Pàgina d'inici » Dietari » Tàctiques contra el desencís

Tàctiques contra el desencís

L’amic que m’escriu em parla del seu penediment. Em parla de fins a quin punt ha fet malament les coses. Em diu que es troba en una cruïlla important de la seva vida, que viu sol -sap que jo també- i que, com jo, té tres fills i que el preocupa la relació que té sobretot amb el gran. Em fa saber el passat d’aquesta història i és un passat en què es pot veure aquest noi quan era nen i es pot veure aquest nen totalment lliurat al seu pare, totalment enlluernat per la seva presència i per les seves paraules. I diu que va arribar un dia que aquest nen es va trobar sense aquesta presència i que el drama va començar aleshores. El meu amic diu que tant de bo pogués tornar enrere i poder refer tots aquells llaços de quan el nen el seguia pertot arreu perquè a partir d’aleshores ell no feia sinó plorar, plorar a causa de la impotència de l’estimació a distància. I que després sí, després aquests llaços, al cap del temps, s’han tornat indestructibles perquè nota i sap, amb raó, que l’amor cap al fill és això, indestructible.

El meu amic, igual que jo, s’ha dedicat a ensenyar i sempre va voler que el seu fill d’alguna manera seguís els seus passos, que fes deport, que llegís molt, que li agradés el cine, tot això. Però es va trobar amb el contrari. Es va trobar que al noi, rebel i venjatiu, van passar a agradar-li totes les coses, qualssevol, excepte aquestes. I els malentesos, el malhumor, les discussions i fins i tot les dimissions van apropiar-se de la seva relació en la qual va arribar a aparèixer-hi l’odi. Un odi que formava part de l’amor, però que era odi al cap i a la fi. I diu que ara ho entén tot, que sap que tot parteix del seu egoisme, de la seva poca valentia en haver acceptat conviure amb qui no volia conviure només perquè ell, el seu fill, havia de néixer, fill engendrat abans del casament no volgut dels seus pares, o com a mínim del seu pare. Ho volia tot i no s’adonava que el tot era ell, el seu fill. El meu amic voldria tornar enrere i sap que això no pot ser i refà, com pot, la relació amb aquest fill que ara viu sol, perquè ja és gran, igual que ell. I em diu: ja ho veus, solitaris tots dos. I diu que potser aquell odi els va salvar perquè l’odi cohesiona més que l’amor i molt sovint és més a prop de la veritat que cap altra revelació de la personalitat.

I li he contestat, clar que li he contestat. I, entre d’altres coses, li he dit que no oblidi que hi ha l’esperança, que és veritat que també hi ha el desencís, però que s’hi ha de lluitar, que hi ha tàctiques contra el desencís, contra l’acidesa de l’esperança frustrada. I li he dit que ja veurà com d’aquí a poc se’l trobarà amb l’antologia d’algun poeta a les mans, o essent poeta ell mateix, intentant posar música a les notes de la seva vida. I s’hauran salvat. El noi, la seva música i els seus instruments i la seva vida; ell, el meu amic, la pau del retrobament, la pau de l’atorgament de les coses endarrerides. I l’amor del fill. Esperar contra tota esperança. I desitjar. Que d’això es tracta.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s