Pàgina d'inici » Dietari » El vestit del pensament

El vestit del pensament

La neu damunt l’aigua. El silenci damunt el silenci. ¿I quin sentit tenen tots aquests textos, si ningú no diu la veritat, ni tan sols aquells que els escriuen? Els textos de la propaganda política, aquesta última carta que l’ínclit F.G. ens adreçava fa just una setmana als catalans, per exemple. Vicent Sanchis, a l’Avui d’un dia de febrer del 2007, deia que a Espanya sempre ha manat qui ha practicat la violència de forma més solvent i que d’aquesta manera s’han anat succeint fins i tot els últims governs i que els votants ja hi estem acostumats. Qui exerceix violència, malgrat que sigui només verbal, mana. La conclusió de Sanchis, i aquí sí que hi ha veritat, és que ni model de transició ni res, que el poder depèn de la quantitat de violència que hagis sabut transmetre. Fa la sensació que alguns mentiders tinguin tal necessitat de mentir que arriben a fer pena i aleshores són fins i tot ajudats, votats, escoltats. Menysprear i envejar.  Desitjar haver estat capaç d’escriure “El Paradís Perdut”, per exemple, i pensar, després de no haver passat ni tan sols de llegir-ne la introducció, que no n’hi ha per a tant. Enveja i menyspreu. Si arribéssim a descobrir el secret del món, potser ningú no s’atreviria a revelar-lo. I no som al 1936, però alguns ho voldrien. I els moments més tristos són aquells en què creiem que la saviesa no és sinó engany. Que es limitin a dir com a màxim : no sóc sincer, i tampoc no ho sóc quan dic que no ho sóc. (Renard)

I ser més capaços d’una bona acció que no pas de tenir bons sentiments. Una bona acció et fa sentir feliç i potser fa que d’altres també se’n sentin. Els bons sentiments no porten enlloc. Escriure o llegir un bon llibre et fa sentir feliç i pletòric perquè t’acosta a la veritat i t’allunya de la mentida. I deu ser per això que els contes populars i els contes per a nens  -tot i que dubto que hi hagi contes per a nens- i fins i tot les pel·lícules tipus “happy end” acaben moltes vegades amb la fórmula: “Es van casar i van ser molt feliços”. I arribat aquí el narrador s’atura. Ja no hi ha res més a dir. Sembla que vulgui fer entendre que on comença la felicitat comença el silenci, comença la veritat. Després ja sabem que això dura poc, però com a mínim comença. Que callin, doncs, tots aquests mentiders i que aprenguin que les paraules han de ser només el vestit, fet a mida rigorosa, del pensament. Ningú no s’atreveix a revelar el secret del món. Ningú no sap el secret del món. La neu damunt l’aigua deu ser algú que m’ha dit que encara m’estimes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s