Ens en volem anar

Representa que, dels dies, sempre n’esperem alguna cosa més que l’emergència de la simple i mera llum o claror. I que demà tot presenti una altra fesomia. Dins d’Espanya, però, tot va a pitjor. Per a nosaltres, vull dir. Indignació rere indignació. Humiliacions de tota mena. L’última cap al final del dia d’ahir. Presoners polítics l’any 2017. I Albiol demanant la degradació del major Trapero. Enveja que ve de l’actuació impecable del cos de Mossos, veritable imatge de Policia d’Estat, arran dels atemptats terroristes del 17 d’agost passat. No s’ho han empassat. I també Albiol -autèntic incitador de l’odi, ho he de dir- demanant la intervenció de la conselleria d’Ensenyament -la llengua els fa nosa, ja ho sabem- i la prohibició i supressió de partits polítics que als programes electorals presentin iniciatives contràries a la constitució i a la sagrada unitat d’Espanya. Una unitat que ho ha estat des de fa tant i tant de temps només per la força i no pas per cap mena d’empatia ni de complicitat. Som un país ocupat. I mentrestant, més d’un, i de dos, aquí mateix entre nosaltres que ens donen ja per derrotats. És, però, només l’expressió del seu desig, és així com voldrien que fos, cadascú mira per ell i la resta se li’n fot. Sinó que, si de cas, la derrota és una altra; la derrota, i la vergonya, és el fet que, a Espanya, hi torni a haver, al cap del temps, presoners polítics que, a més, ni tan sols s’han aixecat en armes envers ningú, al contrari. I això sense parlar de tanta premsa infecta i cadenes de ràdio i televisió d’aquest macizo de la raza retrògrad que ens tracten de minoria, de nazis i de colpistes i de no sé quantes coses més -ells que hores d’ara encara financen amb diner públic coses com la Fundación Francisco Franco-, tot ple de mentides només pel fet d’haver volgut votar i també encara amb l’esperança que es pugui arribar a saber exactament on és i què vol la veritable majoria del poble de Catalunya. I no passa res. Ni a Casado, ni a Hernando, ni a Santamaría, ni al mateix Albiol, ni a ningú, tant és el que diguin i el que amenacin. Silenci dels fiscals amb tots ells. I tot, segurament, perquè mai no ens descuidéssim de continuar alimentant els porcs. Perquè, això sí, hi ha una cosa que és del tot certa: que ens en volem anar, que ens n’hem d’anar. Que ja hauríem de ser fora. Però que igualment acabarem anant-nos-en, i amb Sànchez i Cuixart retornats a la llibertat. El dia que de veritat portarà alguna cosa més que el simple fet de fer-se de dia.

Faites vos jeux

Cartes, missives d’una banda a l’altra. Res de nou. Faites vos jeux. Com si, ara fa ja més de 15 dies, no hagués passat res i no s’hagués dit de paraula i per escrit i, a més, amb imatges editades que el resultat s’aplicarà. Sembla que no sàpiguen llegir, vés a saber en quines escoles devien anar. Pendent tan sols que tot acabi passant i complint-se d’un moment a l’altre, el més adequat i potser quan menys t’ho esperis. Suspendre aquella suspensió i que d’alguna manera tothom s’hagi de moure. La vida va fugint i és cert que el fet de parlar sol en veu més o menys alta desmoralitza. El mal del mal, que deia Soleràs, és justament aquest, que el que pots fer és precisament el que no t’interessa. Faries bé, doncs, d’abandonar aquella mirada perduda que tenim quan no mirem res. En fi, que estic pensant-me seriosament el fet d’anul·lar el compte de facebook, el de twitter, el de linkedin…I fins i tot el d’instagram.

