A l’hora de les postres i del cafè

És cert que moltes vegades no ens acaba d’agradar com són els fills, és cert que els defectes que de vegades hi creiem veure són els nostres mateixos defectes. És cert, d’altra banda, que moltes vegades, als fills, els agradaria tenir un altra mena de pares, que potser no estiguessin tan pendents del que fem o del que deixem de fer, o potser al revés, que miressin de ser-hi més, que ens fessin més cas. L’etern inconformisme, l’etern no estar mai contents amb el que tenim o amb el que ens ha tocat. Ara bé: això és només de vegades. En el fons sempre arriba un dia que les coses acaben quadrant, hi ha aquell dia que s’esvaeixen tots els dubtes i que tothom sap que els que som en aquella taula som la gent que mai no ens fallarem els uns als altres, que sempre hi serem per més maldades que vagin, per més que ens sembli que hàgim caigut en el més profund de tots els pous. Hi ha pares que viuen a la recerca del fill del qual fa temps que no saben res. Hi ha fills penedits, tot i que no ho diguin, d’haver actuat com han actuat. I segur que l’etcètera de situacions possibles és molt i molt llarg. Però aleshores hi ha d’haver l’esperança, l’esperança que, al capdavall, tot acabarà quadrant. I, així, vindrà que et regalaran, llavors, la història de la teva vida en fotos que ni tu sabies que existien. I serà la seva manera de dir-te que mai no han deixat d’estimar-te. I arribarà després el teu torn, el torn de perdonar i de refer tots els vincles, els vincles més íntims que tenim, i de veure i acceptar que allò que anomenem continuïtat són justament ells, els fills que hem tingut i que tenim.

I és cert que som efímers i que tot passa, però a l’hora de les postres i del cafè et diran, contents, que no han volgut saber res dels correfocs i de les aglomeracions de les festes de la Mercè que, per cert, enguany l’alcaldessa segurament hauria hagut de suspendre, no ho sé. I et diran que d’aquí 8 dies votaran i que votaran un SÍ del tot rotund, i que a ells tampoc no els agrada “Polònia”, ni “Crackòvia”, ni “Merlí”. I el reconeixement mutu. I les abraçades i el comiat final. Que passis una bona setmana i fins diumenge que ve. És així, i estaria bé que així fos mentre siguem vius encara.

Ridículs i odiosos

La llei hi és perquè es compleixi. Excepte, esclar, quan no s’ajusta a la voluntat de qui s’hi veu sotmès i no pas protegit ni reconegut. No m’hi reconec, en la llei espanyola. I no és pas d’ara. Sóc dels qui ve de lluny i de sempre. Ara mateix Espanya acaba d’intervenir el cos de Mossos d’Esquadra. Sotmesos i subjugats. És així com Espanya ens vol. Però recordeu, escriví Voltaire a Mme. du Deffand el 12 de setembre 1760, que sóc d’un partit (país), d’un partit (país) perseguit, que tot i la persecució que pateix ha aconseguit finalment obtenir el més gros dels avantatges que es pot aconseguir enfront dels enemics que res no et reconeixen -ser més ric i més civilitzat i, segurament, també més instruït- i que l’única seva pretensió és servir-se de tu i aprofitar-se’n: el de fer que se t’apareguin com més va més ridículs i més odiosos. Al mateix temps.

Quan ja no pots fer-hi res

Al dietari de Pavese, “L’Ofici de Viure”, es pot llegir que la cosa més secretament i més atroçment temuda acaba sempre passant. I deu ser veritat. D’acord que ell ho aplicava al fet que de petit pensava en la situació d’un enamorat que, al capdavall, va veure el seu amor de tota la vida abandonat-lo i casant-se amb un altre. S’exercitava tant amb aquest pensament que, a l’hora de la veritat, se li va acabar fent real. Jo no parlo exactament de cap situació semblant, però sí, sembla que sí, sembla que allò que tems que passi al capdavall acaba succeint. I dius, bé, deu convenir que sigui així, deu haver-hi designis no controlats que porten a situacions no desitjades. I aleshores, senzillament, per més que ho vulguis no pots fer-hi res. Tan sols continuar, continuar i continuar. Com ara Espanya, ja per sempre més sense Catalunya. Només el recurs de la por i de la violència, els queda. I el de la tergiversació de totes les lleis i de tots els tribunals. Per cert, que no agrairé mai prou, tot i no haver-hi estat sempre d’acord, la decisió de l’anterior M.H.President, Artur Mas, quan es va veure obligat a cedir enfront del xantatge de les CUP,  de designar Carles Puigdemont com a successor, el del tot M.H. Carles Puigdemont.

