Per si de cas

Insisteixo, per si de cas. És d’espanyols dir cava en lloc de xampany. Si et serveixes del diccionari, veuràs que cava es refereix a aquell lloc del celler, generalment subterrani, destinat a la conservació i l’emmagatzematge del vi una vegada elaborat. Cava és un lloc, doncs, i no pas un líquid. I és paraula femenina, a més. Cert que el mateix diccionari esmenta una possible variant masculina, però aleshores et remet al mot xampany, molt més bonic i efectiu. Xampany: vi escumós criat en cava i elaborat a l’estil de la Xampanya. En algun moment els degué fer ràbia, no sé exactament a qui, l’èxit d’aquest líquid de Sant Sadurní, i d’altres indrets, i l’evident connotació francesa del mot. A casa mai no ha quallat el mot cava -pla, carrincló, impotent, tontaina- per referir-nos al xampany -agut, esplèndid, concret, contundent. Cava és com voler i no poder, llefiscós i sibilant. Hi ha una estètica del llenguatge i ens van ben entabanar. Els italians en diuen spumante, ja ho sé, i ells deuen saber per què. Em costa de creure, tanmateix, en cap imposició de la regió Champagne. I, si de veritat existí una tal imposició, el cert és que no vam estar gens de sort amb aquells als quals se’ls ocorregué aquest horror de cava que tant ha triomfat i triomfa entre els espanyols. Aquí encara Déu n’hi do els qui ens hi resistim i obrim sempre una ampolla de xampany. Francès (els més bons són francesos), català o italià, tant és.

Els dies que un mateix s’ha robat

El gust d’aquell gandul de temps enrere. Ser un gandul, un Tagedieb, un “lladre de dies”! Que n’arriba a ser, de germànica, aquesta paraula! ¿A qui deuen pertànyer els dies que un mateix s’ha robat? Expressions de Roth, de Joseph Roth (1894-1939), un dels més sensibles i complets escriptors centre-europeus del XX. Les Ciutats Blanques de Roth. Lió, Vienne, Tournon, Avinyó, Les Baux, Nîmes, Arles, Tarascó, Beaucaire, Marsella. Les blanques ciutats somniades. Sensació de no donar l’abast ara que representa que hi ha més temps que mai. I potser sí que tornem a ser nens quan ja només sabem trobar els somnis de la infantesa. Resulta un poc estrany l’optimisme de Roth en aquest llibre que no supera les 100 pàgines. L’experiència de la Guerra Gran que passà i que li ho canvià tot, com també a Zweig i a tots els altres, hi deixa un petit tiny de malenconia, cert. Però és cert, també, em sembla, que hi ha la visió i la il·lusió potser utòpica en relació al futur d’Europa. Hi ha en aquestes pàgines com una mena de fe i de desig d’una convivència integradora i pacífica entre els pobles, les creences i les persones. És clar que no conegué l’horror posterior, no conegué l’esclat de la barbàrie que començava tot just l’any que ell, sant bevedor impertèrrit, moria en un hospital de pobres al mateix París on passà els darrers 6 anys que li quedaven de vida. I ara el que hi ha és plaer d’aquest llibret immens d’un dels més grans lladres de dies. Sempre pidolant i sempre escrivint. ¿Què escriuria avui, però, si hagués d’escriure sobre aquesta Europa que vivim, tan plena de gent com Juncker i Valls, i de tants d’altres aprofitats? Potser tornaria a escriure La Llegenda del sant Bevedor.

