Pàgina d'inici » Dietari » Follia, vanitat

Follia, vanitat

Parma és la ciutat del director d’orquestra Arturo Toscanini, que hi va néixer el 1867 i on es pot visitar la seva casa natal amb ple de premis i condecoracions exposats, i amb escultures i objectes relacionats amb la seva família i amb Verdi i també amb Wagner. Molt interessants, a més, resulten les cartes de Mazzini, Garibaldi, D’Annunzio i Einstein. Parma és també la ciutat del formatge parmesà i del pernil de Parma, que no és pas que m’agradi gaire. Parma, a l’Emilia-Romagna, conegué en el passat tota una època de notable influència francesa. Concretament entre 1748 i 1801, com a conseqüència del matrimoni de Felip (fill, per cert, del borbó Felipe V d’Espanya i d’Isabel de Farnesio) amb la filla preferida de Lluís XV, Lluïsa Isabel. I això explica en part que Parma sigui, de manera per a mi principal, la ciutat de La Cartoixa de Parma perquè entre els nombrosos francesos que s’hi traslladaren en aquells anys hi hagué el cas destacat del seu autor Henry Beyle, Stendhal. I hi ha més coses, encara, a Parma. Hi ha, per exemple, el complex episcopal amb la catedral i el baptisteri, o l’indret més animat de tots, que és la Plaça Garibaldi. Però ja dic que segurament el que més interessa d’aquesta ciutat és La Cartoixa… Sobretot perquè és una novel·la sense heroi (Fabrizio del Dongo no arriba a una tal categoria) ni heroïna malgrat la importància que hi té Gina Pietranera, duquessa Sanseverina. Deu haver-hi pocs lectors que no se n’hagin enamorat o no se n’enamorin malgrat tots els seus defectes, o gràcies precisament a aquests mateixos defectes. Harold Bloom, al seu intens i formidable How to Read and Why (Com Llegir i Per Què), afirma que no hi ha en tota l’obra d’Stendhal cap altra figura tan vital i fascinadora, ni tampoc tan shakespeariana i cervantina. I que Gina és la glòria de la carrera d’Stendhal com a escriptor. I Parma, sí, és la ciutat de La Cartoixa de Parma i és per aquesta raó que m’agrada tant. I també perquè, seguint el mateix Bloom, a través de Gina descobrim que al centre de l’amor apassionat hi ha la vanitat; o que, en l’estat d’enamorament, el que no és patologia és vanitat. L’ensenyament moral, si se’n pot parlar, és que, igual que passa a l’obra de Shakespeare i també a la de Cervantes, enamorar-se és una follia.

One thought on “Follia, vanitat

  1. La Cartoixa de Parma ! Recordo que el vaig començar a llegir una mica esporuguit i encarcarat. Em feia por, francament. Va ser arran, principalment, de la recomanació que Josep Pla en feia sovint. No obstant, a partir d’un cert nombre de planes ja vaig comprovar que m’agradava i la meravella de llibre que tenia entre les mans. Gran llibre, com també “El roig i el negre”. Però a mi em va agradar més “La Cartoixa”, potser per la gran traducció de Pere Gimferrer.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s