Pàgina d'inici » Dietari » Humana condició

Humana condició

Tenir un cervell d’anarquista i un cor de monjo. O la necessitat gairebé incessant de malparlar dels altres, però una gran indiferència per fer-los mal. I de l’eloqüència, ¿què dir-ne, de l’eloqüència? Sant Andreu, clavat en creu i predicant durant dos dies sencers a vint mil persones. Tots l’escolten, captivats, però a ningú no li passa pel cap alliberar-lo. Persones. Quants n’hi ha que han volgut suïcidar-se i al final s’han conformat trencant les seves fotografies! I dius que encara no ets prou madur, que no has arribat encara a la maduresa. ¿Què esperes, doncs? ¿Podrir-te? I, encabat, tots acceptem -si més no ho fem veure- el que digui la majoria. Però, ¿on és la majoria? El que és jo, només faig vida social quan em vénen ganes d’avorrir-me. Jules Renard i la meravella del seu Diari (1887-1910) que no em cansaria mai de fullejar ni de subratllar. Humana condició.

I no tinc cap sensació que ningú em forci, demà, a dipositar la papereta a l’urna que em correspon. Es tracta tan sols de les ganes que en tinc, Soraya. Empàtica, més que empàtica!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s