Pàgina d'inici » Dietari » Aquell fervor

Aquell fervor

Cada vegada que, com ahir mateix, veig Lladre de Bicicletes (Ladri di Biciclette, Vittorio de Sica, 1948), em fixo sobretot en el nen, Bruno. El nen de 6 anys i l’adoració envers el seu pare. Fervor i adoració malgrat els errors del progenitor. El pare va a la seva, que és trobar feina i conservar-la. Ha de mantenir la família sigui com sigui. És la postguerra italiana, però el tema és d’arreu i sempre actual. Raig de llum, al final, enmig de tanta ombra. La tendresa del nen, llest i afectuós. Bellesa i dignitat, i la pròpia humanitat, la de tots dos, pare i fill, descoberta a través de la mirada de l’altre. I l’escena d’aquell dinar al restaurant, el nen ric i el nen pobre. El nen que pren la mà del pare desesperat pel caos i el desordre i aquell anar tothom a la seva, tant se me’n dóna la resta i el que facin els altres. Deficiència de l’administració i de les institucions públiques. Ja no pot haver-hi, segurament, pel·lícules així. El món s’ha anat tornant massa ple de fatuïtat i d’egolatria i de superficialitat. Hi ha compassió final, la mà del nen, i la llàgrima gens fingida, i com es dilueix tot enmig del poble anònim, cansat, desarmat. I aquell nen que féu de Bruno és l’actor Enzo Staiola que ja té 75 anys. Aleshores en tenia tan sols 9. I jo que em quedo amb aquell fervor del fill, aquella adoració.

2 thoughts on “Aquell fervor

  1. Ostres. És una de les meves pel•lícules preferides. La primera vegada que la vaig veure em va fer plorar, devia tenir uns tretze anys, i va ser en un d’aquells cicles de cinema, o cinefòrums, que emetia la televisió franquista (amb tots els defectes, també tenia coses bones). Recordo que, per aquell temps, vaig veure La Strada, tristíssima, però una obra mestra. Recordo aquells cicles dedicats a actors, actrius i directors: Humprey Bogart, Barbara Stanwyck, Errol Flynn, Edward G. Robinson, John Wayne, John Ford…. En passaven una per setmana, de la primera fins a l’última que havia filmat, i hi podies observar l’evolució física del personatge: des de molt jove, o potser adolescent (Mickey Rooney), fins a ja granadet. I la gent se les mirava, entre altres coses perquè no n’hi havia d’altra. L’endemà, a l’escola, un grupet les solíem comentar a l’hora del pati, sense pretensions intel•lectuals, suposo que com ara comenten les telesèries. A mi, i als de la meva generació, em fa l’efecte que ens va ajudar a valorar el cinema com a art. Ara qui se les miraria? Quatre friquis?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s