No poder no escriure

Fins fa quatre dies, ni tan sols n’havia sentit dir res. Damià Bardera: No puc no escriure. Atracció envers l’inconegut i de les coses que diu i de la concepció del món que em sembla endevinar-hi. El cos i tot el que hi dus, a dins. El món de Jung inclòs. Persones que no es fan notar. Persones no lliurades a les pressions de la comercialitat i la professionalització. La literatura no és un ofici, va molt més enllà. No poder no escriure. I d’alguna manera renunciar al que en diem èxit a canvi de ser fidels a elles mateixes i a la literatura. Aquest ideal que segurament condueix, podríem dir que necessàriament, a allunyar-se dels debats polítics i dels conflictes socials. I sense presumpció de res, ni ximpleries, ni dogmatisme, ni intolerància. No poder no escriure. Encara que costi tant guanyar-s’hi la vida. I ara Damià Bardera diu que no publicarà més i només escriurà, com si fos poca cosa. Com a mínim durant un temps. Quin temps, aquest, per cert. Temps que desvirtua el mot “clàssic”. Fins al capdamunt, n’estic, de l’ús i abús d’aquest mot cada vegada que hi ha un Barça-Madrid de futbol. Fins al capdamunt. Pa i circ. Tanta estultícia escampada. I més com més va. Perquè i després, què!

Es tracta de la procreació

Tot plegat, incomptables coses, ha anat fent a poc a poc que nosaltres mateixos ens amaguem que això que en diem amor és principalment l’instint per a la propagació de l’espècie. No hi ha altra manera d’explicar la raó per la qual la majoria de nois s’enamorin de la noia que els sembli més guapa i més adient que es trobin pel camí. Fins al punt que, si no aconsegueixen convèncer la primera en qui tot ho han dipositat, de seguida vagin a l’encalç de la segona, o de la tercera, i així successivament. La procreació, es tracta de la procreació, senyores i senyors. Cada cop som menys. I els altres, més. Com més va més. Quedarem en minoria. També per aquí perilla la llengua. I d’acord que, d’altra banda, resulta rar, estrany, que un home estimi una única vegada i per a sempre; una cosa així segurament serviria per explicar que l’instint sexual seu és més aviat restringit, lleu, minso. ¿Que no parlem i ens omplim tant la boca de lleis naturals, i de la naturalesa, i de fins a quin punt admirem el món de la resta d’animals? Doncs parlem-ne. Alguna cosa passa. Potser és que estem malalts. O potser és que ja som uns malalts.

La còpia modifica el model

Del tot comprovat que l’estalvi de vida social comporta molts més avantatges que no pas inconvenients. És més sa, no fer-ne gaire. I, així, no ser conscient de detractors, de tafaners, de malignitats, de maledicències, d’enveges mal dissimulades, de gelosies amb prou feines controlades, de falsos somriures obligats. Del tot comprovat també, d’altra banda, que no pot ser de cap manera que només estiguis d’acord amb qui estigui d’acord amb tu, o que tan sols ho faci veure i tu te’l creguis. Almoiners d’elogis. Potser sí que tot està dit i tot és un plagi, potser sí. L’original lligat amb la reproducció. El “patró” amb la “figura”. Estic d’acord que el model és a la còpia i, també, que la còpia ha modificat el model. Tots dos s’han fet l’un a l’altre. (Montaigne).

Casa Nostra, Casa Vostra. Que vinguin, que vinguin. Com si no hi hagués ja tantes persones d’aquí mateix que ho estan passant més que fatal i ells, els d’aquesta campanya de mediàtics tan pagats tots d’ells mateixos, ni tan sols en diuen res. No sé pas com ens ho farem. Bonistes, més que bonistes!

Home rebel

Escriure i ser breu. Escriure com a distracció, com a remei contra l’avorriment i la irritació, ajut per combatre la malenconia i també la mala consciència de tants fets i actuacions del passat impossibles d’oblidar. Cap altre propòsit concret. Anècdotes, tics, gestos, mirades, coses llegides i, això sí, preservar la llengua per damunt de tot. Molt més totes aquestes coses que no pas grans esdeveniments de la història, ni batalles, ni conquestes. Tot, o gairebé tot, depèn de l’atzar, altrament dit fortuna.

