Pàgina d'inici » Dietari » Anorèxia cultural

Anorèxia cultural

Naturalment, m’he quedat a casa aquesta nit passada. Ja no em fa cap gràcia allò que et trobes pel carrer i pels llocs amb l’excusa que es tracta de revetlla. Visca el brogit, exclamà una vegada J.V. Foix. Segur que no es referia, però, a aquesta mena de brogit producte de l’anorèxia cultural que vivim i patim. Contemplo ara imatges de l’estat en què han quedat certes platges (19 tonelades de brutícia i de desferres tan sols a les platges de Barcelona!). Quin fàstic i quin espectacle tan lamentable! I penso que això és el que té viure instal·lats en aquest fatalisme consentidor que ens acaba sortint tan i tan car. Misantropia, se’m dirà. D’acord. Aversió, no pas a tot el gènere humà, però sí a tot allò que desprengui la més mínima sentor de xusma, de multitud amuntegada, despersonalitzada. Sóc més del cadascú que no pas del tothom. De manera que m’he quedat a casa i no és pas que hagi fet gran cosa. Un poc de coca i de whisky amb vichy. I Marnie, aquell Hitchcock del 64, amb Tippi Hedren i Sean Connery, fantàstics, i el desengrunament psicoanalista de la fàbula del que et pot arribar a passar si la teva mare, essent tu encara una nena, feia de puta en presència teva. I tants MacGuffins com vulguis, és clar. I res més.

4 thoughts on “Anorèxia cultural

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s