Encendre el llum

Com que, després de tot el brogit i de tota la cridòria i de tots els càntics -a 10 dies encara per a l’1-O-, el que veig que em convé és aquell poc de silenci imprescindible, em poso a llegir que són quarts de sis de la tarda. Entra prou claror per la finestra. Contes de W.F. Harwey. M’absorbeixen del tot les petites històries que componen el llibre. Per exemple aquesta, Calda d’Agost, en què un pintor de no gaire èxit surt al carrer després d’haver dibuixat una figura humana que no havia vist mai, però que havia somniat mentre se’l jutjava per assassinat. Surt al carrer i, sense saber ben bé per què, s’endú el dibuix enrotllat a la butxaca. Fa molta calor. Camina i camina fins que arriba just davant d’un portal on hi ha una mena de pati i un rètol amb la llegenda Atkinson. Monuments fúnebres. Treballs en marbre. Anglès i italià, i hi veu, d’esquena, un escultor de làpides, gras, molt gras, gruixut fins i tot, amb qui comença un diàleg ben amable. Amable, però sorprenent i torbador. L’escultor de làpides és l’home que el pintor havia dibuixat i del qual duia el retrat a la butxaca. Conversa amable i distesa, ja dic, fins que l’escultor li diu que just ara dóna per acabada la feina que estava enllestint. És una làpida amb la inscripció IN MEMORIAM  James Clarence Withencroft. Nat el 8-1-1860. Mort inesperadament el 20-8-19… A la meitat de la vida som a la mort. I glaç a les venes del pintor. El nom inscrit a la làpida és el seu. La data de naixement és la seva i la data de la mort és justament la del dia d’avui. I bé, no es tracta pas ara d’explicar-ne el desenllaç, que en tot cas és un desenllaç que té a veure amb el tema de les premonicions i dels atzars. El que volia dir és que aquesta tarda m’ha tornat a passar allò que tantes altres vegades ja m’havia passat. Et poses a llegir quan la tarda ja comença a caure, vas llegint, no t’adones que la claror va minvant i, de sobte, només que facis el més petit instant de pausa, veus que la claror s’ha definitivament acabat. És totalment fosc i en tornar la vista al llibre ja no t’hi veus, la pàgina ja no té sentit. I sempre penses que això és com el final d’una vida. Naturalment, aquest pensament dura només un instant, perquè el que fas és, senzillament, encendre el llum i continuar llegint. Potser d’aquí menys d’una hora ja no existiràs. Silenci.

Adéu, Espanya

Potser sí que algun cop ens havíem pensat una altra cosa. Algun cop, d’acord. Però no, de cap manera. Espanya és l’Espanya ancestral castellana de sempre, flagrant Macizo de la Raza. La cosa és impossible i el que ells en diuen entesa no seria sinó més sotmetiment. Cap paraula i tan sols repressió i repressió, negació de tot. Barra lliure de l’autoritarisme i fora de tota empara legal d’una llei en què de cap manera no ens podem reconèixer. Abusos i abusos. Suport a tots els servidors públics dels municipis i del Govern nostres. L’adéu a Espanya, aquesta Espanya, ja fa temps que l’hem promulgat. Falta tan sols l’oficialitat contra les inacceptables urpes que continuaran ensenyant. Vergonya de com s’omplen la boca de democràcia. De manera que sí,