Escriure i ser breu. I, si no, llegir, llegir com a mode de suportar el desfici de no escriure. Dies, aquests, de grossos escarafalls que procuro mitigar amb la crossa de Ponç Pons: el desig de llibertat genera revolucions que, al final, acaben restringint la llibertat i demostren, aleshores, que val més ser camusiament rebel que no pas castristament revolucionari.

Home rebel, inconformista, un altre final de mes en què, aquesta vegada, s’acaba l’anomenat Any Llull que, la veritat, no sé pas si, en general, deu haver servit de gaire.

Com una madrastra

M’arribà ahir aquest comentari que em plau ara de reproduir, i espero que amb el permís i consentiment de qui l’ha pensat i escrit:

“El que voldria dir, si fa no fa, és que, quan érem petits, a l’Empordà, en dèiem moltes, d’espanyolades: bueno, tonto, cenicero, sello, buzón i encara moltes més. Però la veritat és que aquestes coses resulten fàcils d’adobar. De fet, ja es va adobar al començament de la normalització lingüística. Més difícil és preservar la fonètica, les expressions genuïnes nostres i dels nostres avis, les que es transmetien oralment d’una generació a l’altra.
La llengua forastera se’ns ha ficat tan endins del cervell, que de vegades l’expressió que ens ve al cap de primer no és pas la nostra i, per més catalans que vulguem ser, hem d’agafar un llibre per traduir a la nostra llengua allò que ens han forçat a aprendre i a sentir. «És clar!», exclamarem en veure la traducció. Però segurament això deu ser perquè no l’havíem sentida d’ençà que érem petits. Jo cada dia en redescobreixo d’altres. I amb això ja tinc prou feina.
Com diu en López al comentari seu, tota l’escola la vaig fer en espanyol i no sabia que hi hagués cap altra llengua; m’havien ficat al cap que el català era una llei de dialecte de l’espanyol. Ningú del meu voltant no sabia escriure en català. Va ser molt més tard, quan vaig decidir que no podia ser que els meus alumnes —quasi tots espanyols— en sabessin i jo no. De manera autodidacta vaig començar a llegir i després a escriure en la nostra llengua. Vaig fer les meves classes en català. De llavors ençà he estat dels qui parlen sempre en català amb tothom i a tot arreu, per més que això representi una lluita constant.
Haig de dir que una petita pausa en aquesta posició de mantenir-se ferm en la qüestió de la llengua va ser l’any —ja en fa molts— que em va tocar estar-me a Mataró. Quina relaxació! Els qui no heu estat en instituts de l’urbs barcelonina i la seva àrea d’influència no us en podeu fer el càrrec.
Però em semblava que la meva actitud tenia el suport del Departament d’Ensenyament i, al darrere, hi havia l’IEC que vetllava per la puresa de la llengua.
Avui sóc jubilat i he escrit tres llibres. Si teniu en compte que als anys 80 no sabia ni que el plural femení en català s’acabava en «es», està prou bé, oi ?
Però, sabeu com em sento, quan veig què fan les institucions que ens haurien de dirigir i encoratjar lingüísticament? TRAÏT! A més a més de l’IEC, darrerament l’AVL ha tret un diccionari pel seu compte en què «normalitza» 500 barbarismes, començant per «barco»!
Bé, fa un any em vaig posar en contacte amb en Josep Maria Domènech, també professor d’institut jubilat, de les comarques gironines, i que tenia un web sobre llengua que es diu «El bon català». El podeu visitar, però ja us aviso que té problemes tècnics per visionar correctament els escrits. Sense pretendre pontificar sobre res, ens transmet com era el català que havia mamat.
Com que ell no se’n podia ocupar però m’havia semblat una pàgina interessantíssima, li vaig demanar si em deixava copiar el seu contingut en una de meva. Hi va accedir i jo vaig fer aquest bloc http://encatalaiprou.blogspot.com/, que vaig construint a poc a poc i hi afegeixo cosetes meves. Si us abelleix visitar-lo i comentar-hi el que vulgueu, hi sereu benvinguts”.

