Pàgina d'inici » Dietari » L’argument d’Unamuno

L’argument d’Unamuno

Sembla com si ja no les tinguéssim en compte, aquelles coses que han fet i continuen fent tant de mal. Certes idees i certs pensaments d’Unamuno, per exemple. Unamuno mantingué correspondència amb Maragall, entre d’altres. Però no és en Maragall en qui ara penso. Sinó en Pessoa. És ben sabut que el basc-espanyol defensà sempre el paper preponderant de Castella -i del castellà- a la Península Ibèrica. És ben sabut. Pessoa, en canvi, defensava una proposta podríem dir-ne molt més integradora. Una proposta en la qual, tot identificant Castella com a monstre obsessionat a devorar-los, cadascun dels pobles peninsulars mantingués un valor semblant i proporcional en relació als altres. I han passat moltes coses des d’aleshores. Moltes coses que no han pas fet canviar gaire l’estat de la qüestió. Segurament ni gaire ni gens. Unamuno continua tenint seguidors que pensen el mateix que ell pensava i divulgava. Que val més escriure en una sola llengua que no pas romandre tancat en un idioma inaccessible i poc divulgat. ¿Què hi guanyen, els catalans, escrivint en català? La cultura catalana, al capdavall, és coneguda dels seus escriptors que escriuen en castellà. ¿Què hi guanyen, doncs? I fins i tot els portuguesos hi guanyarien si escrivissin en castellà. Paraules d’Unamuno que continuen vives. Però Pessoa fou clar i contundent. I replicà: L’argument d’Unamuno és realment un argument que em faria escriure en anglès, la llengua amb més difusió del món. Si jo m’abstingués d’escriure en portuguès tan sols perquè el meu públic és limitat, puc (podria) escriure perfectament en la llengua amb més difusió de totes. ¿Per què, doncs, hauria de fer-ho en castellà? ¿Només perquè vostè, Unamuno, pogués entendre’m? ¿No li sembla que això seria demanar massa per a tan poca cosa?

2 thoughts on “L’argument d’Unamuno

  1. Com m’agrada el seu escrit d’avui. Molt. També m’agrada Unamuno. El rellegeixo moltes vegades. Sóc un enamorat de Castellà malgrat la divergència profunda. De Pessoa, trist, melancòlic, el gaudeixo, com vaig gaudir la ciutat blanca de teules vermelles: Lisboa. Però, ostres, l’ànima no és ni allò ni allò altre, a l’altre extrem.

    • Es pot ser del tot independentista i, alhora, llegir “Los pueblos”, o “Castilla”, d’Azorín -per exemple-, que són plats de literatura exquisida. Ara bé, això no vol dir que no hàgim de tenir exèrcit, almenys per defensar-nos (com tothom que es vulgui fer valdre).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s