Pàgina d'inici » Dietari » Sentir altres veus

Sentir altres veus

No he esperat mai res d’especial de les meves accions i, per tant, no he viscut desesperat i puc dir que no he odiat ni destruït. Bé, destruït sí, certes harmonies, però aquesta és tota una altra qüestió. Hi ha moltes coses que ignoro i desconec, això sí, i de vegades em mostro indiferent. Davant dels conflictes, miro sempre de recordar allò que va deixar dit Lampedusa: “La impassibilitat és el fonament de la distinció”. Distinció en el sentit de distint. No he prejutjat el futur, no l’he calculat i, per aquesta raó, no he conegut tampoc la decepció. No és bo esperar gaires coses dels altres. És d’un mateix que cal esperar-les. I ens equivoquem de vegades, naturalment que sí. No em costa gens de reconèixer-ho. Però estic convençut que convé de tant en tant sentir altres veus, veus diferents d’aquelles que d’habitud sentim, per entendre que hi ha vida més enllà del nostre entorn, de vegades tan reduït, tan prim. Algunes vegades havia portat convidats a classe, algú que expliqués la seva experiència vital i professional perquè els estudiants sentissin justament algú més gran i amb prestigi en el seu ofici que exposés i parlés de la importància de perseguir l’excel·lència, de la importància de l’esforç que cal per arribar-hi, i del profit i la compensació que tot plegat representa més endavant. Doncs bé, no hi hagué manera. No va agradar a certs papàs i mamàs i, atès que l’error de part meva va ser, per discreció, no fer cap tipus de rebombori d’aquelles visites entre col·legues, companys i direcció, després se’m demanaren explicacions i fins i tot a la inspecció em feren anar. I ho vaig fer, esclar que ho vaig fer, i la inspectora bé que em va entendre. Ara: el que quedà malmès va ser allò que n’havíem dit llibertat de càtedra -ja no existeix i qui sap on para-, aquella llibertat que, basada en la confiança, havia fet que, entre d’altres coses, poguessis completar allò que creies important per a la formació dels teus alumnes fent-hi participar persones externes que excel·lien en l’exercici de la seva professió. I, al contrari, el que quedà ben clar fou que la sobreprotecció de certs pares envers els seus fills, la correcció política de les direccions i la desconfiança envers la tasca dels professors -d’alguns si més no- si feien res que sortís del que es considera normal, m’havia d’impedir a partir d’aleshores poder continuar duent-ho a terme. Hi ha moltes restes de maledicència, encara. I molta enveja i molta ignorància. I és fotut sentir-se qüestionat. Sort, vaig pensar, que ens queda sempre l’ànsia enfollida de donar sentit a les coses que fem, a les coses que ens passen, a les coses que esdevenen.  I, si no, al capdavall, la impassibilitat com a consol suprem.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s