Pàgina d'inici » Dietari » Ja ho sé, que no es pot

Ja ho sé, que no es pot

Plou amb ganes. M’agradaria ser a París, que el dia hi és clar, 17 graus i un 39% d’humitat tan sols. Em seria igual, però, si hi plogués. La pluja a París és una altra mena de pluja. Veig des de casa onades damunt la platja deserta. Onades. Pitrera blanca del mar ombrívol, cavalls marins de blanca crinera. Joyce. Malenconia de la primavera de París. Records. Molles llamineres de les baguettes, i l’absenta verd granota de quan encara l’absenta era absenta. I potser et trobaria llavors. Montaigne amb François 1r, riba dreta del riu. Toparíem de cara, aleshores, i parlaríem i acabaria potser aixecant-me del llit de la dona de l’amant de la meva dona, vés a saber. En quin gran embolic s’ha anat convertint tot plegat. Pluja persistent. Migdia que s’endormisca. Banyar-se és una cosa molt íntima. Amant rebutjat. I ella ben tranquil·leta lluny de l’home proscrit. Torna enrere. Sí. Ja ho sé, que no es pot. 10 pàgines més. Fes-ho, fes-ho. Tot ben moll. Xop.

One thought on “Ja ho sé, que no es pot

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s