“Sí, el meu nom, la vanitat del jo, el que encara puc fer, l’exaltació de la individualitat, però també el lligam amb tota la sang vessada, amb totes les vides ofertes, amb tota aquesta malaguanyada generositat que, sovint, els nostres dirigents no han merescut. I que no agrairan mai prou”.

Extrec aquesta cita d’un llibre magnífic de Lluís Ferran de Pol, Un de tants, amb un epíleg preciós de J.V. Garcia Raffi, que publicà, ara deu fer 4 anys, Club Editor a la seva col·lecció La cara fosca de les lletres. 138 pàgines delicioses. Art i ètica. No pas sentiment de derrota ans observació crítica del que passà, des de la batalla de l’Ebre fins als camps de concentració de Sant Cebrià i del Barcarès. Ferran de Pol, soldat i escriptor, ho visqué. Fou presoner durant 6 mesos en aquells camps de la Catalunya Nord abans d’exiliar-se a Mèxic el 1939. Estil d’escriptura precís, prosa que flueix dolçament. Renúncia radical a sentir-se un vençut. “Estimo aquests petits avions. Com ells mateixos, giravoltem vertiginosament, anhelants d’una fugida. Com ells mateixos restem immòbils per força. Només l’hèlix de la nostra fantasia s’imagina volar lluny, molt lluny d’aquests arenys, cap a un país de pau, de comprensió i de treball”. No. Aquella derrota no fou una derrota definitiva. Malgrat els drets (plegar) i els deures (continuar) i tots els subterfugis de què parla el tòxic senyor Duran i Lleida a l’entrevista d’avui mateix al PuntAvui.