Pàgina d'inici » Dietari » Enveja i frustracions

Enveja i frustracions

El problema no és que un metge, un escriptor, un futbolista, un cineasta, un periodista, un administratiu envegi un altre metge, escriptor, futbolista, cineasta o administratiu que estigui més ben considerat o més ben pagat. Això es pot entendre i es pot considerar fins i tot normal i lògic. A qualsevol li agradaria que les coses li anessin de meravella en la seva professió o ofici. A qualsevol li agradaria ser tingut pel número u, o posseir el màxim talent, aquell talent que potser veu en un altre que es dedica a la mateixa cosa. Ara: el que resulta una anomalia és la incomprensible enveja que es dóna aquí, en aquest país. ¿Com pot ser, per exemple, que l’èxit d’un actor o d’un astronauta faci ràbia a un botiguer, posem per cas, si és segur que mai no ha tingut ni tindrà la intenció de pujar a un escenari o de llançar-se a l’espai? I això passa. I tant que passa. És a dir, aquí no és gens estrany que a molta gent li faci ràbia, simplement, que a algú, qui sigui, li vagi bé, independentment de les aptituds o de les capacitats que aquestes moltes altres persones puguin tenir. Però és que, a més, ara n’hi ha que han comprovat com resulta de fàcil accedir a la fama. Han vist que n’hi ha prou amb ficar-se al llit -o explicar-ho- amb la persona adequada; o participar en algun d’aquests oligofrènics reality-shows; o insultar molt en un blog; o cometre algun crim (cosa que és a l’abast de qualsevol); o mossegar i udolar cada matí des d’una qualsevol ràdio, eclesiàstica o no. Si els altres ho fan, ¿per què no ho puc fer jo? Puc apuntar-me, si vull, en alguna d’aquestes inoperants tertúlies radiofòniques o televisives, no pas per opinar, sinó per deixar anar la primera bajanada que em passi pel cap i quedar-me tan ample. I segur que el següent graó el pujaré gairebé sense voler, i així tenim un país ple de jovenetes vulgars que pretenen ser supermodels; de persones absolutament incapaces d’entonar la més mínima nota, encaterinades a ser cantants; d’individus que no saben llengües -ni tan sols la seva- dedicats a traduir; de semianalfabets escrivint llibres; d’inexpressius aspirant a ser actors; incompetents convertits en consellers o presidents; de pocavergonyes exercint de jutges. I la veritat és que no són pas pocs els que aconsegueixen el que es proposen. Som en un país, com pot veure’s, en què hi ha molta gent que viu allunyada de la seva pròpia realitat, que desconeix aquesta realitat. Un país en què, en general, no hi ha consciència de les pròpies limitacions, en què la modèstia és una excepció. I és, per tant, també, el país més exposat a les frustracions i, doncs, al ressentiment, a la mala llet, als odis irracionals. I la veritat és que és un peix que es mossega la cua, o un cercle viciós que es gairebé impossible de trencar, sobretot si se’l fomenta.
(Javier Marías dixit, o gairebé, fa ja uns quants anys)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s