Perdoni, professor, ¿pot fer la classe en català?

I tant que sí. I tant que és del tot cert que n’hi ha prou que un estudiant, un de sol, demani que la classe sigui en castellà perquè tothom s’hi avingui, fins i tot el professor. I això encara que prèviament, i abans d’obrir-se les inscripcions, s’hagi del tot anunciat que el curs serà en català. No és de país normal. O potser és que aquesta és la anormalitat que perseguim. No t’hi apuntis en un curs si desconeixes la llengua en què t’anuncien que serà impartit. No t’hi apuntis o, si no, si tant t’interessa la matèria, primer aprèn-la. I és que al revés no passa mai, el castellà tots l’entenem, el llegim i més o menys el parlem, però no passa mai que cap estudiant, enmig d’un curs que s’imparteix en castellà, demani una cosa tan normal com seria, perdoni, professor,però ¿pot fer la classe en català? Esclar que aleshores ens trobaríem que més d’un i de dos (professors) tampoc no la saben o que, senzillament, no els en dóna la gana. Per tant, naturalment que és del tot encertat pensar i escriure que totes les independències tenen un preu i que em fa l’efecte que, al pas que anem, el preu de la nostra serà la llengua, serà el català convertit en una nosa, si no rectifiquem i ho fem, a més, amb tota urgència. Gràcies Vicent Partal.

Mapa de mesquineses

Recórrer Rússia, aquella Rússia, a la recerca d’ànimes mortes, noms de camperols ja difunts per tal de registrar-los com a vius i poder, així, aconseguir les terres que tan sols es concedien a aquells que acreditessin un determinat nombre de serfs per no dir-ne esclaus. El noble Pàvel Ivànovitx Txítxikov i tots aquells seus encontres amb propietaris rurals, notables de províncies de tota mena que serveixen per dibuixar sense cap escrúpol el mapa de mesquineses humanes a la Rússia d’aquell temps però que no per això deixen de tenir una dimensió universal. D’això va Les Ànimes Mortes de Nikolai V. Gogol (1809-1852), traducció de Josep M.Güell, MOLU, 1984. Realisme narratiu, mirall que reflecteix tot allò que veu, desemmascarament de la classe dominant, segurament ens sona d’alguna cosa d’ara mateix. Lectura que fa arribar al convenciment que un règim basat en l’explotació de l’home per l’home, amb tantes dissimulacions com vulguis, crea inevitablement unes condicions del tot favorables, terreny adobat, per a la cobdícia, el pillatge, l’arribisme, la concussió, el suborn, l’oci parasitari, la meditació buida i disfressada.

Aquest consell, per exemple, d’un pare al seu fill, capítol 11 i últim de la primera part del llibre que ho explica gairebé tot: “Para compte, Pàvluixa, estudia, no facis el boig ni portis vida ociosa, però sobretot sigues servicial amb els mestres i les autoritats. Si deixes satisfets els superiors, encara que no portis gaire bé els estudis ni Déu t’hagi dotat de gaire talent, de totes maneres faràs carrera i passaràs davant de tots. No et lliguis amb els companys, no t’ensenyaran res de bo; i, si arriba el cas, relaciona’t amb els més rics, amb aquells que en un moment donat et puguin ser útils. No invitis ni convidis ningú, val més que et comportis de manera que siguin els altres els qui et convidin, i, sobretot, estalvia i acumula copecs, són la cosa més segura del món. Un company o un amic t’enganyaran, i en cas de desgràcia seran els primers de fallar-te, però el copec no et fallarà sigui quina sigui la desgràcia en què et trobis. Amb el copec ho faràs tot en aquest món, tot ho traspassaràs.” Després d’impartir aquestes lliçons, el pare se separà del fill i se’n tornà cap a casa; ja no es tornaren a veure mai més, però les lliçons i les paraules del pare es clavaren al fons de l’ànima del fill.

Sí. Però ja 7 capítols abans, exactament 154 pàgines, l’autor i narrador deixà ja ben clara la seva posició. Aquests grans senyors de Moscou i de Peterburg, escrigué, que passen el temps rumiant què menjaran l’endemà i quin dinar faran demà passat, i que afronten aquests àpats no sense ficar-se abans una pastilla a la boca, aquests grans senyors no signifiquen decididament res per a ell; s’empassen ostres, crancs i altres meravelles, i després se’n van a Karlsbad o bé al Caucas. No, no, cap enveja no han mai despertat en ell. De fet, de totes les ciències, triava únicament la que era capaç de transformar un home en un ciutadà de la seva terra. Un ciutadà lliure. Era preindustrial la d’aquesta meravella de llibre de Gogol. Gairebé actualitat.

