Més breu que la d’una papallona

Aquell poc de calma, de relax i d’assossec que em fa falta enmig de tanta actualitat i de tant de xivarri amb els afers de la política. M’hi ajuda aquest dematí la nota que trobo als Diaris de John Cheever, que es va morir el 18 de juny del 1982, just ara acaba de fer 35 anys. Un món, el seu, ple d’ambigüitats i d’emocions que l’arrossegaven moltes vegades per viaranys ben diversos els uns dels altres. Estimava la família i al mateix temps se sentia extremament sol; s’odiava a causa de l’afecció a la beguda, però en va dependre durant gairebé tota la vida; la incongruència dels impulsos eròtics i el conformisme social significava en ell, per un cantó, una desviació que considerava part de la riquesa de la vida i, per l’altre, una contradicció que amenaçava de destruir-lo. Ell, John Cheever, que, a més, pensava que estimar els fills significa en part renunciar-hi, que fumava com un carreter i era molt de missa i afirmava ser també molt del present com a substància, essència i nucli de la seva utilitat. I, bé, és aquesta la nota de la calma i el relax que deia: “Interrogar-se constantment sobre els impulsos sexuals propis em sembla autodestructiu. Hom pot sentir-se excitat, entre d’altres coses, en veure una fulla de grèvol, un pomer ple de pomes, un cardenal mascle en ple dematí de primavera. Hem de pensar que els genitals, tot i que profundament arrelats a la vida eròtica i sentimental de cadascú, solen ser força irresponsables. La seva discreció, higiene i gratificació depenen de nosaltres. I, si no fos per la nostra sensatesa, la seva vida seria més breu que la d’una papallona”. Cheever havia nascut el 1912 a Quincy, Massachusetts, i va ser conegut també com a Txékhov dels suburbis.

Aquella decisió de futur

De Judicis Finals (1960): “El mal d’Europa és que encara hi ha milions de jacobins per civilitzar”. D’Examen de Consciència (1968): “…està arribant el moment que cada home, cada grup social, cada ‘poble’ es plantegi -i plantegi als altres- el problema de la seva ‘plenitud’. ‘Desalienar-se’ (…) desprendre’s de traves i pressions que ens impedeixen ser ‘un mateix’, home o poble. (…) Però és evident que també hi ha una ‘alienació’ nacional: un truc infame i coercitiu, mitjançant el qual un poble queda sotmès a un altre poble, i es troba ‘hipotecat’ en l’arrel mateixa de la col·lectivitat (…). Les aparences liberals de molts Estats (…) han amagat, sovint, les pitjors extorsions contra les minories nacionals”. I així podríem encara continuar i continuar, i potser no acabaríem mai. Joan Fuster, punt de referència. I no només perquè precisament avui faci 25 anys que se n’anà de manera del tot prematura i pràcticament just un mes abans que s’inauguressin els Jocs Olímpics de Barcelona que ell ja no va poder viure ni veure. De Diccionari per a Ociosos: “Morir-se massa jove és un error. Morir-se massa vell, també. En general, morir-se és sempre un error”. La nostra pàtria és la nostra llengua, deia. I això que no es considerà pas cap patriota, al contrari. “Els nacionalistes, en realitat, no som pas nosaltres: ho són els que estan en contra de nosaltres”, assegurava. I el tresor de Nosaltres els Valencians (1962) on d’alguna manera tot recomençà: “El cavall de batalla era, és i serà allò que, per emprar un eufemisme viable, he anomenat decisió de futur. És per ací que passa la frontera divisòria. A una banda hi ha aquells qui afirmen que ja estem bé com estem, que vivim en el millor dels mons possibles i que la província claudicada, la dimissió lingüística i les ficcions fòssils són ideals desitjables; a l’altra banda, els qui ens refusem a la vergonya d’una trista alienació nacional, els qui creiem que els valencians podem ésser un poble sa i coherent, els qui ansiem per al nostre país una plenitud nova”. I ara vivim 55 anys després d’aquest llibre i encara en plena decisió de futur. Morir-se és sempre un error. I tant que sí, Joan Fuster! No sé si dir que irrepetible.

