Dir i no dir

Temps ha podies encara, de tant en tant, anar redescobrint coses com la Traviata, o il Trovatore, o i Vespri Siciliani…Ara tot això ha estat ja fet i el camí que queda sembla tan sols el de l’ambigüitat, el camí de dir i no dir. Carregar la ploma amb tinta blava, tal com ha de ser, però després adonar-te que escriu de color negre, sorpresa grossa. El comiat de Raimon ahir, esplèndid, i la redescoberta d’Indesinenter, de l’Elogi dels Diners, de Veles e Vents…Petita Cançó de la teva Mort. I tantes músiques i tantes lletres més. Història del temps viscut i passat. Vigila, però, de no contradir. Contradir, avui, significa ser titllat de vell. I la vellesa ja fa temps que ha deixat de ser signe de saviesa. Ara ho és d’incomprensió. Fixa’t què passava ja en temps de Nietzsche. L’aforisme 308 del seu Humà, massa Humà sobre els escriptors de partit: “Els cops de timbal amb què alguns joves escriptors es posen al servei d’un partit s’assemblen, per a tots aquells que no pertanyen a la mateixa formació, a un brogit o soroll de cadenes i més aviat desperten compassió que no pas admiració”. De manera que ara imagina’t els que no arriben ni a escriptors. Formació de ramat. Coses i modes d’aquest món. Contradiu-te tant com vulguis, doncs. Procura, però, sobretot si es tracta de joves, de no contradir ningú. Sigues ambigu. Dir i no dir. Malgrat aquest cartell d’ERC que ens desitja a tots (i suposo que a totes) un feliç ramadà.

Micro-agressions, aquest llenguatge

Miro de no avorrir-me mai. Com si cada moment tingués alguna cosa d’atractiu i no hi hagués res per ser llençat, foragitat. Llum, aire, una hora rere l’altra. Calma i bellesa d’aquesta horabaixa complaent en els delits. Com si en envellir m’anés tornant més novel·lesc. No dec ser tan sec com de vegades dono a entendre i quan tanco un llibre que m’agrada, o davant de certes imatges i diàlegs de pel·lícules, em ve aleshores com una mena de pessic a l’estómac i amb prou feines si puc contenir les ganes de plorar. Miro de no avorrir-me mai, sempre a la recerca de la sensació d’allunyar-me de la meva vida d’ara, que és més aviat mediocre i plena de somnis que resulten inútils. I, tot i que els toros no m’agraden -no he anat mai a cap corrida-, no per això em considero antitaurí. Tampoc no em tinc per cap defensor dels “drets” dels animals en general, que més aviat em fan por, i menys encara dels de les rates, les vespes, les serps, els cocodrils, els mosquits i les paparres. No sóc antitabac, al contrari. No sóc pro-bicicleta ni vetllo de manera maniàtica per la conservació del medi-ambient -aquesta redundància. Crec que la natura és indomable i em fastigueja tot això d’aquests nois que no paren de pujar i baixar del cim de l’Everest, on vas a parar. No corro pel carrer, i ni molt menys en ramat. De fet, ja no corro per enlloc. No tinc gos ni gossa, ni gat ni gata. Diria que sóc mascle, però no per aquesta raó masclista. No tutejo les persones que no conec, tinguin l’edat que tinguin. No practico l’infaust desdoblament de gènere. No dec ser bona persona. I la veritat és que podria encara dir moltes més coses, però el que finalment diré és que m’he fet un fart de practicar això que avui en diuen micro-agressions i que, entre d’altres coses, consisteix, ni menys ni menys, en el fet de retornar exàmens amb tot ple de correccions fetes amb tinta vermella. Micro-agressions, aquest llenguatge. Quins disbarats més grossos, i quin desgavell, en ple camí ja de l’extinció.

Passi-ho bé i a fer punyetes

El mercat de cada dissabte. L’esmolador (abans n’havíem dit l’esmolet) i el seu vehicle amunt i avall de la Riera fent propaganda del negoci. Amb altaveu a tota potència i en castellà. Cap problema. Cap problema, tampoc, suposen aquests grups de joves, que no sé d’on són, i la cridòria ensordidora de tot ple d’eslògans que emeten també en castellà. Cap problema. Sobretot després de sentir ahir el vicepresident en un dels actes del “Cercle d’Economia” que se celebra a Sitges dient que ho té claríssim, que el castellà serà també llengua oficial i protegida. Molt bé, d’acord. Sinó que aleshores cal dir-la tota, la veritat. Cal dir que la proposta i el projecte que el castellà sigui també llengua oficial representa el mateix que si diguessis que, per aquest camí, Catalunya, de veritat de veritat, no ho serà mai, de lliure ni d’independent. La ment continuaria colonitzada i aleshores sí que a un servidor ja no li quedaria cap altre remei que no fos el de dir: deixem-ho córrer, passi-ho bé i a fer punyetes. Però no pateixi, ho faria sense cap problema i, un cop arribat el moment, em limitaria, amb tota la discreció del món, tan sols a votar “no”. Sobretot tenint en compte el ja viscut passat d’on venim.

