Pàgina d'inici » Dietari » La bèstia malalta

La bèstia malalta

La salut, la presumpta salut, no és cap cosa fixa ni constitutiva de l’ésser humà. Al contrari, hauríem d’afirmar, més aviat, que la salut s’aconsegueix i es perd una i altra vegada al llarg d’aquest camí accidentat en què la constant és justament l’antítesi de la salut, és a dir, la malaltia. Aquest vespre serà l’última sessió d’aquest seminari que fem, des de fa dos mesos, a l’Espai Bonaire i tractarà de Mann i de la lectura de fragments de La Muntanya Màgica i del món descrit i també intuït i viscut al Sanatori Internacional de Berghof. La febre i la tuberculosi, la soledat, tota mena de desigs eròtics i l’apàtica malenconia…És també això, aquest llibre extraordinari. I no només l’esplendor dels diàlegs de Castorp amb Settembrini i Naphta, i també amb Peeperkorn, o l’atració envers la russa Chauchat. Salut i malaltia. I Mann, grandiós lector de Nietzsche, que d’alguna manera ens remet a La Genealogia de la Moral i a l’aforisme 13 de la tercera dissertació. Llegim-ho segons l’edició de J.M. Calsamiglia i la traducció de Joan Leita:

…¿De què depèn aquell caràcter malaltís? Car no hi ha dubte que l’ésser humà té més
malalties, és més insegur, més alterable, més inestable que qualsevol altre animal: —és la bèstia malalta. ¿D’on ve això? Certament, l’ésser humà també ha gosat més, ha fet
més innovacions, ha porfidiejat més, ha desafiat més el destí que totes les altres bèsties
en conjunt. L’ésser humà és el qui ha fet més experiments amb ell mateix, l’insatisfet,
l’insaciat, aquell qui lluita pel darrer domini amb els animals, amb la naturalesa, amb
els déus. L’ésser humà és aquell qui encara no ha estat mai vençut, que sempre té un
futur, que ja no troba cap repòs enfront de la seua pròpia força impulsora, de manera
que el seu futur l’abriva inexorablement com un esperó a la carn de qualsevol present
i de qualsevol actualitat. ¿Com podia una bèstia tan rica i tan estrènua com aquesta deixar
de ser també la bèstia més exposada al perill, la bèstia més duradorament i pregonament
malalta entre totes les bèsties malaltes…? Tot sovint l’ésser humà s’afarta…La seva negació de la vida posa en relleu per art de màgia una munió d’afirmacions més delicades. Certament, quan aquest mestre de la destrucció, de l’autodestrucció, es fereix, encontinent és la ferida mateixa allò que l’impulsa i l’empeny a viure

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s