Càlcul de probabilitats

Abans d’ahir un tribunal va emetre sentència. La llei és igual per a tothom. Tot plegat em va fer pensar en aquella benaurança del Sermó de la Muntanya que hi ha a l’evangeli de Mateu. Feliços els qui tenen fam i set de justícia, perquè seran tots ells saciats. Baudelaire pensà que tot plegat no passava de ser un mer càlcul de probabilitats.

Profunda misantropia, d’altra banda. Mandra d’anar enlloc. Desig de no veure ni ser vist. Tan sols algun petit instant de Txèkhov: Si el que de veritat temeu és la soledat, sisplau, no us caséssiu pas. I prou. Desídia d’aquest migdia de diumenge.

La primera fusta

No la primera pedra, no. La primera fusta, van dipositar-hi ahir. I diu que ho volen celebrar amb totes nosaltres, caram. La Borda, can Batlló. Vida en comú, bugaderia compartida, cuina-menjador per a àpats també compartits, espai per a cures i salut, terrasses, espais de co-treball, aparcament de bicicletes. Economia solidària, finances ètiques, propietat col·lectiva, sostenible, feminista -només faltaria- i blindat a qualsevol intent d’especulació. Tot aquest llenguatge i suposo que encara dec fer curt. Comuna comunitària, podríem dir-ne i que valgui, això sí, la redundància. Fins i tot la tele se n’ha fet ressò. No cal ni dir que el solar és propietat de l’Ajuntament el qual el cedeix a la cooperativa no sé si exactament immobiliària per a un període 75 anys, segurament prorrogable. En fi. ¿T’hi veuries vivint-hi? ¿Ets capaç tan sols d’imaginar-t’ho?

Tan violenta com les Fúries

Totalment d’acord amb l’afirmació de Toni Sala en el sentit que hores d’ara Edicions de 1984 deu ser segurament la casa editorial més ambiciosa a l’hora de publicar literatura de la bona en català. Fa un parell o tres de dies l’atzar va fer que pogués seguir per televisió l’entrevista que Xavier Graset va mantenir amb aquest immens poeta i pensador que es diu Lluís Solà (Vic, 1940). ¿La llibertat com a concepte superat?, es demanava. Déu nos en guard si perdéssim la capacitat de ser lliures, seríem màquines simplement, ocells engabiats i ni tan sols d’humanitat podríem parlar. Hi ha persones com Lluís Solà, encara. I hi ha el tresor de la seva Poesia Completa, llibre que no oblido que l’any passat em va fer conèixer Albert Benzekry, i ara pràcticament no fa ni un mes tenim aquesta altra meravella que és Llibertat i Sentit. Reflexions sobre la condició humana (1999-2016). També l’atzar fa que triï en aquest moment la reflexió 350: “Hi ha una voluntat de llibertat que pot ser tan violenta com les Fúries. És la llibertat que correspon al pes atroç amb què ha estat oprimida. Aquesta llibertat tendeix a fer-se pariona de la llibertat pura o absoluta”. Perquè de fet, tal com llegim a la contracoberta d’aquest llibre molt més que brillant i esplèndid, no hauria de resultar estrany que en un país i en una llengua que mai no han pogut gaudir dels beneficis de la llibertat, el pensament al voltant d’aquesta virtut s’imposi com una necessitat peremptòria. El pensament i també l’acció, hauríem d’afegir-hi. I bé, grandiós mèrit de l’autor, no cal dir-ho, al llarg de les 698 pàgines escrites, però també, i és de fet on volia anar a parar, tot el reconeixement envers Edicions de 1984, a qui en definitiva devem que aquestes obres immenses hagin estat posades a l’abast nostre.

Com si sempre es tractés d’un joc

Les pàgines finals (612-615) que escriu Emilio Lledó a l’immens Imágenes y Palabras (Compendios Taurus, 1998) les dedica a Kant (1724-1804) i al que aquest filòsof alemany -més ben dit, prussià- pensava en relació a l’ensenyament i l’educació. I s’hi llegeixen coses com aquestes que diuen que, sense esperar que arribi la maduresa de l’enteniment (¿arriba mai, per cert), el que hem de fer a classe és lliurar coneixements, uns coneixements que és cert que segons l’ordre natural només poden ser captats per una raó exercitada i acostumada a rebre’ls. (Digne costum, penso, si no n’estiguéssim ja tan lluny). Perquè el que s’hauria d’esperar d’un professor, continua, fóra que primer mirés de formar en els nois que té davant seu l’home, o la dona, d’enteniment, després el de raó i, finalment, si és el cas, el savi. I no ha d’ensenyar pensaments, ha d’ensenyar a pensar. Als alumnes, no se’ls ha pas de transportar, n’hi ha prou a dirigir-los. I tot això, esclar, si la intenció que tenim és que, arribat el moment, siguin capaços de caminar per ells mateixos i tan allunyats de la turba, altrament dita gentalla, com sigui possible.

D’altra banda, Kant pensava també que no és jugant que hom aprèn. No pot ser que tot es faci com si sempre es tractés d’un joc. Els nens han de jugar, naturalment que sí, i han de tenir les estones d’esbarjo que correspongui. Ara: la vida no n’és cap, d’esbarjo, i ja és una desgràcia prou grossa que l’home sigui tan propens a l’ociositat i a saltar-se amb tanta facilitat els deures sense el compliment dels quals, per cert, no hi ha cap dret a què es pugui aspirar ni tampoc que es pugui adquirir.

Frases llegides: Escriure és deixar de ser escriptor (Vila-Matas). I morir deu ser deixar d’escriure (que utilitza Enric Sòria per ressenyar En aquesta Part del Món, de Guillem Simó). ¿Quina t’estimes més?

