Pàgina d'inici » Dietari » L’humus on som assentats

L’humus on som assentats

La classe d’ahir vespre s’acabà amb el dubte de si és possible, o no, l’amistat entre nois i noies. Parers contradictoris que continuarem debatent dimecres que ve. De moment, però, va haver-hi qui digué que aquesta mena d’amistat és molt difícil perquè el noi sempre aspira, més o menys dissimuladament i amb més o menys paciència, a tocar. I, també, d’altres que creuen que aquesta amistat, si arriba, tan sols pot donar-se després d’un temps llarg de convivència, de superació de tots els malentesos, de l’educació dels fills si n’hi ha hagut, i de fastigueig de sexe. I que tot plegat condueixi al que podríem dir-ne complicitat de la bona. I tot això vingué arran de la lectura de certs fragments de Proust, del seu personatge Swann i de la demi mondaine Odette i d’aquella altra noia, Gilberte, que durant un temps tant va fer patir el narrador. A mi em sembla que el que hi ha és aquella vella i exacta metàfora d’identificar la femella amb la terra, terra en el sentit de sòl, i amb tot allò que se solca, se sembra i es cull o s’aplega. Arada i fal·lus s’expliquen de manera recíproca. En realitat, diguin el que diguin els i les feministes, elles són l’humus on som assentats, d’on venim i cap on anem. I fer l’amor, això que ja fa tant de temps que no faig, ve a ser com un retorn, impuls atàvic en direcció a la caverna original, aquell lloc on bevem l’aigua que ens va atorgar la llum i la vida.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s