Pàgina d'inici » Dietari » Que els bombin

Que els bombin

Muñoz Molina, un altre que s’apunta a aquesta moda de parlar de Raimon i d’apropiar-se’l. Intel·lectuals de falsa progressia espanyola. Mai no han sentit discutida la seva identitat, ni la individual ni la col·lectiva. Ni la lingüística. On viuen, aquesta gent! Què saben! De fervor obligatori per la independència, parlen! Sisplau. No saben res. Raimon és ara una mena d’heroi per a ells. Ardor Guerrero, Ventanas de Manhattan…, aquesta mena de llibres. Decret de Nova Planta encara no derogat i ells que continuen amb la cançoneta de comparar Catalunya amb règims totalitaris de nazis i comunistes. Cap coacció, no hi ha a Catalunya, i ningú no vol dissoldre’s en la xusma, tan sols els que ja en formen part. Els ha anat la mar de bé l’opinió de Raimon, que no ha fet sinó expressar el que sent i no ha passat res i els seus concerts han fet el ple perquè els que insulten per les xarxes no compten perquè són xusma, ja ho sabem, i no és la xusma la que farà la independència. D’altra banda, ¿que és cap pecat voler no ser espanyol, voler deixar de ser la colònia espanyola que som des de fa ja 3 segles tot i les mentides d’aquest ministre (de minus) Margallo. Ara diu que ni l’ONU no ens reconeixerà. En fi. Que els bombin, oi?

7 thoughts on “Que els bombin

  1. Benvolgut veí, fa uns set anys que el llegeixo fidelment i darrerament fa unes trompades fabuloses. Però m’ha agraden, perquè em fan posar fil a l’agulla i escriure aquest comentari, amb el meu català de bon americà que espero tingui prou cura, que sóc veí de vostè i els nostres amics són els mateixos. És bo conèixer que amm va esclatar com autor del no res gràcies a Pere Gimferrer, el llegendari mandarí de Seix-Barral; pocs anys després, acadèmic de la llengua espanyola més jove encara que el seu mentor… vull dir jo que aquest escriptor té un gran deute amb Catalunya. Ara, ho dic per entendre millor el seu punt de vista, aquest home viu al costat de la Columbia University on imparteix classes i el que em sembla que escriu és simplement “we can agree to disagree” i ho fà de bon cor republicà, com un exiliat de la Celtibèria i la mateixa Europa. Tot amb tot, un oceà. Com tanmateix ho feia a l’assaig Todo lo que parecía sólido, on posa el dit a la nafre del immens deliri col.lectiu. Però, si l’hi escau i té temps, l’hi recomano La noche de los tiempos, la seva obra mestre, un totxo de mil pàgines sobre el Madrid somnàmbul del 1936, ara fa poc traduït a l’anglès. El tinc a vostè com afecte a Vila-Matas, prova que el segueixo i el seguiré llegint, però si pot veure a Mallick, també pot llegir més amm i provar de veure de lluny, sempre de pas, sense arrels, com son el seus personatges, maravellats de salvar el coll quan tot començava a anar-se’n en orris.

    • Agraeixo el comentari, és clar. Em sap greu no acabar de saber qui sou, la veritat. Som veïns, d’acord! I cert que sóc vilamatià. Pel que fa a AMM, estic francament fart que se’ns vulguin donar lliçons justament per part dels qui, com ell, demostren no saber res del que passa entre nosaltres. ¿Nazis? ¿Comunistes? ¿Dictadors? En fi, com que som veïns, ja sabeu que res de tot això no és veritat. Al contrari. I agraït, eh!

    • Ah! He estat lector d’AMM. Ara ja no, però n’he estat. No he llegit “Todo lo que parecía sólido”, és veritat. Ahir, en veure com aprofitava Raimon i el seu pensament, m’irrità profundament. I, parlant d’acadèmics de la llengua castellana, la veritat és que em quedo mil vegades amb Javier Marías que no pas amb ell.

  2. Un pot ser un lector d’un escriptor i respectar les seves idees, d’això es tracta. No fa cap falta que estiguem d’acord amb tot, això és la fórmula anglesa que li esmentava: we can agree to disagree. Com veïns, la única veritat es que la solitària iaia que engega un fotiment d’óperas a migdia no deixa escriure tranquil, però no sortim a cridar al pati interior de l’illa per això, ens agrada la mateixa calma i discreció. Tots volen viure en un país encara més respectuós, però som a la Contrareforma, coi, què és pitjor a la Nova Planta francesa… No ens irritem, va, no paga la pena. Tinc un problema amb Marías, ho reconec sense complexes, sóc una mica curt: he llegit al seu pare abans. Escolti, i ara que fem cromos, l’hi faig una consulta com lector, què m’en diu sobre Jaume Cabré? Jo Confesso, el tinc com deute, encara.

    • Confesso que no he pogut amb “Jo confesso”. El tinc, eh! I el vaig començar, però el vaig abandonar al cap de 30 pàgines. No, no és gaire sant de la meva devoció, Jaume Cabré. I em costaria donar-ne raó!

  3. Ja deia jo que llegint com llegeix vostè no surtís mai aquest Cabré. Bé, aleshores tinc Vicent Andrés Estellés, al qui Juli Capilla em posa al costat del gran Ausiàs March. A veure si tinc sort! Mercès.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s