Potser ni quatre gats

Ens pensem qui sap què, però la veritat és que, fins que la qüestió més fonamental de totes i la que més ens distingeix com a país, és a dir la de llengua, no la tinguem assumida i deixem de dir i de sentir la quantitat de disbarats que com més va més apareixen als mitjans públics de més audiència, per a mi no té cap interès separar-me d’Espanya si la llengua majoritària ha de continuar essent la mateixa i no fem res per capgirar la situació. Del tot fart, i fins al capdamunt, estic de tanta deixadesa i de tanta submissió mental. Fa exactament dos anys d’aquest L’*Atril que no tenim. Un text, per cert, que fa curt del tot tal com avui mateix recorda l’admirat escriptor i viatger Jaume Mestres les paraules del qual, amb el seu permís, em plau ara de reproduir:

“Si només fossin els periodistes esportius, rai! TV3 en va plena, de gent analfabeta en la llengua del país. En molts casos són gent que hi treballen des de gairebé el primer dia. I molts són “estrelles”! ¿De què serveixen els correctors lingüístics? La sensació és que se’ls rifen. ¿De veritat que no hi ha cap responsable amb prou autoritat que els exigeixi almenys el mateix compromís amb la llengua que es requereix als locutors de la BBC, per exemple? I exactament el mateix pot dir-se de Catalunya Ràdio. Jo diria que els que realment ens preocupem per la llengua som quatre gats. Hi un fet molt eloqüent que il·lustra de manera meridiana l’escassa o nul·la preocupació real de -diria jo- la majoria de catalans per la llengua pròpia. Quan siguem a casa d’un amic o d’un conegut fixem-nos en quin idioma té configurat l’ordinador. En el meu cas em trobo amb algunes sorpreses. Així com hi ha gent que per molt que digui i facin veure qui sap què, ja saps de quin peu calcen, d’altres de suposadament independentistes -d’estelada al balcó- tenen configurat l’ordinador i altres aplicacions electròniques, com ara la tauleta o el mòbil, en castellà. N’hi ha més dels que no ens pensem. No ho puc entendre de cap manera. És evident que no s’estimen la llengua ni se’n preocupen gens. I mira que és fàcil de configurar qualsevol de les eines esmentades en català! És una qüestió de voluntat. I de voluntat sembla que n’hi ha ben poca. De voluntat real, em refereixo. Perquè de l’altra, la del bla, bla, bla.., la seca i la meca i la vall d’Andorra, n’hi ha tanta que l’aire fins i tot empudega. Fets i no paraules. I més quan en aquests temps que ens toca viure és una qüestió de vida o mort.

I encara més: ¿quants pretesos “independentistes” i “nacionalistes” tenen la configuració de tantíssimes i populars aplicacions en català, com ara Outlook (Hotmail), Gmail (Google), Facebook, YouTube, Twitter, La Caixa i tantes altres? ¿Quants, i en quin percentatge? Seria interessantíssim un estudi que ho aclarís. Ens quedaríem de pedra. Potser ni a quatre gats no arribem”.

 

Un altre exemple

Una nació, un país, sense llengua no és un país ni és res. Flagrant submissió, assimilació. ¿Quina llengua els ensenyarem que abans que cap altra han de saber tots els refugiats -contra els quals per cert no tinc res, al contrari-, que ara el senyor Amorós diu que acollirem i que tot plegat ens anirà tan i tan bé? Perquè de moment el destí de tots ells és Barcelona, Espanya, amb tot el que això significa. Hem de tenir-ho clar. I la veritat és que no fa cap falta parlar de refugiats. Fixa’t, si no, tots els deportistes d’elit, per exemple, éssers lliures i més que milionaris tots ells, i el temps que fa que viuen aquí entre nosaltres, ídols tots ells de tanta jovenalla, i penso en alguns com Ter Stegen i Cillesen i Neymar (tant de bo que se’n vagi) i Rakitic (que ja va venir des de Sevilla sabent el castellà), en fi, un autèntic reguitzell que la primera cosa que fan és aprendre la llengua de Castella i d’aquí ja no hi ha manera de treure’ls ni de moure’ls. I el mateix Iniesta que, després d’una declaració d’intencions de fer servir el català en public, al cap de dos dies ja l’abandonà. Tampoc de Messi, no cal dir-ne res. Divuit anys fa que arribà i ningú no ho diria. I això que passà per la Masia i que hi féu estudis, esclar que no sé de quin nivell. En fi que, si mai ens haguéssim de despertar i recuperar l’esperit de nació, el nostre primer impuls hauria de ser, no pas la supèrbia i l’estima de les nostres coses presents, sinó la vergonya (Leopardi). Ara mateix, Loquillo, Medalla d’Honor de Barcelona. Un altre exemple del que dèiem.