Signe rere signe

La breu i coneguda conclusió del sonet de J.V.Foix: m’exalta el nou i m’enamora el vell. L’exaltació, el rampell que ens fa córrer, que ens apressa, en temps de Foix fou l’automòbil. Avui és la nova tecnologia, a la qual ja és impossible renunciar, sense la qual moltes vegades ja no sabríem què fer ni segurament entendre’ns a nosaltres mateixos. Hom diu, àdhuc, que la nova tecnologia és la llibertat, tot i que a mi no m’ho sembla. Molt bé. Però hi ha també l’altre anhel, l’anhel de repòs, l’anhel de lentitud, allò que hi ha entre la nova tecnologia, d’una banda, i la literatura i l’antic museu i les madones borroses, la lentitud i la calma que l’amor reclama, de l’altra. I llegir. Llegir és molt important, llegir és fonamental, -“Quan vaig haver acabat aquest llibre, el vaig tornar a començar, i a mesura que el rellegia, se m’aclarien tot de coses que abans no havia entès. I en haver-lo acabat per segona vegada, el vaig tornar a llegir, i encara vaig entendre millor què hi deia. I així fins a cinc o sis vegades”, segons els Rumors sobre Rumors de Ponç Puigdevall parlant de Jordi Coca i L’Emperador– perquè a diferència de la velocitat amb què ocorren les coses, la velocitat a què les fem anar, la velocitat amb què són escrites i divulgades, llegir, en canvi, ho fem a la mateixa velocitat que a l’època de Plató i d’Aristòtil, quan tan poca gent en sabia, de llegir. Continuem desxifrant signe rere signe, amb calma i amb paciència, sense adonar-nos del pas de les hores i, així, ens situem en una actitud similar a la que teníem quan la circulació de les coses no era tan ràpida. Cal ser trepidant, de vegades, cal el brogit i el frenesí, segons com. No podem renunciar als avenços de la tècnica, naturalment, però no hauríem de renunciar tampoc a la calma i a la lentitud de les estones de lectura, a l’aliment de l’esperit. Al silenci. Sobretot quan apareixen dies de pausa en la feina que fem.

La primera i més decisiva elecció moral

Boira. És ben bé que com més anem menys valem. Les ressaques ho endarrereixen tot. Trigues molt més a reprendre el pols del món i sembla que es faci de dia molt més tard. No he estat mai gaire aventurer i no he tingut tampoc mai gaire tirada per allò que se’n diuen llibres d’aventures. N’he llegit alguns, sobretot dels de cavalleries, però no puc dir que siguin els que més m’han entusiasmat. Tot i així, sempre que em demanen quin destacaria, quin trobo imprescindible, sempre dic el mateix. “L’Illa del Tresor”. Perquè com a narració és la més pura que conec, pel seu vessant profundament èpic i iniciàtic, les ombres de la violència i de tot el que és macabre barrejat de manera incomparable amb l’audàcia victoriosa, el perfum de l’aventura marinera, que probablement és l’aventura més perfecta, més absoluta, i també perquè explica la primera i decisiva elecció moral. Impecable sobrietat de l’estil, el ritme narratiu que sembla resumir l’íntima perfecció de l’art de narrar, el disseny dels personatges, la sàvia complexitat d’una intriga que en el fons és, però, extremament simple. En relació a “L’Illa del Tresor”, tothom parla sempre d’aquesta figura fabulosa que és John Silver el Llarg, i d’acord que la seva figura i la seva trajectòria representen un clàssic de la literatura d’aventures. Però a mi encara m’agrada més Jim Hawkins. Tot gira al seu voltant. És la seva mirada justament la que engrandeix la figura del pirata i li atorga tot el seu enigma. Decidir, i escollir, entre el bé i el mal, que queden sempre tan difuminats en aquesta història fantàstica. Ell, adolescent, aprèn el rostre demoníac de l’audàcia. I és Silver qui l’hi ensenya. M’estimo més aquest llibre, al qual torno sempre de tant en tant, que no pas un altre dels més grandiosos. L’elecció no és fàcil, perquè aquest altre que dic és “Moby Dick”, Ismael i el capità Ahab. Em quedo sempre, però, amb l’ambigüitat i la boira de “L’Illa del Tresor” i la grandesa del seu autor, R.L. Stevenson. I, com que és molt millor llegir el llibre que no pas comentar-lo, és per això mateix que ho deixo aquí, per això i perquè ja s’ha fet de dia i ho veig ja tot una mica més clar i em sembla que ens en sortirem. Som a la banda del bé, a la dels bons.