Impossible estimar el no-res

Volum II dels Assaigs sobre els Costums. Voltaire. Els moros van sotmetre tota la Península i els peninsulars, castellans principalment, no han aconseguit res més sinó tan sols fustigar els moros. Creuaren, diu, l’Atlàntic i representa que conqueriren un món nou -un món que, per cert, ja no els pertany-, però continuen sense poder venjar-se de ningú a només cinc llegües de les seves costes. Els moros, mal armats, esclaus de governs detestables, no han pogut encara ser subjugats pels cristians. La raó veritable és que els cristians no han parat mai d’esquinçar-se i d’esgarrapar-se mútuament entre ells. ¿Com vols que els espanyols poguessin passar a l’Àfrica amb grans exèrcits per domar els musulmans quan al mateix temps havien de combatre França? ¿O fins i tot, encara que units a França, si els britànics els prenien Gibraltar i Menorca?

I després sobre el no-res en una carta adreçada a Mme. du Deffand el 9 de maig 1764. Només conec Judes que hagi mai dit que més s’hauria estimat no haver nascut. D’acord que és l’Evangeli que diu que ho digué…I no és pas que el no-res no tingui les seves coses bones, però em sembla que és impossible estimar de manera veritable el no-res malgrat les bones qualitats que té.

Farcits d’amenaces

Però nosaltres distingim -vaig dir posant-li la mà a la màniga de la túnica com a resposta a la seva apel·lació-, nosaltres distingim, pare reverendíssim!, entre els qui només volen guanyar-se el pa amb el seu treball i els qui es mengen el pa dels altres i no tenen altre objectiu a la vida sinó aconseguir-lo per mitjà de la peresa i la ignorància, i tot sigui per l’amor de Déu”.

Plaer, un cop més, de la lectura de “Un Viatge Sentimental de mossèn Yorick per França i Itàlia”. Laurence Sterne. Llibre que s’hauria de donar a llegir a escoles i instituts, però que segurament ni a les facultats de lletres no es llegeix. Galeria de retrats. El frare, la dama, el cavaller que ven patés, la noia de la llibreria. No és un viatge per monuments i catedrals. Ni per museus. Viatge per la vida perquè una noia pot ser més interessant que una catedral i un ase mort més instructiu que un filòsof viu i els detalls amables de la vida que ens fan el camí més planer. I Sterne, que t’obliga a omplir els buits d’allò que no diu i tanmateix intueixes. Viatjar amb aquest esperit és potser la principal escola. L’heroi discret que passa la vida allunyat de tot heroisme grandiloqüent. I també d’aquest parèntesi encara obert, aquí entre nosaltres, farcit d’amenaces adreçades ara Ensenyament i a Mossos, escola i seguretat. El català els fa nosa, sempre els n’ha fet. I també la policia que tenim. Els fem nosa, per tant, i no em cansaria mai de dir-ho. Parlem i pensem en idiomes diferents i, doncs, també la visió del món que aquest fet comporta és diversa i diferent. La realitat d’ara mateix, una realitat que ja ve de molt de temps enrere, desdiu tot el que aquí intenta explicar Muñoz Molina. No hi ha cap pla d’igualtat i, entre moltes d’altres coses, s’oblida de dir que a Francoland, a casa seu, no han sentit mai la seva llengua perseguida i que, a més a més, encara s’hi subvenciona, i amb cèntims públics, coses com ara la “Fundación Francisco Franco” dels nostres pecats. Res a veure amb cap heroi discret, per cert.

L’afer ja no és tan intern

En aquestes Corts espanyoles d’ara mateix no s’hi pot anar a negociar res, no s’hi ha d’anar a negociar res. De fet, ni en aquestes ni en cap de les que hi ha hagut al llarg dels últims 303 anys d’història. No hi tens res a fer, només passar pel cèrcol que et tindran ben a punt. Ja n’hi ha prou de sentir-te vexat i humiliat, i no és tampoc possible continuar essent súbdits d’aquesta manera de fer i de ser que fa que abans d’entrar-hi ja sàpigues que la resposta serà sempre un no a tot el que, segons ells -tan demòcrates que diuen ser sempre amb l’amenaça de la força enlloc de fer servir la paraula-, no formi part d’una constitució indivisible i indiscutible i que, a més, no admet mitjancers externs de cap mena. Fins ara si més no. Perquè ha estat just fins ara que per a la UE la cosa era només un afer intern entre l’aspiració nostra de ser un país independent i la negació del govern espanyol de no voler-ne saber res ni tan sols a través d’un referèndum acordat. Cap acord, doncs, no és possible. Però resulta que ara l’afer ja no és tan intern. Jean-Claude Juncker, al final, n’ha acabat parlant ja de manera expressa. D’acord que tan sols per dir que la mediació seva, president de la Comissió Europea, hores d’ara no sembla possible justament perquè només la demana una de les parts en conflicte, la catalana. Molt bé, ja ho veurem. Un poc més de paciència, per tant, abans de tancar aquest parèntesi que tenim encara obert.

