Subgènere claudicant

L’ideal de no haver de fer res i, tot i així, tenir tot el que ens faci falta. I poder disposar-ne. Disposar de tota aquesta setmana a venir fins a la crida d’una nova obligació. Ja tornat de Clarmont, circuit excel·lent amb un final, però, no gaire digne -dinar al que en diuen buffet lliure de La Jonquera, ple a vessar de français moyens, aquesta mena de subgènere claudicant, de compres als supermercats i a treure el ventre de pena, o això em va semblar, a canvi dels 16€ que et demanen perquè puguis servir-te el que vulguis d’entre les més de 200 possibilitats de plats i tota mena de begudes que t’ofereixen enmig d’un ambient infernal de cridòria i desgavell incomprensible, quin disbarat, i tan feliç que tothom s’hi sent, o això sembla, no hi vagin mai, sisplau-, tornat ja de Clarmont, deia, i per mor de consolar-me d’aquest espectacle que dic, obro Céline a l’atzar i a la pàgina 416 del Viatge…trobo subratllat que la gran fatiga de l’existència és potser, de fet, aquesta feinada que hi ha de romandre raonable, als ulls dels altres, durant 20 anys, o 40, o potser més i tot, per no ser simplement i profundament tu mateix, és a dir, aquest ésser immund, atroç, absurd que aquest teu cos conté. O, dit d’una manera, el malson d’haver de presentar sempre com un ideal universal, superhome des del dematí fins a la nit, el subhome claudicant que se’ns ha atorgat.

Pastilles

Per primera vegada a Vichy, termalisme. Una estada que no arriba ni a 4 hores. Temps tan sols de comprar unes quantes capses de pastilles, d’aquelles que duen el nom de la població, i prou. Perquè la resta ha estat recórrer el Parc des Sources i les Thermes Les Dômes i el Parc Napoleó III, encantador arran de l’Allier, el Casino, esclar, Palais des Congrès et Opera, el pont Bellerive, xalets, palauets de tota aquella aristocràcia, que hi eren principalment per ser-hi vistos. I gairebé res més. Bé, sí, la Source des Celestins, la font que fa que emergeixi la més cèlebre de les aigües de Vichy i de la qual n’hem tastat un parell de gots. I badar. Aquesta ciutat de 25 mil habitants és un plaer i un luxe dels grossos i el que demana és una estada de com a mínim uns quants dies. Temps de prendre-hi les aigües I poder també resseguir un poc la memòria d’aquell armistici de Rethondes que el 22 de juny del 1940 segellà la derrota de França que significà també el final de l’ofensiva militar alemanya i convertí Vichy en capital fins a 1944. No en parlen gaire, d’aquest afer. Després, 55 minuts fins a Clarmont, just per sopar i passar-hi l’última nit. De moment si més no.

Net com una patena

Cel ras avui, net com una patena aquí a Vulcània, on ara justament som. Al peu mateix del Puy de Dome. Des de les 10 fins a les 3. Encara falten 2 hores i no puc pas dir que m’interessi gaire ni gens, sinó que a causa d’aquesta feina he de fer veure tot el contrari, és a dir que m’entusiasma. Atraccions i atraccions, demostracions, explosions, la terra en còlera, els diables dels volcans, la màquina terra, globus aerostàtic. Les petjades dels dinosaures, volcans sagrats. Totes aquestes coses. La feina és la feina, però. En espera, això sí, de l’horabaixa de Vichy, que segur que serà una cosa del tot diversa. I en tot cas el consol d’aquestes nits de Clarmont i la corresponent petita dosi de Pascal. Net com una patena, també.

Dia també intens

Un altre dia intens. Puy en Velay, primer. Extraordinari, la veritat. Fantàstic per la situació que ocupa i per la pujada a la Catedral, immens romànic un cop més, i perquè, a més, hi feien missa en aquella hora de quarts d’11. Missa cantada i plena de feligresos. Qui cantava m’ha recordat Les Enfants du Choeur, meravellosa pel·lícula. I després el camí enfilat cap a N.-D.- de France i, encara, a St-Michel d’Aiguilhe des d’on es domina tot el formidable panorama, espectacle immens. Dues hores dura l’estada abans del dinar opípar a Allègre, restaurant Leydier, pobret col·lesterol.

El trajecte de tarda transcorre per La Chaise Dieu, tapisseries de l’abadia de Sant Robert, el famós mural de La Dansa Macabra, 26 metres de longitud i 2 d’altura, i tots els altres, esclar. El recordatori del que som, del passat que ostentem i del que és segur que ens espera.

I finalment Thiers. Ganiveteries i el lloc de privilegi a l’elevada vora esquerra del Durolle. Passejada en descens fins a l’església de Moutier. I la visió del que en diuen “peddes”, és a dir els passadissos, si és que pot dir així, que uneixen dos edificis per damunt d’un carreró. I no sé si ho dic ben dit, comença ja a ser tard del dia. Tants i tants oficis com hi ha hagut aquí a Thiers, esmoladors, forjadors, els fabricants de paper…Completíssima explicació del director de l’oficina de turisme, un humanista dels de veritat, Philippe Fraboni, italià d’origen. Esplèndid. I, en fi, un dia més del tot ben aprofitar. Ara, ja quarts d’11 pm, el que toca és fer endreça.