Lluny dels Homes

El dia d’ahir s’acabà amb una victòria del Barça de bàsquet i, després, amb aquell desert d’Algèria on ningú no era res, ni ell ni aquell hoste seu. I, tanmateix, Daru, el professor francès que també parla l’àrab, sabia que ni l’un ni l’altre no haurien pogut viure de veritat fora i més enllà d’aquell desert que dic. Paraules de Camus extretes del conte L’Hoste, que forma part de L’Exili i el Regne (1957) que ara fa tres anys David Oelhofen adaptà per a la pantalla amb Viggo Mortensen i Reda Kateb com a intèrprets principals. Lluny dels Homes, Loin des Hommes. Aquest viatge que em sembla preciós. El bé a partir de les coses petites i de les paraules precises. Som efímers i vivim, de moment, a l’atles. Encara que aquells que ahir van combatre amb tu avui et vulguin matar, igual que els que ara et consideren amic després acabin condemnant-te. I les cartes que et lliura el destí. Sol, molt de sol, suor, determinació. Un western, diuen alguns. Un western a l’Algèria colonial. I la veritat, al capdavall, i la conclusió, és que avui és l’ultim dia de classe, nois. Orgullós de ser el vostre professor. Però ara me n’he d’anar. Prendria mal de debò si no ho fes. M’he quedat sol, tot sol. I mira que l’he arribat a estimar, aquest país. I a tots vosaltres.

El fonament de tota moral

Persones que es passen la vida mirant de controlar i de donar lliçons als altres. Persones que en elles mateixes són sempre sinonímia de retrets. Fastigueig és la paraula que, així d’entrada, se m’acut. Ni molt menys me’n faig, però, cap problema. I, si de cas, el que penso és que tant de bo si, abans de parlar o de dir allò que es pensen que pensen, aquesta mena de persones es demanessin si es tracta, o no, de coses amables; si resulta necessari, o no, que les expressin; si són certes i no pas imaginades i, per tant, coses molt properes a la mentida. I que, finalment, es demanessin també si no deu ser molt millor, i més higiènic, el silenci. És a dir, si no val més que callin i que mirin de passar-s’ho tan bé com puguin i de procurar que també els altres s’ho passin com a mínim igual de bé. No et facis mal a tu mateixa ni en facis als altres, dona. Perquè és aquest, segurament, el fonament de tota moral.

Perquè, si no, el que hi ha és la misantropia, l’aversió al tracte amb les persones, amb aquesta mena de persones en aquest cas. Recordo ara aquell misantrop de qui parlà Chamfort (realment, Sebastian Roch Nicolas). Aquell que durant certs, i molt més que breus, instants d’optimisme deia que no li estranyaria gens que existís alguna persona honesta. Això sí: fosa i amagada en un lloc o altre i a qui no conegués ningú ni se’n sabés, en general, res de res.

Evadint-me

24 de maig, dimecres. Maria Auxiliadora. No sé si encara deu haver-hi gaires noies que no treballen. Perquè Déu n’hi do de les que es veuen entre setmana. Després arriba dissabte i diumenge i t’adones que tenen marit, o parella, totes o gairebé, i van als restaurants i a d’altres llocs, i es passegen amunt i avall, en general la mar de cofoies. Per cert, que totalment d’acord amb Xavier Novell, senyor bisbe de Solsona, i l’amor que esdevé fecund amb la presència de totes dues figures, la masculina i la femenina, de cara a l’essencial funció educadora dels fills que en neixin. Amb tot el respecte del món, esclar, envers els gustos de tothom, només faltaria. Ara: la veritat és que estic també d’acord amb coses llegides aquest dematí, com per exemple que, si tots ens dediquéssim a entrar per la porta del darrere, la Humanitat s’extingiria al cap de dos dies. Maria Auxiliadora.

¿Que per què no publico res més? Per mandra, per mandra de tot. També dels posteriors actes de presentació que han esdevingut ja obligatoris. I, en fi, perquè no confio gens en mi mateix, sempre bevent sense voler beure i evadint-me de tot.

Com aquells coloms

Quali colombe dal disio chiamate / con l’ali alzate e ferme al dolce nido / vegnon per l’aere, dal voler portate,…

Com els coloms que, enduts pel seu desig, / vénen per l’aire al dolç niu, amb les ales / quietes i alçades, portats per l’impuls,…(versió de J.F.Mira).

Record del teatre ambulant d’aquella tarda a la platja i l’altaveu que declamava fragments com aquest del cant 5è de l’Infern del Dant mentre quatre reactors començaven a fer acrobàcies. Bellíssima imatge.

Igual que ara mateix aquesta senyora que conec i que, després de banyar-se com fa cada dia de l’any, pren el sol entre les roques d’aquest braç de port. Cel clar i mar en calma. Sensació de pau finalment assolida. Ella no em veu i durant uns instants la contemplo. Després, mentre desfaig el camí, recullo petxines i topo amb un nen que persegueix papallones.

Multiculturalisme, multiculturalisme. Manchester ara. Ja ho veus!