La vida no és cap esborrany

Converses a l’Ateneu de la vila. Persones amb tendència a pensar-se que la vida és un esborrany. I que, si poguessin refer-la des d’un bon principi, segurament podrien suprimir algun dels errors comesos. Hi ha el caràcter, però. Una determinada manera de ser que vés a saber si no ens portaria a cometre’n uns altres, d’errors. Potser més subtils. Com per exemple el de la presumpció de pensar que, en aquestes altures de la faula on som, una vida pot ser corregida. Una vida que, suposant que tingui un o altre significat -Flaiano estava convençut que no en té cap-, caldria buscar-lo en la suma i addició de tants maldestres i espontanis errors. No, la vida no és cap esborrany i el que el caràcter pot fer és dur-nos a creure que hi ha errors reprovables i uns altres, en canvi, d’encomiables. Vull dir que podria ser que el fet d’expandir-nos estèticament, allò que en diem fer goig, ens aportés aquella satisfacció de l’estarrufament i que, d’altra banda, la indecisió ens humiliés o que la manca de perspicàcia ens ofengués. Els errors són errors. Esborra’ls, a veure si pots. Vaig decidir anar-me’n, passi-ho bé, quan a la conversa aparegué la qüestió de la fe. La manca de fe, i tot el que comporta el relativisme i el ressentiment. L’error suprem.

La gràcia que hi trobo

Les hores solitàries de Baroja (Ed 98) i ara també les meves. Notes d’un aprenent de psicòleg. Sobretot perquè també a mi em ve ara el record d’aquells viatges de ja fa anys a Andalusia. Còrdova, per exemple, i de com tampoc la Mesquita, que a tothom deixava parat, a mi va ser el que menys em va agradar. De fet, l’art que en diem àrab no l’he arribat a entendre mai i l’única suggestió simpàtica que em produeix aquesta anomenada civilització àrab és la figura del filòsof Averrois (llatinització de Abu-I-Walid Muhàmmad ibn Ruixd) i fins a tal punt que, encara que no hi hagi dades concretes per assegurar-ho, el que em de gust és imaginar-me que no era moro. No ho sé, però llegeixo que la seva família feia temps que vivia a la península i que és probable que estigués barrejada amb elements ibèrics o gòtics. I en qualsevol cas el moro pur, a diferència d’ell, a diferència d’Averrois, no ha estat mai heretge ni lliurepensador, mai. Però bé. Em sembla apassionant, Baroja. Fins i tot amb aquesta aparença d’escriptor desembastat, desmanegat i d’escriure a la babalà i tal com raja. O potser és aquesta justament la gràcia que hi trobo.

I avui és diada de Sant Jordi, esclar. Bona Diada. I el que diré és tan sols que, si tingués pensat sortir al carrer, correria a fer-me de seguida amb un exemplar de En Aquesta Part del Món (AContravent), el dietari de Guillem Simó. No ho faré. Ja el tinc, i del tot llegit i subratllat. Dietari imprescindible, plaer dels més grossos. No exagero gens. “Als capdefaves que diuen que els mestres s’han d’adaptar als joves deixebles se’ls hauria de retirar la llicència de parlar. (Per cert, ¿qui expedeix ara aquestes llicències? A la censura franquista se li hauria d’agrair el favor d’haver mantingut mut i a la gàbia tant de poca-solta com hi arriba a haver)…Als joves se’ls ha de fer entrar en raó: jugant només es poden aprendre bajanades, els continguts d’interès només es poden adquirir a base d’un esforç rigorós…

