Pàgina d'inici » Dietari » En Defensa Pròpia

En Defensa Pròpia

L’any 1893 Verdaguer fou destituït com a capellà i almoiner del palau dels Marquesos de Comillas perquè després del viatge que féu a Terra Santa accentuà el seu espiritualisme fins al punt d’excedir-se en la tasca d’almoiner dels marquesos i obsessionar-se en la pràctica dels exorcismes. Resultat: destituït. Els bisbes Morgades i Català aconseguiren de fer-lo retirar a la Gleva sense llicència sacerdotal durant dos anys, i per Barcelona es feu córrer la brama que Verdaguer era foll. El drama s’havia desencadenat. En Defensa Pròpia neix d’aquests fets i és sens dubte un dels llibres més singulars de la seva producció. Prosa magnífica, eficaç, precisa, modèlica. Els articles periodístics que componen el llibre cal llegir-los si es vol entendre per què Verdaguer és la base fonamental de la recuperació de la llengua al segle XIX. Sense exagerar es pot dir que Verdaguer salvà la llengua. Bé, els articles de les dues parts que componen el volum, Un sacerdot calumniat i Un sacerdot perseguit, sorgiren de la necessitat per part del poeta de defensar-se contra el setge que la jerarquia eclesiàstica, alguns “amics” i familiars anaren tancant al seu voltant. Un sacerdot calumniat, la primera sèrie d’articles, aparegué al “Noticiero Universal” el 16 de juny de 1895 i el diari degué rebre pressions de les forces vives i la resta d’articles els hagué de publicar a “La Publicidad” a partir del 6 d’agost. L’últim dels articles aparegué en aquest mateix diari el 21 de novembre del 1897.

Hores d’ara, per damunt d’anècdotes i partits presos, el que resta d’important a En Defensa Pròpia és la qualitat dels textos periodístics, veritable cànon. Des del punt de vista temàtic, però, els paralel·lismes entre el drama verdaguerià i la vida i passió de Jesucrist són establerts pel poeta amb insistència a voltes excessiva. La identificació arriba a l’extrem de comparar la festa de Rams amb la seva coronació com a príncep dels poetes a Ripoll, el 1886, any precisament de la publicació de Canigó, potser el seu llibre més conegut i més justament aclamat. L’important dels articles d’En Defensa Pròpia és que els personatges que mobilitzaren l’animadversió dels poderosos en contra del sacerdot foren denunciats obertament: els cosins Narcís Verdaguer i Joan Güell; mossèn Jaume Collell, l’amic entranyable i, finalment, el pare Governa, jesuïta. Quan tot va quedar aclarit i Verdaguer recuperà la llicència sacerdotal, -s’ha de dir que els monjos de San Lorenzo de El Escorial hi van tenir molt a veure- la salut del poeta havia quedat ja molt malmesa i no va viure gaires anys més. Jacint Verdaguer i Santaló, malalt del pulmons, va morir a la Vil·la Joana de Vallvidrera el 10 de juny del 1902 i el fet va produir una autentica commoció popular. Tenia 57 anys i havia nascut a Folgueroles.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s