Antropologia cultural

De tant en tant toca treure la pols dels llibres i també tota la que hi ha dipositada a les lleixes. Feinada no gens agradable. I lenta, molt lenta. Sobretot perquè apareixen volums que ja ni recordaves que tenies. Com ara, per exemple, aquesta antologia de Lévi-Strauss (1908-2009), l’antropòleg que fou professor de la Universitat de Sao Paulo entre 1935 i el 1939 abans de passar, l’any 1959, a ocupar la càtedra d’Antropologia Social al Collège de France fins que es va jubilar el 1982. Fullejo, suat i amarat, aquest exemplar que dic i m’hi trobo el relat on explica la vida familiar i social dels indis nambikwara -que segur que devia conèixer i estudiar durant aquella estada seva a Sao Paulo. Es tracta d’una d’aquelles tribus amazòniques en què el cap -és a dir, en teoria l’amo i senyor- té tota una sèrie d’aclaparadores obligacions que, aparentment, es contradiuen amb la jerarquia que ostenta: i així veiem com participa de les feines comunitàries com qualsevol altre individu, com en cas de guerra li toca situar-se en primera línia i exposar-hi així la vida, com li correspon distribuir anualment els béns materials de què disposa entre els seus súbdits…Ara: com a compensació a totes aquestes càrregues, gaudeix d’un únic privilegi. Ell és l’únic que, en aquesta tribu monògama, té dret a disposar de dones diverses. I és en això, en aquest dret, que resideix la seva majestat. Poder=sexe. Antropologia cultural. Encara suo més, ara. Em convé una dutxa d’aigua calenta abans de continuar la neteja i l’endreça. És ben bé que a partir d’una certa edat no hi ha ningú que sigui innocent.

El passat del país

La lluita contra l’oblit. Arran de la lectura del número 845 de la revista Ínsula, i de l’article que hi publica el professor i historiador Jordi Canal sobre Josep Pla i els pagesos…, repasso a consciència el prefaci de Retrats de Passaport (volum 17 de l’O.C.). I efectivament: Si no sabem quin aspecte tingueren els nostres avis, quina cara presentaven, com foren, ¿quina idea podem tenir del passat del país? Tot és oblidat, tot són ruïnes…De manera que el gran problema d’un escriptor arrelat en un país és contribuir a la lluita contra l’oblit. L’oblit del que som i d’on venim. I el dret d’autodeterminació que no es reconeix pas a tothom i només poden reclamar-lo els pobles amb una cultura, i una llengua, i una història diferenciades, tal com podem llegir a l’esplèndida entrevista feta al director del Programa d’Estudis Ibèrics de la Universitat de Stanford, Joan Ramon Resina, que publica VilaWeb. Només amb la queixa de regió cansada de pagar no anem enlloc. És el més important i convé no oblidar-ho. Però torno a Pla, ara al volum 8, Els Pagesos, i a l’article de Canal que deia. El pagès, el pagès que cultiva la terra i en viu. El pagès que no serà mai ni un llaurador ni un camperol, sinó una figura humana personal, perfectament individualitzada i distinta. Un pagès és un pagès i res més que un pagès tal com clarament indica aquest mot intraduïble. Res a veure amb cap cosa general o universal -m’horroritza tot allò que es considera universal. Parlo dels pagesos d’aquest país, Catalunya, aquesta classe que té, com a constitució bàsica, el romanisme, el dret romà, el contracte feudal, les guerres camperoles que la ruptura del contracte feudal ocasionà i la lliure contractació que s’instaurà com a reflex de la revolució francesa. És de tot això, del que es tracta. Dels fonaments d’aquest present que vivim. I també de la importància dels notaris -la història, tota ella, és a les notaries-, i d’aquell avançar legal, i no revolucionari, de la propietat. El passat del país. I el viatge que no s’acaba.

Que res no sigui difícil

Noies estudiants que aspiren a ser mestres. Gairebé tot són noies. Amb prou feines si s’hi adverteix cap noi ara que, immediatament després de les PAU dels nostres pecats, arriben les proves d’aptitud per accedir a magisteri -no sé segur si aquest nom és encara vigent. I els comentaris que se senten i es reprodueixen. Estic molt cansada, no sé quantes nits porto tancada i estudiant per preparar tants exàmens seguits. Estic molt cansada, però ha valgut la pena perquè, a més, tot plegat m’ha anat molt bé i ha estat la mar de fàcil. En fi, coses com aquesta que comporten també una deducció la mar de fàcil i contundent. Durant el curs, aquesta noia no ha fotut gairebé res de res, només aquestes nits precedents es veu que ha treballat una mica. I després, aquests exàmens no han estat exàmens. Si un examen és fàcil és que no és examen. No passa de simulacre. ¿On és el mèrit, per tant? ¿Què se n’ha fet, d’aquelles flors? Puerilitat i més puerilitat. Que res no sigui difícil, pobrets, pobres de nosaltres. I això sí, si suspenen -verb que per cert deu estar a punt de ser foragitat del diccionari-, si suspenen, deia, la culpa i la responsabilitat no serà mai seva, segur que no. Quin temps, aquest que vivim. Temps en què realitat i veritat no són pas, ni molt menys, la mateixa cosa. I en què la normalitat és del tot anormal.