Palica

N’hi ha que tenen molta palica. No és pas el cas d’un servidor, per cert, que quan va pels llocs sobretot mira sempre d’escoltar i de no cridar, gens ni mica, l’atenció. Abans se sentia molt aquesta expressió, tenir palica, que no és al DIEC però sí al DCVB. Xerrameca, enraonamenta fàcil i abundosa. No et refiïs gaire d’aquesta noia, que té molta palica, és a dir que té bona llengua, sap enraonar molt bé i conquistar-se la gent que més l’interessa. Després hi ha, esclar, la qüestió etimològica. Palica sembla la deformació d’un derivat de la parla amb el sufix aragonès -ica (pensem, per exemple, en la forma menorquina, i també em sembla que eivissenca, parlica), però es fa estrany que el castellà hagi adoptat la forma amb -ique (palique). Diuen, en aquest sentit, que aquest palique castellà és derivat de palo, però enlloc no se n’explica, que se sàpiga, la formació ni l’evolució semàntica. I el cas és que ara ha anat passant com de moda aquesta expressió. malgrat que com més va més n’hi ha que, sense fer-ne cap esment però cridant del tot l’atenció, justament en viuen, de llur palica. Bé, tinguem de tota manera en compte que Palica (Palike) fou el nom real d’una ciutat de Sicília que ja no existeix, una ciutat d’origen grec que era a la vora del Palicorum Lacus.

Temps del desig

Esclar que hi ha també l’avorriment, la possibilitat d’avorrir-se, que no és pas que sigui cap mala cosa. Diem, a més, que ens avorrim durant tots aquells espais del temps que no passa al ritme que considerem que hauria de passar perquè la vida, aquestes porcions del temps que ens fa l’efecte de ser lentes, resultés interessant. El que hi ha, però, és que el temps no en té, de rime ni velocitat. El temps és impassible i tota la resta són meres sensacions, i res més. M’avorreixo com una ostra, pobretes ostres. Doncs espavila’t ara que som a l’estiu, aquest temps que, en general, és per al compliment del desig més que no pas del deure i l’obligació. I no pateixis, que només si ets viu i existeixes pots avorrir-te. I ja et dic que avorrir-se no és cap mal. Tan sols se n’ha de saber. I sobretot no et dediquis a matar el temps. Matar el temps és matar-te tu mateix. Recorda que el temps no passa i que és immutable; ets tu que passes a través seu i al final te’n vas mentre ell continua com si res. El que vull dir, en fi, és que hi ha un temps per a tot i també, doncs, per a l’avorriment.

Un viatge dels més bons

Viatges d’estiu. De moment, que sàpiga segur, Andalusia, 13 dies. Per feina, naturalment. No viatjaria pas si no fos per feina. Més de 300 viatges, dec haver fet. I sempre per feina, de guia turístic. Sense cobrar, és a dir pagant, tan sols un, n’he fet, i va ser al Marroc, l’any 89, naturalment sota la batuta magistral d’en Pep Quintana. Ja fa temps de tot plegat. Si no fos per feina, no cal dir que el que faria seria quedar-me a casa, tan a la fresca com pogués, i llegir. Al capdavall també llegir és viatjar. I allunyat, a més, de tota multitud, de tota congregació i de tota confraria. Qualsevol bona lectura és igual que un viatge dels més bons, aquells que es fan fora de temporada i amb les màximes condicions de comoditat que la teva butxaca pugui permetre’t. Tornar a Rulfo i al seu Pedro Páramo, per exemple, tal com recorda avui mateix, de manera esplèndida, Josep M. @fonalleras. Tot de dubtes i d’interrogants més que no pas, segurament, aquelles lectures en què et reconeixes massa fàcilment i que et reafirmen tan sols en les teves pròpies conviccions. Llegir per viure, llegir per a no-res, ara que és temps d’estiu i potser en tenim més, de temps. Llegir, també, sense cap projecte ni finalitat. I molt menys, encara, per fer-te veure. Ni per informar-te. Llegir a la recerca d’informació no és llegir. En fi, que passarem calor, lògicament, a Andalusia, molta calor. Una calor que suportarem, però, amb la resignació que el viatge el fem per feina.