Centres neuràlgics

Plaer de Saint Nectaire, part alta de la vila, i sobretot dels capitells de l’església. Principalment els del cor: Passió, flagel·lació, transfiguració, multiplicació dels pans -que encara ara es multipliquen per a segons qui-, Apocal·lipsi i tot el pes de les ànimes, el Judici final i els escollits, la resurrecció, els soldats adormits, les dones santes. I la impressió de veure fins a quin punt el color de moltes d’aquestes figures esculpides es manté viu. No havia vist mai una cosa així.

El llac Pavin, en canvi, em deixa més fred. Potser deu ser que plou o potser tanta bellesa natural, erupcions i cràters envaïts, desvirtuats. Com Santoroni de fet, penso. Sinó que aquí la cosa succeí a 1.190 m. d’altura i no pas a nivell de mar. Aquest llac és ben rodó, 44 Ha. d’extensió i una profunditat de 92 m. I encara unes truites que diu que poden arribar a pesar 32 lliures.

Puy-de-Dome després de dinar a Orcines. El tren cremallera que discorre al costat de la via asfaltada que havien recorregut, quin desnivell!, aquells participants al Tour de França d’abans. Tret de les vistes que hi ha, això dels volcans no és pas que em digui gran cosa. . Ni a 1.465 metres d’altitud.

Ara, el que, a banda de St. Nectaire, avui també m’ha enamorat són els dos proncipals edificis religiosos de Clarmont. La Basílica de Nôtre-Dame-du-Port i la cripta que conté.  Hi havia un casament en aquella hora, però això tant és i l’admirable ha estat la bellesa i solidesa d’aquest romànic. I la Catedral, finalment. N.-D.-de-l’Assomption. Quins vitralls els del deambulatori, Marededéu. Un vitralls d’aquells amb un contingut d’imatges que ja potser hores d’ara amb prou feines si un més que reduït nombre d’adolescents d’avui és capaç d’admirar i de comprendre. Desconeixement de la història, sobretot d’aquella que n’havíem dit “sagrada” i de totes les lliçons que contenia i conté. En sortir, camino fins a la plaça Jaude, veritable centre neuràlgic de la vida aquí a Clarmont.

El cos temperat

El suc d’un home o no fa olor o, si en fa, m’agrada. Na Gabriela de la Vinya Nova. Degustant i assaborint, amb molta calma, Panorama amb Dona. La qual, tot i que es considerava enamoradissa de mena i que no era infreqüent que la vista d’un mascle li fes pensar, adesiara, que de bona gana fugiria amb ell -pensament expressiu, però exagerat, val a dir-ho, ja que el seu impuls mai no anava més lluny del desig de colgar-se amb ell i tornar a ca seva amb el cos temperat-, quan es tractava d’En Laro, el marit, tot era molt distint, amb ell era una altra cosa, sobrava costum, eren massa dies, massa confiança. Però En Laro, enc que, com ell, molts, tenia la cosa distinta de ser seu, i no hi havia força al món ni autoritat que li ho pogués disputar sense ferir-li una qüestió de principis ni haver-ne d’esperar resposta. Senzillament, lo que era seu era seu. I prou. I ai, ara, d’aquells que han gosat prendre-l’hi. Perquè ella, Na Gabriela, quan tocava fons rebotia a l’instant i emergia cap a la superfície amb més energia que mai i més ara que es veia empesa,  horabaixando, per aquesta intensa, tot i que imprecisa, necessitat de trobar els qui se li han endut per sempre el marit. Si la ràbia donàs calentura, en comptes de tenir tremolins rebentaria de suor. Escriu Riera tot posant-ho en boca d’aquesta heroïna que està molt de dol.

Sojorn per a serafins

Vigília de l’anada a l’Alvèrnia, Clarmont, Vichy, Vulcània, Saint Nectaire, Thiers, tot aquell entorn. No gaires dies i el grup que no és excessiu en nombre de persones. Preparo coses. La Dansa Macabra, per exemple, una de les 11 peces de tapisseria conservades damunt del cadirat del cor monàstic de l’església de La Chaise-Dieu. La Dansa Macabra que em fa pensar en passatges diversos d’aquell altre Viatge…que Céline va escriure justament l’any que vaig néixer. En desembarcar, em vaig trobar força indecís davant d’aquella estació. Una canya a la cantina i au, a deambular pels carrers. Estan bé les ciutats desconegudes! És el moment i el lloc en què pots suposar que la gent que et trobes és tota bona gent. És el moment del somni i de la imaginació. I pots aleshores aprofitar que es tracta justament del somni per anar a perdre un poc el temps al jardí públic. Sinó que, passada una certa edat, més val que en desconfiïs, no fos cas que fessis pinta d’anar darrere les nenes d’aquest jardí. No. És preferible la pastisseria, doncs. La que hi ha just abans de passar la reixa del jardí, bonica botiga de la cantonada agençada com la decoració d’un bordell amb ocellets que constel·len els miralls d’amples bisells. I t’hi descobreixes aleshores halant ametlles garapinyades sense fi ni compte, i tot plegat tan sols amb l’instrument de la imaginació. Ben bé, un sojorn per a serafins…Al revés de la platja gloriosa on avui va a parar gairebé tot el jovent, vora l’aigua i a la recerca del fornici ràpid, indolent i pràcticament a canvi de res. S’hi posen la mar de bé, ara, la majoria de noies tan i tan maques que sembla que se sentin finalment lliures fins al punt que ja no els faci falta ni la mentida dels nostres somnis. Talment cucs damunt la terra, nova dansa macabra, i tots contents, pobrets, d’una felicitat tan fàcil. És cert que frueixen com volen, els joves, des d’un bon principi. O potser és que no estem prou instruïts per comprendre’ls. Cosa que també podria ser.