant en tant a prendre un cafè o qualsevol altra cosa que els plagués. Voldria, segur, que no tornessin mai més a fer fora ningú de casa seva. Mai més. I poder dir “segurament tot això no és tan difícil com sembla”, i creure-m’ho. I, finalment, no malbaratar ni un sol minut del temps que em queda queixant-me, que lletja que és la queixa, i que el teló, sigui quin sigui, no s’abaixi mai. Totes aquestes coses, voldria. I encara d’altres que, tanmateix, no quedaria bé de dir ni d’escriure aquí. Amén.

L’amor es mor

La Rosa Porpra del Caire (W.A., 1985). Aquest joc sublim entre ficció i realitat, de l’amor i l’enamorament. Cada vegada que l’he vista, però, no he pogut deixar de pensar que les coses de la realitat potser anaven més bé quan la vida en parella, el matrimoni, ho era per conveniència i interès. L’amor (si més no el terrenal, l’humà) va i ve, i tot el que puja baixa. Molt diferent de quan era la família que et presentava la noia amb qui havies de viure, t’agradés o no. I al revés, quan, a la noia, la seva família li presentava el noi amb qui havia de passar la vida i reproduir-se i mantenir i augmentar el possible patrimoni. L’amor és tota una altra cosa. No oblido mai la lliçó d’aquesta nostra novel·la fabulosa, Curial e Güelfa. Després de tots els avatars i embolics, el llibre s’acaba justament quan els protagonistes es casen. I no es tracta pas de cap final feliç malgrat que ho pugui semblar. Els finals em sembla que no ho són mai, de feliços. S’acaba així perquè, entre d’altres coses, el matrimoni representa també el final de l’amor. La gran lliçó. El frec a frec quotidià i la rutina insidiosa que tot ho fa malbé. L’amor que es mor, que llangueix. Ja no hi devem ser a temps tal com van avui les coses de la realitat. Ja ens ho hem gastat gairebé tot. I no només els diners. La ficció és una cosa ben diversa. Diversa fins a l’autoengany.

¿Ximpleries?

Més qüestions en relació a la llengua. Fa ja un temps que em vaig proposar de no dir res que tingui a veure amb el futbol ni amb cap cosa del que l’envolta. No dir-ne res i mirar igualment de ni tan sols pensar-hi. L’altre dia, però, vigília del patró sant Jordi, vaig veure que a l’entrenador del Barça algú li demanava a veure si podia aconsellar la lectura d’algun llibre que li hagués especialment agradat o interessat. La resposta fou que el que està ara llegint és no sé què en italià per refrescar la memòria d’aquesta llengua i poder així respondre-hi al periodista transalpí que se li havia adreçat. Però que en castellà, en aquell moment, no se n’hi acudia cap. Fantàstic, vaig pensar. El català no existeix per a aquest senyor. Perquè, mentrestant, a més a més, fins ara no hi ha hagut mai cap pregunta de les que habitualment se li fan en català que aquest senyor l’hagi contestada en la llengua usada pel periodista, llengua, d’altra banda, que representa -ep, representa-, que és la del club que el paga, i per cert de manera esplèndida, i la del país que sempre, i des de fa tant de temps, tan bé l’ha acollit i acceptat. De manera que faci el favor, Luís Enrique Martínez. Costa molt de creure que no sigui capaç de parlar en català. Segur que el parla més bé que no parla l’italià. En Joan de C.V. m’ha dit que, després de molt batallar-ho, han aconseguit que la carta de casa Agustí de Bergara sigui finalment en català. I, si una cosa així s’ha aconseguit, ¿per què no creure que vostè ens farà també la mica de cas que cal i així tot tindrà si més no l’aparença de normalitat que tant prediquen alguns? I, lògicament, tot això que penso i dic serveix igualment per a tots aquests jugadors que porten vivint aquí entre nosaltres qui-sap-los anys i que mai, mai, ham mostrat ni el més mínim gest pel que fa a la llengua. Ximpleries, diran potser alguns. Buscar tres peus al gat. D’acord, però tot això a mi em sembla una merda. Igual que el rànquing d’ahir. Amela, Capdevila, Pàmies. En català, sí. Però per cagar-s’hi.