Aquells dijous

¿Esdevenir personatge públic, dius? No, home no. On vas a parar. Tot el dia en boca de tothom, que si ase que si bèstia, que si fas bé que si fas mal. Deixa-ho córrer, creu-me. El que hagis de fer fes-ho tan bé com puguis i, encabat, el consell és que procuris veure les coses justes i necessàries que calgui veure, i que miris de no ser vist més enllà del que sigui imprescindible. Surt de l’aparador, per l’amor de Déu. I exposa’t tan poc com puguis, just el mínim que faci falta. Recorda aquelles paraules de Don Draper quan deia que, tot i viatjar contínuament, sempre tornava sense haver vist res de nou. Per cert, que no ho sé a tu, però el que és a mi de vegades penso que m’agradaria prou de viure amb algú com la Peggy Olson, la de Mad Men, eh!, Elisabeth Moss es diu l’actriu d’aquells ulls sublims. Els ulls que, segons Karl Ove Knausgard a La Mort del Pare, llibre esplèndid, són l’única part de la cara que no envelleix mai. Fins que es tanquen per sempre, esclar. I ara, ja, vigília de Corpus (Christi). Recordo quan s’esqueia sempre en dijous, igual que Dijous Sant -que encara és en dijous però que passem per alt sense Sant Sopar ni res, ni tan sols la traïció de Judes- i el dia de l’Ascensió. Tot allò fa temps que es va acabar i ara segur que dius Corpus i una majoria immensa de joves no saben ni de què els parles. Igual que de tantes altres coses, de fet. Bé, vigília de Corpus, avui. L’Ou com Balla balla des d’abans d’ahir i demà la tradició de les catifes de flors (processons suposo que ja no) es mantindrà no pas arreu. Llocs com Solsona,  Sitges o La Garriga i no sé ara si gaires més. En fi, tot ple de coses que hem anat perdent pel camí, el cos de Crist, Pange Lingua Gloriosi.

Quan era ric

31 anys, farà demà passat de la mort de Joan Oliver, també conegut amb el sobrenom de Pere Quart quan feia de poeta i fins i tot amb el de Joan Pendonista si es tractava de passar més desapercebut. I no és pas que tingui la intenció de repassar ara la seva trajectòria, prou ben estudiada d’altra banda per part de tots aquells que de veritat hi entenen, però sí d’esmentar un petit fragment que extrec de l’esplèndid Àlbum Joan Oliver que el PEN Català edità fa uns quants mesos i del qual la seva Presidenta, col·lega i amiga Carme Arenas acaba de fer-me obsequi tot dinant fa un parell de dies al magnífic Regulador de l’actual hotel Bagués. Grandiós plaer també, no cal dir-ho, de les més de 2 hores d’intensa conversa tan plena de gràcia i de bon humor que tant li agraeixo. Aquest petit fragment que dic aparegué l’any 1987 a Joan Oliver tal com raja i es tracta d’unes paraules adreçades a Xavier Borràs que deien així:

“Aleshores jo quan era ric treballava, però treballava en coses vocacionals i sense cobrar perquè com que jo ni per viure, ni per casar-me, ni per a res, no necessitava cobrar, senzillament no cobrava, comprens? Perquè jo crec que l’home no ha vingut al món treballar, eh?, l’home ha vingut al món per viure, per desenvolupar totes les seves potències, els sentiments, els sentits, el sexe, l’amor, l’amistat, l’esport, la contemplació de la meravella dels paisatges, els viatges, el coneixement d’altres terrenys, […]”.

D’altra banda, un Bloomsday més, avui. La jornada escrita a l’Ulisses, però també Els Morts, de Joyce gairebé sempre presents. Entre moltes altres coses seves que em fan pensar que segurament ja no estic al dia i que no sé segur, tampoc, si hores d’ara tinc ja gaires ganes d’estar-hi. Estar al dia. Ben mirat, ¿què vol dir, estar al dia? ¿I de què serveix?