Ser coherent és una malaltia

Polseguera de campanya política. D’una tan desigual campanya política, per cert. Candidats a la presó i a l’exili. Per designi, a més, de qui de manera tan perversa i il·legítima convocà les eleccions de dijous que ve. Hi ha, tot i així, molta gent encara que es pren malament que una persona canviï d’idees i de partit tantes vegades com faci falta i, fins i tot, que sovint es contradigui. En tot excepte en una sola cosa: en el fet de ser i de sentir-se català i res més que català i incapaç de ser compatibke ni de compaginar ni entendre’s de cap manera amb l’ànima castellana, digui el que digui el nif d’ara mateix. Això a banda, però, si hi ha un fet del tot estrany aquest és el d’aquelles persones amb intel·ligència i sensibilitat que diuen mantenir-se sempre fermes en una mateixa opinió, en un mateix pensament, sempre coherents, vaja. Estrany i inexplicable. Pessoa: la contínua transformació de tot es dóna també en el nostre cos i igualment, per tant, al cervell. És anormal pretendre pensar avui el mateix que pensaves ahir, ni el dia d’avui no és ja el d’ahir. Ser coherent és una malaltia, potser un atavisme i tot. Propi d’avantpassats animals i irracionals. Conviccions, certeses, coherències, tot de mostres evidents de mala educació i de manca de cortesia envers els altres. On vas a parar amb aquesta manca de varietat, sempre igual, quina cosa tan avorrida. I, a més, no es tracta pas de creences religioses, ni d’opinions polítiques, ni de predileccions literàries i artístiques, no. Es tracta de sensacions religioses, d’impressions polítiques, d’impulsos d’admiració literària i artística. No et pots banyar dos cops al mateix riu. I no passa res si aquest dematí et senties republicà i ara, ja d’horabaixa i prop del crepuscle, més aviat et consideres monàrquic. O ateu sota el sol descobert del migdia, i catòlic ultramuntà i de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat en aquestes hores d’ombra i de silenci. No passa res. De conviccions profundes, només en tenen les persones superficials. I només quan una Humanitat lliure dels prejudicis de la sinceritat i de la coherència hagi acostumat les seves sensacions a viure independentment es podrà aconseguir aquell bri de bellesa, d’elegància i de serenitat que tanta falta fa i que tan i tan bé ens aniria. I recorda, més que mai en aquest temps que vivim, que és la llengua la base de tota identitat, per damunt de tot. I encara una altra cosa: el Crucificat sempre guanya. Qui perd és el botxí. Sigui qui sigui.

Tu tries

Una única cosa em suscita deu mil pensaments. O més. Sempre ha estat així. No acabo res. De la mateixa manera que no he tingut mai la força de voluntat d’eliminar aquests pensaments, senzillament se m’han anat morint. No eren meus i tan sols em venien i prou. Em passaven per dins. La veritat és que somio més que no pas reflexiono. De vegades m’imagino que hauria pogut ser pintor, o músic, o pràctic de port, però no tinc ni idea de cap d’aquestes coses. He llegit, molt bé. De vegades fins i tot he llegit molt. Ara mateix, però, podria dir que no recordo cap dels llibres que he llegit. No sabria ni per on començar. Potser el que hi ha és que el que no és necessari és el fet de viure sinó més aviat aportar alguna cosa al món que t’envolta mentre encara ets viu. Això mateix. Molt més que no pas esperar què en pots treure, tu, d’aquest món. I, ja posats a dir, hores d’ara el que em sembla més clar que l’aigua és que o bé adoctrines o bé t’adoctrinen. Tu tries. I la policia, jutges i fiscals, que no parlen la meva llengua i, a més, m’obliguen a parlar la seva no són ni la meva policia, ni els meus jutges ni els meus fiscals. No poden ser-ho de cap manera.