Els pobles lliures

Si no hi ha res de nou, aquest dilluns que ve, demà passat, serà la represa del curs de l’Ateneu. Fins ara hi hem llegit, comentat i discutit coses de Montaigne, de Pascal, de La Rochefoucauld, de La Bruyère. Queden 8 sessions fins al final i la idea és complir-les amb Joseph Joubert i Jules Renard. Parlant de literatura, res no et fa tornar més imprudent ni més audaç que la ignorància del temps passat i el menyspreu pels llibres antics. Pensament de Joubert (1754-1824). Un tan sols dels 1.376 de què consta l’edició d’aquests seus Pensaments que l’any 2009 publicà Proa segons traducció de Joan Casas. Audaços i imprudents de les novetats d’aquests dies. I esclar que els qui avui escriuen i publiquen bé que han de guanyar-se la vida i els llibres que fan és bo que els possibles lectors els comprin. No sé si hi ha gaires lectors, per cert, lectors de veritat, vull dir. No ho sé i aquesta no és pas ara la qüestió. El que m’ocupa de cara a dilluns és Joubert i el plaer de rellegir-lo. I en tinc ben bé prou i m’hi conformo tot i la llarga cua de lectures que tinc acumulades. No talleu allò que podeu deslligar i penseu que els pobles lliures són aquells que tenen la facultat i la facilitat de desfer-se de les lleis que els desplauen i els tenallen. Parafrasejo Joubert al mateix temps que no puc fer sinó recomanar-lo. En ell tot és pòstum. I, això sí, gairebé només som infeliços per reflexió.

Vendre és vendre’s

Personalment, la sensació és que tot el que envolta Sant Jordi s’ha anat a poc a poc desvirtuant, adotzenant i perdent esplendor i exquisidesa. La venda és el que importa, la venda de tot, roses -vés a saber de quina qualitat- i llibres i més coses encara, i gairebé a l’engròs. Molt més comerç que no pas amor i estimació, i això que representa que n’és la diada. Per quedar bé i que no sigui dit. Vendre i vendre. Però vendre és, segurament, vendre’s, afirmava Max Aub. I potser no anava mancat de raó. De vegades val més mirar de no explicar allò que no té cap explicació, no ho sé. Tot s’ha anat tornant més aviat lleig. També la quantitat de pocavergonyes i dels qui diuen ser catòlics, però que ho són tan sols de nom i no pas de fets, i la munió d’imbècils que ens envolten i que més d’una i de dues vegades hem fins i tot votat. L’angúnia i la lletjor profunda de tota aquesta mena de gent que viuen com Déu, i perdó de l’expressió. I afegeixin–t’hi, encara, aquells que no volen saber res de res, que tant se’ls en dóna tot, i també el munt de turistes que fan la sensació de trobar sempre allò que buscaven i, a més a més, a canvi del preu somiat i desitjat. Potser sí que sempre acabem essent allò que semblem. Perquè l’aranya, hores d’ara, segurament no passa de ser una tan simple metàfora que ja ningú no deu entendre.

Una rivalitat del tot intransigent

O llibertat o igualtat (la fraternitat és tota una altra cosa). Ho tinc claríssim. Sobretot perquè no semblaria pas que totes dues coses puguin ser al mateix temps. Si ens decidim per la igualtat, no és possible que existeixi la llibertat, si més no en el sentit corrent de les llibertats individuals. I, al revés, si ens decidíssim per la llibertat, aleshores seria la igualtat la que no podria existir. Rivalitat del tot intransigent. I la sensació és que no hi ha cap altre remei sinó el d’escollir entre l’una o altra. ¿Què t’estimes més? El que ha passat ja ha passat i les conseqüències són del tot visibles. Però el que hagi de venir depèn, més que mai, dels sistema educatiu que adoptem. El joc que tot ho iguala, o el colze que és el que finalment pot arribar a fer-te sentir lliure. L’humanisme, les lletres i les ciències. En tots els aspectes i des de ja la primera escola. I encara que la vida, encabat, te l’acabis guanyant fent de manobre o de lampista, tan necessaris i imprescindibles d’altra banda. Perquè segons com tot es desenvolupi en aquest camp de l’ensenyament i de l’educació es podrà, o no, convertir un país, aquest país que diem voler, ara en general massa comú, cridaner, sorollós, agombolat i adotzenat, endarrerit, en un altre a l’altura d’unes millors i més lliures i optimistes circumstàncies. Tant de debat i tanta tertúlia i d’aquestes coses, que tanmateix són a la base de tot, a penes si se’n parla. Esclar que potser és servidor que no se n’assabenta. No dic pas que no.