Tot rodola, doncs, sembla. Pendent avall. La llengua, el tret més distintiu -cada llengua comporta una manera de ser i d’estar-se al món, i d’interpretar-lo-, i aquest constant procés de diluir-la, de supeditar-la, no sé si també d’arraconar-la. Ara mateix a Núvol parlen de Zafonització. Ben bé com si la literatura en català hagués de dependre de les traduccions que hi apareixen fetes des del castellà. I no pas tot és culpa d’Espanya, què va. Hi ha com un corc dins nostre, un corc que tot ho rosega i ho malmet. Mirin, si no, l’opció que ha pres Damià Bordera, de continuar escrivint, en català, però de no publicar ja res més. No és pas l’únic, a més, que ha decidit una cosa així. Una més que trista lògica del mercat en català, sí. Aquest mercat editorial que actua entre nosaltres ben bé com si es tractés d’una madrastra.

Monòtona sonsònia

Què fer quan manca l’aire, i el record / és massa feble encara per tramar / l’ordit d’un temps de maquillatge i rates? / Es pot decapitar des del no-res / el gran badall que emmascara el silenci? / Monòtona sonsònia, pellofes / i delictes, residus d’un instint / emmordassat…Un antifaç lluent / corroeix la fesomia que ningú / no sabrà com hauria pogut ser. (Francesc Pasqual i Moster. De Llunyania i Somni. El Cep i la Nansa Edicions, 2014).

Dies d’elogis fúnebres. D’una banda i de l’altra. Em lleva l’entusiasme, tot plegat, i debades m’esforço a mantenir-lo. Recordo perfectament qui foren, qui han estat i què han fet. Monòtona sonsònia. Pellofes i delictes. I tots aquests, aquí mateix i entre nosaltres, que encara substitueixen Dictador per Comandante! Quin horror! En contra de la llibertat, no els parlessis pas, a més a més, de la necessitat d’unes Forces Armades per a Catalunya. Temps de maquillatge. I de rates.

Dematí de Suite Borgenca

“Només aconseguim mutar en bestiesa allò que ens fa humans”. Dematí d’aquest diumenge en què torno a la Suite Borgenca (Pagès editors), d’Eduard Batlle. Ja fa cinc mesos que tingué l’amabilitat de fer-me’l a mans i resulta sempre un plaer immens obrir-lo per qualsevol de les 65 pàgines que conté. Poesia majúscula sota l’aparença de prosa. Somnis de vida que segurament no tindrem. Com ara per exemple “la tendència a creure que el dia serà renovat i et fas el flac favor d’engrescar-t’hi. I, amb l’esperança com a camisa nova, surts a rebre l’escalfor de la llum que embolcalla la pell fràgil. Et mantens fidel als compromisos i a les creences: et jugaries un dit per les persones. Quan et sembla que tot és nou, descobreixes l’ordre i l’endreça a qualsevol detall. No t’engavanya l’ànim copsar les evidents deficiències de l’espècie, el baix to que predomina, l’ull amatent al vil metall. Lluc (rebrot) de la nissaga del Dr. Pangloss,  diries que vius al millor present. Si de cas, et planys repetint com un mantra: l’herba del pla és tota gastada, però a muntanya n’hi ha a betzef”. L’abundància, en definitiva, i la bellesa d’aquesta Suite Borgenca que de cap manera no hauria de passar desapercebuda.

A més a més, ara que hi penso, potser convé també aquí recordar i tenir present aquest personatge del Càndid, de Voltaire, Pangloss (del grec PAN -totalitat- i GLOSS -llengua), seguidor de Leibniz, que al seu torn ho fou de Llull ara que s’acaba aquest any Llull, o potser tan sols en fou caricatura o sàtira, de Leibniz, que en aquella Teodicea seva afirmà que vivim ni més ni menys que en el millor dels mons possibles i això potser explicaria que aquest personatge volterià no es cansés mai d’assenyalar que no existeix efecte sense causa o, dit altrament, que tot allò que existeix, des del nas del nostre rostre fins a les més grosses catàstrofes naturals, no respon sinó a un propòsit específic i concret.