No adoptaré cap mascota

S’acaba aquest 2016. Convenció del calendari. Record de persones properes que se n’han anat (acs) i també d’algunes de ben joves i plenes de vida amb qui ahir compartírem la fabulosa estona del Maravillas i de la Javanesa. I els fills. I res de grossos propòsits. Hi ha una sola cosa que tinc del tot clara: no adoptaré cap mascota. De cap manera. Entre d’altres raons perquè res no t’assegura que, al capdavall, no t’acabi passant el que li passà a Paterson, el xofer d’autobusos i malgrat tot també poeta perspicaç observador del que passa quan no passa res, a qui aquell gos que tenia a casa, potser ressentit de tanta rutina humana i de tanta quotidianitat, destrossà i féu miques el quadern de notes on tenia desats tot ple de pensaments i de poemes escrits a partir de l’observació de la vida corrent, històries realistes sense acció. ¿Què li expliques, de tot això, a una mascota? I, per acabar d’una vegada, aquest cap d’any estaria la mar de bé que recordessis, tot seguint la petjada de Guillem Simó, que l’actitud moralment més ferma és aquella que resisteix indemne el xantatge dels qui reclamen solidaritat. (9-1-92). I prou. Ja està. Amén.

Ficades de pota

El trànsit era fluid i la pel·lícula dura a penes 82 minuts. Locke (Steven Knight, 2013), amb Tom Hardy tota l’estona al volant de l’auto i com a únic actor visible. Dels altres, només se’n sent la veu a través del telèfon del vehicle. Redempció i fracàs. Hem de ser honestos i mirar d’oblidar els greuges. Viatge a l’origen de la llum i aquest repte de no ser mai exemple de la dita “tal faràs, tal trobaràs”. Funesta dita. El bri de cinisme que sempre deu caldre per fer cine del bo. He ficat la pota. Tan sols una vegada, una d’única, me n’he anat al llit amb una dona que no és aquella amb qui convisc tan i tan bé i des de fa ja tant de temps. Però he ficat la pota i ara hi ha algú a punt d’arribar en aquest món i és culpa meva, jo en sóc el pare i vull ser-hi, necessito ser-hi. No odio aquesta dona, no la conec prou com per odiar-la, però tampoc no me l’estimo. No podem odiar les persones que no coneixem prou. Potser tampoc estimar-les. Però ara a casa no em perdonen i tampoc a la feina, que he deixat penjada per poder assistir al naixement, i hauré segurament d’afrontar una condemna de per vida. I també et recordo a tu, pare, no et pensis pas que no. Perquè tu, pare, aquestes coses no me les vas ensenyar. Totes les putes coses que menyspreo, les representes tu, pare, encara que ja no hi siguis. Bé, sento ja la veu del nadó, arribo de seguida, el trànsit és fluid, no et preocupis. Sublim, tot plegat, mentre penso que potser de tant en tant ens convindria un poc de John Locke (1632-1704). Les dimensions de la llibertat. Fracàs i redempció.

Ommelette

Perversió de la realitat. Tot de paraules buides, exactament igual que monedes amb l’encuny esborrat (Mallarmé) que els humans ens passem els uns als altres, en silenci i sense cap vergonya. Cossos en tensió. Potser és cert que encara ara ningú no sap del que és capaç el cos. I aquest crit de Lacan al límit de la pàgina: “Il y a l’homme, et puis il y a aussi l’ommelette“. Faríem santament, doncs, si deixéssim d’una vegada aquest quadre penjat a la paret. I féssim via com més aviat millor.

Vils mecanismes

Faria falta, potser, anar més amb compte i mirar de no furgar tant l’entrellat de les coses. Per estalvi de decepcions més que res. Ben bé com aquells nens amb la joguina rompuda que s’adonen que al dessota de la forma bella i admirable no hi ha sinó el vil mecanisme. No sé si serveix de gaire aquesta dèria que tenen alguns de desmuntar-ho tot, peça per peça, per veure tan sols, i mirar d’entendre, l’enginy que fa que la cosa funcioni. Sóc més aviat dels que pensa que com més descompons l’objecte més destrueixes la il·lusió. No ho sé. No sé tampoc si és possible ja de viure d’una altra manera, d’una manera més furtiva si vols, i al marge de tot això que ara en diem xarxes socials, ves quin nom tan poc entranyable. No sé si és encara possible viure’n al marge. De tan virtual com tot s’està tornant. Vils mecanismes. Diada dels Innocents encara que no ho sembli.

