Obstinació

Gairebé tot un any sense anar a teatre. El teatre del món. L’última vegada va ser per veure Conillet. En escena, la magistral Clara Segura, que després vam poder saludar amb plaer i recordar per uns instants aquell temps que ella fou alumna a l’institut de Sant Just. Dificultat de la dona, sobretot quan és mare, per conciliar vida familiar i laboral. Relacions de parella, maternitat, 14 minuts tan sols d’un poc llibertat del total de 1440 que en té el dia. Devessall de paraules i d’entrebancs. Quina societat, aquesta que vivim. L’última vegada, deia, que he anat a teatre. De l’anterior, ni me’n recordo. I ara, un cop començades les hores d’aquesta tarda en que hi haurà la qüestió dita de confiança, em demano de què hauria de tractar una peça de teatre que correspongui a la situació actual del món, d’aquest món d’avui dia. ¿De què hauria de tractar una peça tal? Desassossec. La respiració desassossegada, que deia també Canetti. I el desig permanent que va sempre més enllà del simple somni. S’ha mort Shimon Peres. Desig constant. Apliquem-nos-ho. Encara que hagi de ser fins a morir-nos d’obstinació. Tant és.

Sala d’espera

Un any, avui, d’aquelles plebiscitàries del 27-S passat. Sala d’espera. També del que se’n diu qüestió de confiança que ha de ser demà al Parlament. Tot són esperes, encara. Fins que gosem obrir d’una vegada el calaix ocult de Rilke, que dèiem ahir. Mentrestant, potser, el millor que ens pot passar, com a manera de continuar essent-hi, és envellir i envellir. Temps entre les hores, temps recuperat, no ho sé.

I de l’orgull espanyol, parla també Canetti als seus Apunts. I llegeixes, encabat, tot el que els espanyols van fer a Amèrica del Sud. ¿De quin passat pot sentir-se ningú orgullós? Ganes de tornar-me caritatiu. Fins i tot a ser ric m’avindria per aconseguir-ho. Passant, això sí, del tot inadvertit.

I llegir la Bíblia en aquesta sala d’espera que ens acull des de fa tant de temps. Llegir-la (la Bíblia) amb mesura, esclar, resulta massa seductora. Potser aquesta és precisament la raó per la qual va deixar de llegir-se a les escoles. I segurament també a la immensa majoria de les llars del país.

©Martí Tomàs.

L’altre jo

Plaer del vermut d’ahir amb el senyor rector, Elies Ferrer, just abans de pensar que, després de tot, el resultat final serà que no hauré vist la major part dels països del món, la part més extensa de la Terra. Ple de llocs on mai no hauré estat. Res d’Amèrica del Sud ni Central, res d’Oceania, res del Japó ni la Xina ni de l’Índia ni de Rússia. Ni de l’Àrtic ni l’Antàrtida. No m’ho prenc com un fracàs. El fracàs arriba després d’haver-te proposat qualsevol objectiu i no aconseguir-lo. No és possible fracassar en allò que no has intentat ni t’has proposat. No hauré vist mai la part més extensa de la Terra i no em sap pas greu, el verb saber també té, entre nosaltres, el sentit de sabor, de gust. Si em sabés greu, aleshores també me n’hauria de saber, i hauria de considerar un fracàs, el fet de no haver viscut totes les èpoques de la Història d’ençà que el món és món. Fragments de Canetti, també Elies. De vegades semblo el meu avi que, per cert, miraré que sigui a partir d’ara el meu altre jo, veu de la consciència i veritable gran germà.

©Martí Tomàs.

El calaix ocult

Falta tan sols l’impuls definitiu, l’instant d’aquell rampell, potser fins i tot inesperat, de prendre la decisió definitiva. N’hem hagut de sentir de molt grosses, i de tots els colors, i només faltaria que tot plegat quedés ara aturat en aquell fals nivell de què parlà Rilke, el poeta immens. No analitzem els problemes, deia, en tota la seva profunditat i no ens adonem que tenen, per dir-ho així, un doble fons. I és aquí que tots els esforços nostres per arribar fins al fons real de les coses queden aturats en aquest fals nivell. Personalismes del poder. Hi ha d’haver, però, el moment que s’obri allò que Rilke en diu el calaix secret. El calaix secret, o ocult, sí. I no depèn pas de cap habilitat especial el fet que s’obri o continuï tancat. Es tracta d’un gest involuntari i fortuït -potser fins i tot d’una distracció, tan distrets com estan ara mateix- que en aquell moment menys pensat i potser més inesperat ens permetrà de descobrir el ressort d’aquest impuls definitiu. Faríem bé de tenir-ho ben present i de rastrejar un xic més la memòria de les coses, camí de la plenitud. No és possible cap consens.