Torxes per a la ment

Afirmo i asseguro, senyores i senyors, que les reduccions que aquest govern proposa al pressupost especial de les ciències, les lletres i les arts són doblement perverses. Insignificants des del punt de vista financer i nocives des de tots els altres punts de vista. Que siguin insignificants des del punt de vista financer és d’una tal evidència que amb prou feines si goso sotmetre a l’assemblea el resultat del càlcul proporcional que acabo de realitzar […] ¿Què pensarien, ses senyories, d’un particular que, disposant d’uns ingressos de 1.500 francs, per al seu desenvolupament intel·lectual dediqués cada any una suma tan modesta com la que representen 5 francs, i, un dia de reforma, volgués estalviar a càrrec de la seva intel·ligència 6 cèntims (de franc)? (Víctor Hugo, novembre 1848, davant l’Assemblea Constituent). Sí, un estalvi ridícul per a l’estat però que resulta mortal per a la vida de les biblioteques, museus, arxius, conservatoris, escoles, teatres, llibreries…i també per als artistes i les seves famílies, i els poetes. Abans, en època d’Hugo, i també avui, no cal dir-ho. ¿Que quin és el perill més gros de la situació actual, dieu? Doncs la ignorància. La ignorància encara més que la misèria! I en un moment així, justament, el que es proposa no és sinó atacar totes aquestes institucions que tenen precisament com a finalitat expressa la de perseguir, combatre i destruir la ignorància. Es va fent de nit al món moral, diu Ordine en comentar les paraules d’Hugo ara fa pràcticament 170 anys, i no n’hi ha prou d’il·luminar les ciutats i els pobles. També fa falta, sobretot, que algú es dediqui a encendre “torxes per a les ments” i els llums per a l’esperit de les persones. Contra tanta tenebra, en fi, contra tanta mentida.

Farsants i demagogs

El diccionari etimològic de Joan Coromines, de la fiabilitat del qual no crec que es pugui dubtar, explica que la paraula “home” ve de “humus”, que és un substantiu femení que significava “terra” o “sòl”, cosa que no pot ser més neutre. I d’aquí ens ve també “inhumar” o “exhumar”. Hi ha, tanmateix, totes aquestes ànimes de segona mà esforçades a tergiversar el llenguatge i a forçar-lo fins als límits del ridícul, molts polítics principalment. “Ciutadanes i ciutadans”, així, amb el femení en primer lloc, només faltaria, perquè són uns cavallers o, si més no, volen passar-hi. “Les catalanes i els catalans…”, que lleig! Colla de farsants i demagogs de poc refiar. Traductors (i traductores) políticament correctes que quan en anglès llegeixen workers els falta temps per escriure “treballadores i treballadors”. És igual, tant és, ells (i elles) tenen decidit que el llenguatge és masclista i sexista i que en la parla la dona resulta invisible (quan seria més exacte, en tot cas, dir que resulta inaudible). La llengua no pot ser ni masclista ni sexista, només pot ésser-ho l’ús que se’n faci. Ignorància, pura ignorància i carrincloneria. Quan diem “l’home” (el terrós, o terrenc), així en general, diem exactament el mateix que quan diem “l’ésser humà” o “la humanitat”, coses totes dues que als feministes professionals i a ultrança els semblen, contradictòriament, la mar de bé. Doncs, escolta, tant “humà” com “humanitat” deriven exactament “d’home”. “Homicidi”: mort, a mans d’un altre, de qualsevol membre de la nostra espècie, home o dona. I no sé ben bé per què recordo ara aquella ministra andalusa, justament de Zapatero, any 2008, ministra d’Igualtat ni més ni menys, Bibiana Aído, tan justeta ella, pobreta, i aquell seu “…los miembros i las miembras de esta comisión“, no sé per què la recordo ara, aquesta persona. “Persona” que, per cert, és femení, oi? Jo sóc home, és a dir mascle i, malgrat tot, persona. Suposo, vaja. Ara que, tal com va tot, podria molt ben ser ser que no. Vull dir que potser no del tot.

Entreteniment

Tornat ja a casa després d’aquests benaurats dies d’Alsàcia. Decisió de no seguir ni un borrall de campanya electoral. Sé molt bé, o així m’ho sembla, el que he de fer, el que he de votar. Cap debat ni cap entrevista, no em cal. Ni noticiaris ni propaganda. A la tele només pel·lícules de les que tinc aquí mateix. Entreteniment i entreteniment. Si no, l’existència, sentir dir segons quines coses i a segons qui, es faria massa carregosa i segurament m’ompliria el cos d’odi. Odiar és molt carregós i et fa mal viure. Va bé de vegades aquell bri de frivolitat sense el qual potser ens sentiríem massa desgraciats. Això sí, estic totalment a favor que Jerusalem torni a ser la capital d’Israel -autèntic bastió i única democràcia de l’Orient Pròxim-, que ho és, de fet, ja des d’aquell temps del rei David.