Sempre en detriment dels bons

Sembla que el Departament d’Ensenyament es planteja modificar l’edat d’escolarització obligatòria fins al 18 anys. Em sembla increïble. Encara recordo els temps aquells d’abans de la implantació de l’ESO -d’on vénen tots els mals d’ara mateix- en què, en arribar al final d’una classe, el professor podia sortir tranquil·lament de l’aula sense haver d’obligar que els alumnes igualment en sortissin. No passava res. Cap desordre ni cap baralla ni cap vidre trencat. Fins que de sobte tot canvià. Minoria o no tant minoria, la disbauxa s’anà apoderant de tots aquells que els revoltava haver de continuar, sense ganes i sense cap interès, escolaritzats fins a complir 16 anys de tal manera que a partir d’aleshores ja es féu del tot impossible permetre que entre classe i classe els grups d’alumnes continuessin a l’aula esperant que arribés el professor que havia d’impartir la matèria següent. Massa destrossa de tot, massa incivilització. Tothom als passadissos, per tant. I el professor, l’últim de sortir de l’aula i assegurant-se, a més, d’haver-ne ben tancat la porta amb clau. De manera que, si totes aquestes coses han passat des que l’escolarització esdevingué obligatòria fins a 16 anys, no vull ni pensar què deurà passar a partir d’ara, als centres escolars, si tot s’allarga fins als 18. A banda, esclar, del fet que, com més va, més anem retardant-ho tot. Hi ha bons estudiants en aquest país, i tant que n’hi ha, però la sensació és que tot s’ha fet i es fa en detriment seu.

No puc, a més, passar per alt tots els valors que comporta una ferma formació musical. Una formació de la qual, de manera semblant a una majoria immensa d’estudiants d’abans i també d’avui mateix, no disposo. I el greu que em sap. Disciplina, rigor, pensament abstracte i habilitat manual, sentit del ritme i de la melodia, formació de la sensibilitat estètica, refinament de la capacitat auditiva, acordar la pròpia veu o la de l’instrument a la dels altres. I, sobretot, l’atenció. L’atenció a tot allò que ens ve de fora i que ens mobilitza de manera completa. En fi, totes aquestes coses que Xavier Antich incloïa al seu esplèndid article de l’altre dia. Moltes gràcies.

Ni sorpresa ni res

Cap sorpresa, cap estranyesa, de les paraules d’aquest Borbó, Felip V, que llegeixo aquest dematí de Sant Esteve. I insisteixo, sí, que per a nosaltres és V i no pas VI. Aquell seu Felip I, el Bell, marit de Joana la Boja, no va ser mai rei nostre. Ho fou tan sols de Castella perquè el primer monarca, dit d’Espanya, fou el seu fill Carles, Carles I, l’any 1516. I no pas abans. Però bé, ja dic, cap sorpresa ni estranyesa. Aquest senyor Felip, de fet hauríem de dir Felipe, és exactament igual que els seus antecessors. Potser fins i tot pitjor, que ja és dir. Parla, per exemple, de vells rancors i de ferides tancades. I jo no sé pas qui és que n’agita uns i no para de furgar en les altres. I de recordar-nos que no som sinó súbdits, pura colònia, de la seva mentalitat castellana. Però, esclar, si resulta que després de tot ets català, el que veus i sents és que encara ara cap ferida no ha estat mai tancada ni curada en relació al tracte rebut, en tots els sentits, de part d’aquesta metròpoli que es diu Espanya (Castella). Ans al contrari. Tant de bo, per tant, puguem arribar com més aviat millor al final d’aquesta faula, d’aquest malson. Si no, m’estimo més no pensar-hi ni imaginar-m’ho.

Un cop de gènit

[…]

“Mare de Déu! ¿Ja són les set? Cada any passa el mateix. Quatre hores a taula. Ningú no tindrà gana de sopar. Abans de sortir a donar un volt per a esbargir la boira, encendrem el pessebre i cantarem les cançons de la diada. El pessebre presenta una novetat. Els Reis d’Orient han fet llur aparició a dalt de tot de la muntanya. Cada dia faran un tros de camí i el dematí del dia de Reis els trobarem agenollats davant de l’estable. El Noi de la Mare rep l’homenatge dels grans de la terra. Els infants de Catalunya són feliços. Els Reis d’Orient no els han oblidat”. Eugeni Xammar. Nadal a Barcelona. 1939.

I 29 anys després, en temps de Quaresma del 1968, a L’Ametlla del Vallès, allò que tantes vegades hem recordat i recordem ara, potser més que mai: “No hi puc fer més. És un cop de gènit que em ve de quan era molt jovenet i que, a vuitanta anys tocats, ja no me’l trauré de sobre. Els catalans per als quals la llibertat de Catalunya no és la passió dominant són uns senyors que m’acaben la paciència, em tallen la digestió, em toquen allò que no sona i em fan perdre el món de vista. M’he d’esbravar com sigui. Això sí, un cop esbravat, ho poden ben creure, sóc un home molt amic de la barrila…I, per cert que, tal com deia Émile Buré, un imbécil sans culture ne sera jamais un imbécil complet”.