Una mena de secessió

Una sola pàgina, una d’única, per definir l’amistat i dir-ne amb tota precisió en què consisteix exactament. Cosa ben estranya, etèria i compacta alhora. Es tracta de l’amor menys natural, el menys instintiu i biològic. De l’amistat, no és pas que en depengui la supervivència de l’espècie, però és d’aquelles coses que omplen de sentit la supervivència. Els amics no es busquen, sorgeixen. I una rara afinitat els aïlla en una solitud immensa. Entre els amics els grans favors fan vergonya i s’obliden de seguida, l’amistat no es tracta de favors i més aviat és una mena de secessió, fins i tot una revolta, i ens protegeix, a més, de la servitud completa. Recorda que nosaltres dos no ens buscàvem pas abans d’haver-nos vist aquella primera vegada. La sort va ser justament aquell poder meravellar-nos, tots dos, de l’existència de l’altre. I el que et diré ara és que en d’altres moments i situacions segurament aquesta relació nostra s’hauria allargat. No ha estat així, no ha pogut ser. Tota amistat és una forma de secessió, fins i tot una revolta… (Segons els mots extrets, cert que amb un poc de llibertat, d’Els Estranys, Edicions de 1984, de Raül Garrigasait que no en canso de llegir i rellegir). Molts records.

El primer camp de batalla

No estic segur que aquestes coses encara passin. Podria ser que sí, però ja dic que no puc assegurar-ho. Em refereixo a fets viscuts i sabuts, això sí. El temps aquell que, a la que els fills començaven a anar a escola, els pares, com a premi, els prometien cèntims si estudiaven molt i treien bones notes. Quin error tan gros. Barrejar el diner, quelcom sense noblesa, amb una cosa meritòria i digna com és l’estudi i el plaer del saber i del coneixement. Els cèntims que els concedim, si per cas, els els hem de facilitar sense cap motiu, amb indiferència; i, a més, no perquè aprenguin a estimar-los, sinó al contrari, perquè aprenguin a no estimar-los i a comprendre el seu veritable caràcter i impotència per satisfer els desigs més autèntics, que no són pas els del cos i els de la butxaca ans els de l’esperit. Però bé, no ho sé, ja dic. No sé si encara passen aquestes coses.

Ara: del que sí que estic convençut és que l’escola hauria de ser, des de bon començament, la primera batalla que els nens han d’afrontar tot sols, sense nosaltres; des de bon principi hauria de quedar clar que l’escola és el seu camp de batalla, un camp de batalla en què nosaltres no podem sinó ajudar de manera totalment ocasional i irrisòria. Educació en llibertat, sí. És així com fórem educats els de la nostra generació. Ja t’espavilaràs si no fas els deures. I, si et renyen, és que deus haver fet alguna cosa mal feta. I, si pateixes injustícies o ets incomprès, o te’l fas, el que et diré és que no hi ha res d’estrany en tot això, pensa que a la vida hem d’esperar ser incompresos de manera continuada, coneguts de manera incompleta i ser víctimes de ni se sap quantes injustícies; per cert, el més important és que aprenguis a no cometre-les tu mateix, aquestes injustícies. No sé si m’entens.

De com el cinisme condemna la fe

L’espontaneïtat és un misteri, llegim a la pàgina 133 d’aquest petit monument lingüístic i també literari que és Els Estranys, de Raül Garrigasait. No vull fer-me pesat ni amb mateix, i si dic petit ho dic tan sols en el sentit de curt, més aviat breu. L’estranyesa, per exemple, d’aquest altre tresor que és el personatge que es diu Gaietà Ripoll. La discreció és revolucionària i pot arribar a costar-te la vida. Hi ha una manera de ser diferent, més silenciosa, més reconcentrada, que prescindia de la pompa catòlica. Es tractava d’obrir un espai oblidat, menystingut, temut. Fer-te una casa a l’interior de tu mateix i moblar-la amb pensaments sincers i admirar després aquella essència oculta sense paraules ni gestos, la mateixa essència del gran Déu que era a tot arreu i només s’amagava quan els capellans exageraven el ritu. Impassibilitat que desarma, aquesta d’en Gaietà. Per a ell la caritat era aquesta manera d’esbotzar les rescloses de la civilització, sí, rescloses, exactament rescloses. I era també lliurar-se a la justícia de l’amor, encara que calgués enfrontar-se als costums i a les lleis, als reis i a les esglésies. I el van tancar a la presó, ja ho veus, considerat ovella esgarriada. L’església catòlica, apostòlica i romana li demanava tan sols que signés una professió de fe de tots els dogmes, a ell, autèntic creient, orgullós i fràgil com tots els creients de veritat i no com allò que es limiten a fer tots aquells altres de l’aparença pública. El van condemnar a mort, a morir penjat sobre una bóta decorada amb flames simbòliques. El cinisme condemnava la fe. Perquè era cinisme la signatura, el gargot, que li demanaven al peu d’un paper ple de paraules rutinàries. El que encabat Gaietà continués pensant i fent no els interessava gens, els seus pensaments íntims no els feien ni fred ni calor. Ell, no cal ni dir-ho, no l’estampà mai, aquell gargot. I els seus peus, així, acabaren balancejant-se. I mira si era fàcil d’evitar…¿Què és el que és antic i el que és modern aquí? I després, sí, després d’aquest relat que el metge Foraster explicà al prussià Wielemann continuaren el camí, el seu camí cap a Sant Llorenç. I aleshores ja amb una claror que gairebé es podia palpar. La claror i l’espectacle, i l’espontaneïtat si més no aparent, de com Garrigasait tracta la llengua nostra i els seus registres, afegiria un servidor.