I el que també és veritat és que, mentrestant, hi ha coses que passen desapercebudes. No és pas que hi tinguem res a veure, al contrari. Però avui és 13 d’octubre i és quan m’assabento que fa ja 16 dies, el 27 de setembre, que van trobar mort a la seva finca de Simancas, Valladolid, l’exdirector general d’Economia de la Junta de Castilla y León, senyor Víctor Valverde. Confesso que no n’havia mai sentit parlar i que ignorava també la notícia. Fins aquest dematí. Una víctima més que s’ha d’afegir a la ja considerable llista de morts en estranyes circumstàncies. No sé si és a causa de la qüestió catalana o què, però no he estat conscient que cap programa de notícies n’hagi parlat al llarg d’aquests últims 16 dies que dic. Sembla com si a poc a poc volguessin anar fent net. Dissimuladament. Com aquell qui vol la cosa.

Una peça que fa nosa

La puntualitat és una obra mestra, sí, però abans d’ahir hi hagué aquella hora de retard que d’acord que, si no hi eres, no ho pots saber del cert, però que el que vas endevinant és una trencadissa que fa suposar que malauradament la cosa encara podria anar per llarg. Algú s’ha arronsat, no sé si amb raó o sense, però el cert és que el fet d’assumir no és el mateix que el fet de declarar i la suspensió immediata del que no s’ha declarat, una suspensió de setmanes, potser al capdavall el que provoqui sigui la convocatòria d’eleccions que deuran batejar coma constituents però que vés a saber si ho seran de veritat. Sembla que tinguem mala peça al teler. Si més no, alguna peça que fa nosa. Mentrestant, a l’altra banda, el que se sent és aquest xiuxiueig de reforma constitucional per mantenir-nos entretinguts, qui vulgui entretenir-s’hi, anys i anys, per molts anys, tot contemplant naturalment els toros des de la barrera. Vull dir que, de moment, la cosa aquí entre nosaltres no ha arribat a ser ni efímera. Parèntesi obert, però.

En espera de qui cometi l’error

Partida d’escacs. Lentitud i estratègia. Més o menys. No sé si més o si menys. Assumir el resultat del referèndum en relació a la independència i immediatament demanar-ne la suspensió temporal i sense que res no es voti. I després signatura d’aquesta declaració per part dels diputats favorables, majoria del Parlament, però fora de l’hemicicle. No sé si és aquesta ben bé la manera de fer-ho a la catalana. No ho sé. No fa la sensació que tingui cap importància jurídica i, per tant, tampoc no sembla que hi hagi res a impugnar. Perquè a l’altra banda del tauler, ja ho veus, requeriment al Govern català que confirmi, o no, si el que ahir va fer va ser declarar la independència. Uns i altres guanyant temps a l’espera de qui cometi l’error que ho aboqui tot a l’escac i mat definitiu. Ara és el nostre torn. A veure. Diàleg i mediació no són possibles amb els qui ara manen a Espanya, ells mateixos ho diuen. I, a les seves Corts, ja sabem que no s’hi pot anar a parlar de res, d’entrada ja hi ets en minoria absoluta, i el resultat, també ho sabem, estaria més que cantat fins i tot abans de començar. De manera que la partida continua en marxa. Vés a saber fins quan. Tornem-hi.