Pàgina d'inici » Dietari » La felicitat té una oïda molt dura

La felicitat té una oïda molt dura

Només els queda Grècia i Espanya. El socialisme també perd Portugal. No conec amb certesa el pensament polític de Pessoa. Tant és. Pessoa m’entristeix, però de vegades el llegeixo. El Desassossec, per exemple. Gran llibre. Aquest apunt: mai no estimem ningú. Estimem solament la idea que tenim d’algú. El que estimem és un concepte nostre, és a dir, nosaltres mateixos. Bé.

Confesso que sóc dels qui es cregué Carod. No sóc d’esquerres i tanmateix hi hagué un temps que me’l vaig creure. Ens va fer avançar algun pas, però també ens ha fet perdre molt de temps. No m’ha agradat gaire el seu article de comiat, més aviat gens, i no sé com deu tenir la consciència ni si deu sentir-se gaire feliç.

Sembla que s’acaben les acampades. Esmento una nota que em deixà ahir l’amic Àlex Bas: aquesta colla d’indignats tan revolucionaris i tan radicalment poc democràtics i poc meritocràtics. No és cert que siguin una generació molt ben formada; en el millor dels casos, és una generació amb títols. La resta no passen de ser fruit de l’esperit de l’ESO. La felicitat té una oïda molt dura.

3 thoughts on “La felicitat té una oïda molt dura

  1. De vegades, benvolgut Colomer, em fa la impressió que no acabeu de desempallegar-vos de l’adoctrinament ateu del qual tots hem estat objecte en major o menor grau. Vull dir que combregar amb la cita de Pessoa és tenir una idea molt pobra de l’amor; és allò de en el fons només ens estimem nosaltres mateixos, tot és egoisme etcètera. Que sigui així en molts casos no vol dir que no hi hagi en el nostre si més íntim una possibilitat d’estmació (tant a Déu com al proïsme) que és certament generosa i real.
    Al meu entendre Carod no ha fet res de bo, únicament va tenir la sort de passar per allà en un moment que tots els que tenim un sentiment ferm de catalanitat n’estàvem fins els nassos. Recordem l’època de l’Aznar i les humiliacions que vam rebre. Carod va recollir aquesta indignació i a partir d’aquí l’home ja no va tocar vores. L’ego se li va botir com un globus. Com que, a més a més, l’espanyolisme rabiós el va prende de cap d’esquila, per efecte rebot els catalans el vam votar i defensar. Aquest home es pensa que ell, personalment, va portar l’independisme fins el cim més alt. Però no va ser ell, hagués pogut ser qualsevol altre. I de fet, si aquest partit, Esquerra Republicana de Catalunya, ara només Esquerra, hagués actuat amb una mica d’intel·ligència avui tindria la potència d’aglutinar l’independentisme creixent.
    De fet, pel que fa a Carod, quasi em posaria en la línia Sostres, la de treure la destral i fer carnassa. Per cert, l’amic Sostres va tornar a fer un lamentabilíssim escrit al diari ElMundo intitulat La puta i la Ramoneta, pensat per fer feliços als espanyols. Veig que no hi ha ni un comentari al seu article. No sé quan entendrem que als espanyols les nostres històries i contradiccions els importen un rave. I que el que hem de fer és separar-nos d’una punyatera vegada.

    • M’agrada, he de dir-ho, el vostre comentari. És impecable. Només una cosa, però: jo no combrego amb la cita de Pessoa. Ja he dit que Pessoa, que em sembla grandíssim, m’entristeix. Gràcies.

  2. Crec en el que dieu respecte a Pessoa, i amb el temps que porto llegint-vos ja veig que n’esteu allunyant d’aquest adoctrinament progre que tots, jo també, és clar, hem patit. D’altra banda potser el meu comentari tenia un deix de superioritat moral, cosa que no era la meva intenció. Jo no escric quasi mai i m’adono que és difícil. No és només trobar les paraules, és també trobar el to. També pot ser que a través de l’escrit (sobretot quan és improvisat) es manifesti amb cruesa allò que som i volem amagar. Vull dir que aparentment tots volem donar una imatge de respectuosos, tolerants i humils; una pàtina de modèstia que sempre queda bé. Ara, en el fons, ens agrada donar lliçons i tenir la raó. En fi, deixem-ho estar.
    Acabo fent una mica de llenya de l’arbre caigut, de la morsa, que diria el (en molts aspectes admirat) Sostres. Sembla ser que l’aital bigotut és col·leccionista d’exemplars de l’obra de Camus l’étranger. Vós heu parlat de Camus de vegades. D’adolescent vaig quedar impactat per l’Estrany, imagino que igual que vós. Això no obstant, amb el temps hem sabut posar les coses al seu lloc. Carod segurament no i l’existencialisme deu continuar sent un referent intel·lectual per a ell. Amb això tot queda bastant dit.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s