Pàgina d'inici » Dietari » De vegades voldria companyia

De vegades voldria companyia

A les seves Converses amb Goethe, Eckerman esmenta el teòleg luterà Johan Lorenz von Mosheim i la seva intervenció en el sentit que la fama és font de treballs, penes i patiments; i que l’ocultació, el fet de no ser vist, en canvi, és font de felicitat. ¿Qui vol, doncs, ser famós i tingut en compte, i admirat i venerat i elogiat i reconegut allà on vagi? Notorietat. Vanitat de vanitats. És ben clar que de vegades el retir i la solitud també cansen. I tant. Que m’ho diguin a mi, que em passo tantes hores dels dies tan sols amb les paraules que llegeixo o amb les pel·lícules que veig. No me’n queixo, però. Ho compenso amb certes obligacions que encara tinc. Classes, ràdio, algunes tertúlies de cafè. I para de comptar. De vegades voldria companyia, però només de vegades. I em sembla que ja m’han vist el llautó o el plomall (i no vull dir plomer perquè això es refereix a la persona encarregada de posar i marcar els segells de plom o els marxamos a les peces de roba). La felicitat és tan sols un instant. La resta és anar-te fent preguntes i, sobretot, recordant, recordant els errors i les seves causes, que resulten provenir sempre de l’egoisme recalcitrant que em domina, aquesta forma suprema que pren la vanitat. En fi, que ara mateix perdo el temps i no em veu ningú. Com gairebé sempre. O mai, potser més ben dit.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s