Pàgina d'inici » Dietari » Campanada i alguna cosa més

Campanada i alguna cosa més

La primera campanada, veritable gran campanada, o campanada grossa, ve d’Osca. D’aquell rei, Ramir II, que, cansat de la insolència de la noblesa, un dia decidí convocar aquests seus vassalls per fer-los veure com es feia fondre una campana i que tal cosa se sentís arreu del Regne d’Aragó d’aleshores, mitjan segle XII. I, així, un cop reunits els nobles, aquest rei que dic ordenà decapitar els més díscols i disposà, després, els seus caps en cercle, l’últim el de qui més l’havia fet emprenyar, el del bisbe d’Osca, al centre com a batall, altrament dit sonall. I fou així que es produí la primera Gran Campanada de la història. I es veu que sí, que se sentí tot al llarg i ample del Regne. És d’aquella gran sorpresa que hem heretat l’expressió.

Això a banda, el barri antic d’Osca no està gens malament. Construït en un turó, aquest centre primitiu apareix ara envoltat d’un cinturó de carrers, com per exemple el del Coso, que ocupen l’emplaçament antic d’un recinte fortificat. Contemplem, tot passejant, el retaule d’alabastre (S.XVI) de la Catedral, d’un gòtic florit del XIII. I també el claustre de l’església de Sant Pere el Vell, on justament hi ha el sarcòfag romà de Ramir II (el de la campanada que dèiem) que morí precisament en aquesta església. Per cert, que tan sols ell i Alfons el Bataller són els únics reis d’aquella dinastia que no foren enterrats a St. Joan de la Peña.

I no voldria estar-me de dir alguna cosa en relació a Pepín Bello, persona i personatge. És que penso un poc en mi quan peso en ell, diletant de mena, lector, incitador del surrealisme, que era d’Osca on va néixer el 1904 i que tingué una vida tan llarga com la pot cabre en els gairebé 104 anys que va viure. Tot el que sortí de la seva ploma, o gairebé, és pòstum. La seva  vida, no. De cap manera no fou pòstuma, la seva vida. Aquella Residencia de Estudiantes, a Madrid, i la seva relació amb Buñuel, amb Dalí i, sobretot amb García Lorca, i encara amb molts dels representants d’aquella generació del 27. “No me’n canso mai, d’estar sol”, deia. I també que “Lorca era un gelós de l’amistat. I quan Buñuel i jo ens n’anàvem porai de nit, sempre ens demanava on. I encabat, si li dèiem que vindrien noies, aleshores deixava anar qualsevol excusa i es retirava. Era homosexual, però no en feia cap ostentació. No li agradaven aquests mariquites (sic) amanerats que anaven pel món exagerant-ho tot. A mi tampoc. I el que dic, quan ell hi era, no feia ni fred ni calor, feia Federico”. Que bonic, penso.

Un poc més de 2 hores ha durat aquesta passejada per la ciutat avui, Divendres Sant. Escapada de 4 dies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s