Pàgina d'inici » Dietari » Xammar (I)

Xammar (I)

Ja fa temps que no amago que un dels meus models i referents de vida i pensament és Eugeni Xammar (1888-1973). I no oblido tampoc que és a Quim Torra a qui dec el coneixement de la seva obra i de molts fets de la seva vida. I el cas és que des del 2008 de tant en tant Xammar ha anat apareixent, de vegades amb més extensió, de vegades en menys, i de vegades tan sols lleugerament esmentat a les coses que he anat escrivint. Ahir un amable recordatori de Joan Barberà m’indicà el fet que dijous 17 de gener, demà passat, es compliran 125 anys del naixement del periodista, escriptor hedonista, murri, poliglot, bon vivant i patriota per damunt de tot, a Barcelona. Em plau ara, per tant, recuperar al llarg d’uns quants dies aquestes Notes de Dietari a l’entorn de la seva figura i de la seva obra. Sóc xammarià, sí, ho confesso.

Divendres, 24 d’octubre del 2008
En llatí i d’esquena

Ah, Xammar, Eugeni Xammar, quines bones estones que em fas passar! Hi ha tardes que, pel que sigui, esdevenen malenconioses, enyoradisses i llegeixes aleshores una mica de Xammar, tot ell elegància, tot ell precisió. El volum “Periodisme“, per exemple, editat per Quaderns Crema, és tota una petita joia, una més. Hi ha un article, llarg, dedicat a contestar Triadú, que s’havia enfadat  -moltes vegades, encara ara, s’enfada, Triadú-*, per unes coses que sembla que Xamar havia dit en relació a la revista Serra d’Or, que publica l’abadia de Montserrat. L’article és titula “Reflexions d’un lector de Serra d’Or“. Val a dir que l’article és de l’any 68 i Xammar hi expressa la seva opinió i el seu sentiment que es tractava, aleshores, d’una publicació monàstico-progressista. Avui segurament també. I exposa els seus arguments. No m’aturaré a analitzar el contingut de tot l’article, magistral d’altra banda. Hi ha dues coses, però, a la primera part de l’article, que subscric plenament. És clar que jo no sóc res ni ningú per subscriure o no el que Xammar ha deixat escrit, però vull dir que són coses que moltes vegades, abans de conèixer el text del vallesà, havia pensat. Ell critica les misses de dissabte que serveixen per al diumenge i diu que aquest pendent de comoditat pot menar fàcilment a la conclusió que les misses, en general, les de dissabte com les de diumenge, no serveixen de gran cosa. Jo ara torno a anar a missa. Després de molt i molt de temps anant-hi tan sols per assistir, la nit de Nadal, a la missa del Gall, ara hi torno a anar sovint. La meva vida ha millorat des que ho faig. Però hi ha un parell més de coses que Xammar escriu i que jo comparteixo. L’anomenada llengua vernacle que des del Vaticà II adoptà l’església per a les celebracions litúrgiques m’ha produït molt poca satisfacció. Segurament és difícil, però m’agradaria que es tornés al llatí, en paraules de Xammar “llengua religiosa universal, incomprensible per a molts i no obstant per tothom entesa”. Molt poques persones saben hores d’ara què significa “perdre l’oremus” perquè segurament l’oremus ja l’hem perdut sense ser conscients que l’hem perdut. Però diguem-ho tot. Com Xammar, tampoc a mi no m’agrada gens veure com el capellà diu la missa de cara als feligresos i d’esquena (per no dir una altra cosa) a Jesús Crucificat, a la Mare de Déu o els sants tutelars de la parròquia. Els celebrants i el poble, units de cara a Déu i d’esquena al món, feien una pinya simbòlica que ara ja s’ha esberlat pràcticament del tot. I Xammar conclou aquesta part de l’article dient: “En fi, no facin gaire cas del que dic. I encara millor, no en facin gens”.

*(Triadú era viu, el 2008)

Dijous, 9 d’octubre del 2008
Catalanista

Nacionalista, separatista, sobiranista, independentista, i no sé quants adjectius més d’aquest tipus. La veritat és, però, que referit a Catalunya només n’hi ha un que ho concreti tot: catalanista. És catalanista tothom que vol la llibertat de Catalunya. Aspirar a la llibertat de Catalunya, a voler-la fora d’Espanya, a definir-se només com a català, per història, per llengua, per tradició, per una determinada concepció del món i de la cultura, això és el catalanisme. És un eufemisme i, per tant, una mentida el suposat catalanisme del PSC. El seu no passa de ranci regionalisme, de voluntat de dilució de Catalunya dins Espanya. Sentir-se tan català com espanyol vol dir sentir-se espanyol, i res més, i aquests de cap manera no poden definir-se com a catalanistes perquè conceben Catalunya com una part d’Espanya, d’una Espanya que sap, en el fons, tot i que sigui a través de “lapsus”, que no en som, d’espanyols, tal com al locutor Jesús Álvarez se li escapà l’altre dia deixant-se trair pel subconscient. No ens compliquem més la vida amb adjectius i acceptem allò que Xammar ens ensenyà als seus articles i a la seva vida. Llegim “Seixanta anys d’anar pel món“, llegim l’excel·lent l’estudi de Torra sobre Xammar, “Periodisme? Perdonin! La vida i els articles d’Eugeni Xammar“. Lliçó de vida, lliçó de catalanisme, lliçó d’autèntic cosmopolitisme. Per part meva, només deixaré de ser catalanista el dia que Catalunya es declari independent i sigui reconeguda com a tal dins la Unió Europea i en l’àmbit de les nacions lliures del món. I com Xammar, amb les coses de Catalunya no prenc mai precaucions i els catalans per als quals la llibertat de Catalunya no és la passió dominant són uns senyors que m’acaben la paciència, em tallen la digestió, em toquen allò que no sona i em fan perdre el món de vista.

Anuncis

5 thoughts on “Xammar (I)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s