Pàgina d'inici » Dietari » Que no ens guanyin

Que no ens guanyin

La sonsònia dels que diuen que tot és culpa nostra, culpa d’Occident. Sonsònia, sí. Explosions de Setmana Santa. No hi ha atzar i res no és perquè sí en aquest terreny. Però, en tot cas, és que no només és Occident qui ha d’examinar-se la consciència. Més enllà n’hi ha que ni saben que en tenen, de consciència. En viuen al marge. Instint i irracionalitat. Destrucció. De manera que, els qui encara hi som i més enllà de la ràbia i el dolor, farem santament de continuar fent les coses que hàgim de fer, la quotidianitat, l’amable rutina -qui en tingui, esclar-, tot allò que senzillament ens vingui de gust. Si no, sí que ja ens hauran guanyat. Surto, per tant, a tallar cabells, que ja em feia falta i, a més, em venia de gust. I, mentre em fan el fet, el que sento són converses sobre malalties. Algun esment dels fets de Brussel·les, però sobretot malalties. Sempre he pensat que és de mala educació, parlar de malalties, fer de la malaltia tema de conversa. No sé ben bé per què, però és així. Suposo que en part és perquè és justament en la malaltia que ens adonem que no vivim sols, sinó que ho fem encadenats a un ésser que fa tota la sensació que no ens coneix i amb qui ens és impossible fer-nos entendre. El nostre cos. El cos, que no té pietat de res. Demanar pietat al cos és perdre el temps i ve a ser el mateix que intentar raonar amb un pop, per al qual les humanes paraules no poden tenir cap altre sentit que el soroll de l’aigua, i amb el qual (amb aquest pop, vull dir) ens esgarrifaria ser condemnats a viure (-hi). El cos és com una oïda del tot sorda i tot el que fa és, senzillament, anar a la seva i prou. Pensament i analogia de Proust, això del cos i el pop, que m’ha passat pel cap al llarg dels poc més de 20 minuts que la perruquera ha esmenat a fer la feina. Encara he estat de sort, penso, perquè, en anar-me’n, la malaltissa conversa continuava i continuava. Per cert, que els cabells han quedat massa curts i tot. I que no ens guanyin, sisplau, que no ens guanyin.

3 thoughts on “Que no ens guanyin

  1. Ahir a la tarda vaig dur la meva filla a patinatge (capital de comarca de l’interior del pais). Com sé que li agrada alguna llepolia quan acaba l’entrenament, vaig entrar a una botiga regentada per personal d’origen estranger. No cal que ens l’agafem amb paper de fumar: un colmado “paki”. En entrar vaig notar que havia interromput una conversa entre el dependent i un molt jove client de trets magribins. Em van mirar de reüll però van seguir conversant en veu baixa. Parlaven en un deficient castellà. Entre ells s’intuïa una satisfacció compartida i vaig jugar a endevinar de què devien parlar. Vaig sentir com l’un li deia a l’altre que el considerava un germà encara que de fet, no ho fossin. Reien per sota, algun comentari sobre armes, algun sobre la guerra…

    Vaig interposar-me entre tots dos per pagar i marxar. Notava els ulls de menyspreu. Es respirava odi. un odi bàrbar, inculte, irracional. Un odi que no té res a veure amb la religió ni l’economia. Un odi atàvic que no sé on s’arrela. Al carrer vaig pensar en el futur. No en el meu, que ja tinc comprat el bitllet d’anada, sinó en el de les meves filles.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s