Pàgina d'inici » Dietari » El globus d’aquell vailet

El globus d’aquell vailet

La definició de Chaplin que més m’agrada és potser la que hi ha a la pàgina 295 del llibre de Schulberg, El Desencantat, que fa temps que llegeixo amb tanta paciència i lentitud. Molt a poc a poc. ¿Saps quin és el secret de Charlie? Doncs que no és un home. Ell, el que fa és pujar a les golfes i vestir-se amb la roba del seu pare, uns pantalons enormes, unes sabates no menys enormes, tot el que troba, es posa. I aleshores es fa passar per un adult i tot és un somni. Les noies de qui s’enamora són etèries, massa guapes, igual que les dones adultes de qui s’enamoren els nens. I balla amb elles, i mira de seduir-les i els fa regals esplèndids, tot en un somni. Recorda’t de City Lights (1931). I aquella expressió. D’un extrem a l’altre, d’una emoció a l’altra, cap tòpic. Art en estat pur, pura tragèdia, podria dir que l’única tragèdia que jo he vist al cine. Aquell dolor. És com si l’estigués veient ara mateix.

Però és que totes les seves pel·lícules arrenquen de la mateixa idea. El somni és un globus preciós, el globus d’un vailet, i la realitat és una punta afilada d’un reixat. El globus fuig volant cap al jardí prohibit, toca aquesta punta afilada i explota, exactament igual que quan hom es desperta d’un somni i s’adona que continua al mateix lloc on era. Chaplin és dels pocs, potser l’únic, que ha vist en el cine el mitjà millor del món per als somnis. Perquè, al capdavall, el nen és el pare, la donota és el milionari i l’elegant Don Juan no passa de ser aquell vagabund tan lleig i repulsiu. Rere les aparents pallassades hi ha sempre coses molt serioses. Com aquella en què se’ns apareix com un borratxo que arrosseguen de mala manera i aleshores ell s’aferra a un arbust i es troba amb una margarida a la mà. Aquella margarida que li canvia l’humor i el capgira i aleshores es converteix en poeta, en un somiador, en un esteta. I sembla tot tan improvisat!  No és forassenyat pensar que Charlie era un nen, no. Un nen que és capaç de veure un barco de joguina i de convertir-se en capità de vaixell, o de prendre un fusell i de ficar-se a la pell d’un soldat. Charlie no és un adult fent de nen, sinó un nen fent el paper d’adult. I aquella Febre de l’Or (The Gold Rush, 1925) just quan el país anava, tot ell, enfollit a la recerca de l’esmentat or i del perill que sempre representa l’excés de diner. I cada vegada hi ha un animal que oprimeix el pobre Charlie, també la figura del milionari a Temps Moderns (Modern Times, 1936). En fi, aquesta descripció i aquesta definició. No hi ha segurament diferència entre el que és còmic i el que és tràgic. Les escenes més divertides, les que més et fan riure, són tràgiques. I aquest és el geni de Chaplin. Em sembla.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s