Pàgina d'inici » Dietari » Nimietats

Nimietats

Ja no anàvem bé l’abril del 2003. Repasso llibretes d’ara fa 8 anys. Topo amb un diumenge d’abril poc feliç. Un diumenge de pèrdua de nervis per part meva. I el motiu: nimietats. Feia molt, però, que no hi havia sexe entre nosaltres.

Morí Blanchot, aquell abril. I trobo l’anotació corresponent que diu: Es veu que s’ha mort Maurice Blanchot. No me n’havia assabentat. Avui, 16/4, el suplement Culturas de L.V. publica un petit dossier sobre la seva figura. Blanchot m’interessa més pel que he llegit sobre ell que no pas el que he llegit escrit per ell, que és ben poca cosa. Però aquesta aspiració al silenci, a la discreció, a no voler ser vist, al ser-hi sense ser-hi, tot això me’l fa sentir proper i atractiu. Conservaré aquest dossier.

Es veu, també, que s’ha publicat una reedició dels dietaris de Valentí Puig, que miraré de comprar.

Avui, Bar del Port amb els B. Mentre els espero, penso que he de fer el cop de cap de dedicar-me a llegir i escriure tancat a casa. M’és igual publicar o no. No tinc, a més, cap altra sortida.

Assistir a actes o conferències protagonitzats per patums i llevar importància a tota cosa que diguin. Distància crítica en relació a tot. Fins i tot en relació als moviments pacifistes -massa bel·licosos.

El curs que he fet, per dir-ho d’alguna manera, al CCCB. “Metamorfosi de la novel·la”. Només m’han agradat Riquer, Argullol, Losada, Sotelo i Verjat. Gens, Izquierdo i els llovetons. Em sabé greu no haver pogut assistir a la sessió de Llovet i em costa molt connectar amb la manera de fer de Nora Catelli -tot i l’interès que tinc pel seu Espacio autobiográfico. Les experiències deconstruccionistes com la protagonitzada per Asensio en relació a Virgínia Wolf em semblen una immensa collonada i un avorriment total i abonen les tesis de Harold Bloom sobre els ressentits i l’escola del ressentiment.

He acabat de llegir Austerlitz, de W.G. Sebald. Deu ser veritat que es tracta d’un dels millors escriptors contemporanis tot i la seva mort prematura a causa d’un accident el desembre del 2001. Austerlitz és, d’una banda, una meravella de composició. Alternança de veus narratives. Parteix de la 1a persona que amb freqüència és interrompuda per la veu del protagonista a través del “va dir Austerlitz”. D’altra banda, el tema. La desmemòria, la lluita contra l’oblit. Contra l’oblit de l’horror. L’itinerari de reconstrucció del passat del protagonista que a l’edat de 4 anys el portà de Praga a Gal·les. La recerca de la seva veritable identitat i del seu origen. Monument literari, sens dubte.

Recordo la primera frase de La Pesta. Diu Camus: Els nostres conciutadans treballen molt, però sempre per enriquir-se.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s