miquelcolomer

No faré res

Anuncis

Classe a l’Ateneu ahir. Com cada dilluns i dijous. Només 3 alumnes van assistir-hi, 3 de 12 que hi estan inscrits. No ho sé, potser interessa poc això de la llengua, potser sóc jo que interesso poc, o gens. La veritat és que no avancem gaire.

Em poso a veure Bleu (1993) després, ja a casa. Em sembla la millor de la trilogia dels tres colors que ens deixà Kieslowski. Ell morí prematurament tan sols 3 anys després d’aquest veritable poema visual i també musical (la música de Preisner, simfonia inacabada). El rostre blau i clar de Binoche, encantadora, i el dolor de la pèrdua i l’aprenentatge d’haver de tornar novament a viure. Molt poques paraules. No n’hi fan falta gaires en aquesta pel·lícula esplèndida. La tonalitat del blau tot s’ho enduu. Difícil llibertat de la bandera. I també de la piscina silenciosa i de vegades el consol de la flauta del pidolaire. No sóc la teva germana, mamà; sóc la teva filla Julie i ara ja no tinc ni marit ni filla ni casa. I he après que sempre hi ha una part dels altres que mai no ens pertany i a mi no em pertany el fill que espera d’ell la seva amant. I ja sé què faré a partir d’ara: no faré RES.

Sí, m’estimo mil vegades més Bleu que no pas la contemplació de l’ego i de la vanitat sempre insatisfeta de tants i tants que no fan sinó observar-se el melic enamorats tan sols d’ells mateixos i tan poc generosos, aquests narcisos d’avui dia.

Anuncis

Anuncis