Tota idea de pecat

El que deia és que, si t’enamores, tard o d’hora acabes patint. I d’acord que al principi tot és la mar de bonic. Et fa l’efecte que tot és nou. Fins que, esclar, al cap d’un any no tens manera d’entendre per què tot et semblava tan nou. Per cert, atès que em recrimines tantes coses, ¿a tu cada quant et sembla que ens hauríem d’enamorar? ¿Cada dos anys, dius? ¿Tan sovint?  ¿No et sembla que aleshores la cosa es convertiria en tota una feinada en lloc del plaer de la plenitud que suposadament hauria de comportar? Bé, no em facis cas, no pretenc pas atabalar-te. Això sí: de tant en tant t’aniria bé recordar Flaiano, sobretot quan afirmava que vosaltres, les dones (casades), en general us estimeu més el matrimoni que no pas el marit que teniu. Jo no ho sé, vull dir que no sabria pas què dir-hi. Però pensa-hi, sisplau.

D’altra banda, i segons com, encara hi ha entre nosaltres qui identifica tota idea de pecat amb el sexe, el sisè manament, i aleshores es pensen que l’infern és aquell lloc on, més bé o més malament, s’organitzen orgies més aviat doloroses però que tot i així resulten divertides tan sols pel fet que els pecadors van despullats. Vull dir que així d’incomptables són els errors diaris extrets del Diari del Errors, al qual sempre torno. Flaiano grandiós.

Estiuejar

Aquests estius d’ara que ja no tenen res a veure amb aquells altres del passat. I no ho dic pas a causa de la temperatura. De calor, n’ha fet sempre i, a més, ran de mar barrejada amb la tan habitual humitat enganxifosa. No. Res de tot això no ha canviat. Més aviat es tracta dels estius de la canalla que ara és portada als anomenats casals (d’estiu) durant 10 o 15 dies, i prou. I es tracta també d’una altra cosa: ja no hi ha colònies d’estiuejants, aquelles famílies que s’instal·laven aquí a la vila a partir de Sant Joan i s’hi estaven moltes vegades ben bé fins a la Mercè. El marit, mentre no tenia vacances, el que feia era anar i tornar cada dia que fos laborable. Aquelles famílies i els fills. Els fills amb qui de vegades ens barallàvem -els pijos de ciutat, els dèiem-, però amb qui també compartíem festes i passejades i, fins i tot, campionats de ping-pong, del tot suats i amarats. I les noies -aquelles piges també- de les quals ens enamoràvem fins al punt de perdre l’oremus a la que arribava el dia que, acabat l’estiu, se’n tornaven ja a ciutat mentre nosaltres quedàvem aquí al poble els dies oberts i sense besos i amb el record constant i punyent d’aquell cos i d’aquella pell mig del sol, mig de la lluna.

Ja dic, però, que tot això s’ha ben acabat. Ara l’imperatiu social és tot un altre. El viatge, el fet de viatjar. Què!, ¿on aneu aquest estiu de viatge? Exactament com si allò que havia estat excepcional ara s’hagués convertit en norma o fins i tot obligació, l’obligació d’anar on sigui i millor com més llunyà i exòtic resulti. Molt bé. El que passa és que els viatges veritables són aquells que sempre sorprenen. Perquè, si no, si no et sorprèn, si allò que veus i perceps no t’altera, senzillament és com si no t’haguessis mogut de casa i et limitessis exactament a turistejar tot enduent-te, com diem al meu poble, el campanar a l’esquena i a convertir el suposat viatge en un simple trasllat que no et proporciona cap experiència i en què, de tanta quotidianitat, la rutina -una de diferent, però rutina al cap i a la fi- se t’imposa novament i només veus, o t’ensenyen, allò que suposadament s’ha veure i segons allò que algú ha decidit i establert que vegis, sorpreses incloses. Vull dir que, si, en tornar, res en tu no ha canviat ni s’ha transformat, si d’alguna manera no et sents ja tot un altre, no ho dubtessis pas: és com si el viatge que dius mai no hagués existit. I, sisplau, no m’ensenyessis pas ni fotos ni videos, t’ho prego, i pensa, a més, que t’ho demana fervorosament un que procura tan sols estiuejar. Un estiueig que d’acord que ara és ja de tot l’any.