Pàgina d'inici » Dietari » ¿A canvi de què?

¿A canvi de què?

14 de juliol. Dia de França. Allons, enfants de la patrie! Cap por del mot pàtria. Em poso, i escolto, la Marsellesa, tan violenta en el fons, i l’escena del Rick’s Cafe, de Casablanca. Victor Lazslo (Henreid), adreçant- se a l’orquestra: Play the Marseillese. I l’assentiment, amb aquella mirada impertorbable, impassible de Rick (Bogart). I l’esclat i l’emoció i els invasors alemanys silenciats. Tinc, però, la meva Esquizofrènia intel·lectual -car sóc tan “sociable” en la superfície i les relacions fàcils com separatista i singular en la profunditat. Aquest embolcall de Valéry en el qual visc i que fa tants dies que dura. ¿Un Estat? D’acord. D’acord, però atenció perquè ja veiem prou què passa a l’hora d’establir les relacions entre individu i Estat. L’Estat és una organització cada vegada més precisa, rígida, exacta, que arrabassa a l’individu la porció que li sembla de la seva llibertat, del seu treball, del seu temps, les seves forces i, en definitiva, de la seva vida, a canvi…¿A canvi de què? ¿A canvi d’oferir-li la possibilitat de fruir de la resta, de desenvolupar aquesta resta?…Són parts ben difícils de desenvolupar. Em fa l’efecte que l’Estat s’emporta la part més grossa i que el seu poder tendeix a absorbir l’individu gairebé del tot.

Però l’individu és també llibertat de l’esperit i ja hem vist prou que aquesta llibertat (en el seu sentit més elevat) esdevé il·lusòria pel sol fet de la vida moderna. Som suggestionats, encalçats, idiotitzats a efectes de totes les contradiccions, de totes les dissonàncies que esquerden l’àmbit de la civilització actual. L’individu ja es troba embolicat abans i tot que l’Estat l’hagi assimilat completament. L’Estat, doncs, com a amic de tots, però enemic de cadascú. Flaire de ximplesa i menyspreu pel llenguatge, la literatura i l’art, arrelat en aquests cervells estrets dels negociants, preocupats exclusivament de les estratègies i dels diners, i de les primes de risc i del valor del deute i de com em puc enriquir amb el deute dels altres, aptes únicament per a aquesta baixa distracció dels esperits mediocres que ens governen. I sempre, sempre, amb aquell grau més o menys intens de socialisme. ¿Poesia, dieu? On s’és vist! Pàtria i Estat no són pas la mateixa cosa. La Pàtria és confort. L’Estat, un maldecap. Drama que arrossega individu i història.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s