Pàgina d'inici » Dietari » El deport més aberrant

El deport més aberrant

Em miro Zweig i El Món d’Ahir, publicat pòstumament el 1946 i que tenim, des del 2001, en excel·lent traducció catalana de Joan Fontcuberta. Tot l’efecte que des d’ahir mateix, o potser des d’aquest últim gener, podem tornar a parlar de món d’ahir. Conscient de ser segurament a les portes d’una nova època, potser llarga, de follia i de terror. No sé pas si n’hem après gaire. Aleshores foren nazis i feixistes que enlluernaren tanta gent. Aquell germen nascut d’haver-ho fet tan malament el 1918 a Versailles. Europa tornà aleshores gairebé a una mena de nova edat mitjana. Ara tenim aquests bergantells adoctrinats i ensinistrats en cap amor envers la vida, ni a la pròpia. Clenxes dissenyades, barbes afilades, tots aquests hàbits i turbants d’aparença religiosa, però que són tan sols aparença. Per dins el no-res més absolut que amb tant de goig i tanta impunitat crema llibres i incendia monuments als llocs més sublims de la història de l’home i que, a més, assassina civils i ciutadans lliures només perquè volen viure i de tant en tant miren de passar-s’ho bé o, si més no, ho procuren. El deport més aberrant de tots. L’odi que engendra odi.

Zweig, en aquesta autobiografia que dic, El Món d’Ahir, deixava constància d’una vida plena d’intel·lectual i d’humanista, pacifista i lluitador actiu per l’ideal d’una Europa sense fronteres i unida pel poderós vincle de la cultura. Europa sense fronteres, ja veus tot el que passa ara mateix. Aleshores, en aquell temps que visqué Zweig, tota una època desaparegué. Ell no ho pogué suportar i es llevà la vida, 1942, quan ja se n’havia anat ben lluny, Petrópolis del Brasil. ¿I què passa ara amb tot allò de l’ideal de pau i fraternitat entre els pobles, del poder de la paraula i l’esforç per abolir les guerres? ¿Tot en orris? ¿També tots els avenços de la tècnica i de la medicina que han proclamat l’excel·lència d’un gènere humà que tantes vegades ha semblat anhelar el benestar per a la majoria d’homes i de dones? No ho sé. Potser només ho ha semblat. Tant en temps de Zweig com en aquest que ens toca viure n’hi ha que no volen ni sentir-ne parlar, de res de tot això. Ara: aquesta sí que és la guerra que de cap manera no podem perdre.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s