Vés-te’n

Dissabte descolorit. Com si de sobte tot ell s’hagués tornat antic. Antic com un text de fa 5 anys. Persones passades de rosca, afectacions indegudes i innecessàries de certes converses digitals, virtuals per tant, que et pensaves haver defugit ja per sempre. Virtuals, sí, perquè, la veu, no te l’han volguda ni sentir. Tecleig automàtic de visions d’una més que falsa i injustificada gelosia. I mira que t’ho tinc dit: no te’n refiïs quan segons qui et diu que t’estima. Tan sols et vol. Perquè el centre de tot, per a ella, és ella i res més que no sigui ella. L’absurditat de refer camins intransitats. Retrets i retrets. No és el gaudi el que desitja. És la pura vanitat del plaer de posseir-te l’ànima, que siguis d’ella per sempre, adolescència perdurable. Fastigueig. Adéu, et diu al final. Respira. Deixa-ho estar. Surt al carrer d’una vegada i compra’t un xandall i fes un poc de deport. Vés-te’n. Que, com en aquell llibre de Tabucchi, s’està fent cada cop més tard.

Xarnegos

Brevetat i concisió. I avui potser mes que mai. Perquè del President no ho sé. I d’En Buenafuente encara menys. Igual que de molts que tinc al voltant, que tampoc no sabria segur què dir-ne. Ara, el que sí que puc assegurar és que un servidor, de xarnego, no n’és en absolut, de cap manera, t’ho miris per on t’ho miris. Tampoc els 3 fills que tinc, no en són. El mot té connotacions pejoratives, injustament pejoratives potser, però de fet ni aquí ni enlloc del món no hauria de ser considerat tan estrambòtic ser fill d’una persona nadiua i d’una d’immigrant nouvinguda. El que passa és que entre nosaltres el problema sempre ha estat la llengua, aquest no voler d’alguns, de fet de molts, segurament la majoria dels castellanoparlants arribats de fora, d’assumir com a pròpia la llengua del país que l’acull i d’aprendre-la i fer-la servir amb naturalitat. Immutables, com si la cosa no anés amb ells, han fet com si res i s’han limitat a imposar la seva amb l’argument de l’invasor, Catalunya és d’Espanya i, per tant, hi parlo la llengua d’Espanya. Però no tothom és xarnego a Catalunya, ni molt menys. Em va semblar molt gros aquell “a Catalunya tots som xarnegos” d’ahir a la TV. Fora de Sèrie. I tant. Que cadascú parli per ell. I, sobretot, abandonem aquest lleig costum, aquest vici tan estès de generalitzar per després quedar-te tan ample. De babaus, potser sí que ho som, els catalans. Però no pas xarnegos. No tots si més no. Potser ni Pérez Andújar.

Tant se me’n dóna

Com més va més llarga es fa aquesta espera de la guspira que cal per desar les 200 o 300 paraules de compromís diari amb mi mateix. Són quarts de 12, ara, i des d’abans de les 9, aquest no parar de remenar papers i papers, fotografies, textos diversos, Steiner, Pavese, Céline, Riera…I records, tot de records, què si no. Esperança, aquell poc d’esperança encara, esclar. Un pregó de festa major és un pregó de festa major. Ni més ni menys. No té tanta importància. Mai de la vida no voldria fer, o haver de fer, una cosa semblant. Ni que me la paguessin. Als actes diversos de les festes, que hi participi tothom que ho vulgui. No sóc capaç de recordar el temps que fa que no prenc part  de les gresques i bulles i taboles públiques i col·lectives. I tant se me’n dóna, dels pregons. Sóc un ésser avorrit, la mar d’avorrit, sense cap gràcia. I, a més, contradictori. Demà, per exemple, presentarem els nous cursos de l’Ateneu d’aquesta vila. I anava a dir que tal cosa no té res a veure amb un pregó. M’hauria equivocat, esclar. Perquè pregó vol dir crida, anunci, crida a participar-hi, a participar en el que sigui. ¿Te’n recordes, per cert, d’aquells pregoners d’abans, amunt i avall dels carrers del poble, “por orden del señor alcalde, se hace saber…?”, tot a la vida pública era en castellà llavors… ¿Tindria tot plegat el mateix ressò si, dels pregons, en diguéssim crides? Em crida l’atenció, tot això. I no em toquis més els ous, sisplau. Miris on miris, aquesta conjura de necis. La rialla és la veritable llibertat, afirma justament l’ínclit Pérez Andújar, de St. Adrià. I que la rialla del dolent sempre s’assembla més a un bram o a un cucleig que no pas a una rialla d’aquelles que et surten de l’ànima. Sinó que ho diu en castellà, ell també, al seu Diccionario Enciclopédico de la Vieja Escuela.

D’altra banda, diuen que avui és dia d’escampar la boira. Demà, segurament ja no.