Utilitarisme

Educar és ensenyar els joves a estar-se sols amb ells mateixos (Cabré). Sí, i tant de bo hi hagués manera de fer-ho. Mentre els pares no se n’adonin, però, temo que no hi ha res a fer. Tant de mòbil a totes hores, tanta play, tanta marca i tants capricis a canvi de cap esforç, a canvi de res. Tenim una mala educació i aquesta mala educació comença a casa. Podem canviar les lleis i les normes que calgui, i les haurem de canviar, ben cert. No sé, tanmateix, si podrem amb un gruix molt important de famílies a les quals sembla que la formació com a persones civilitzades dels seus fills no importi gens. ¿On aniràs la setmana de Pasqua?, se sent ja que es demanen, com si anar-se’n fos obligatori i com si anar-se’n fos un dret o fos gairebé regalat. Molts no arriben a final de més, però tant és. Estar-nos sols, de tant en tant, i per pur plaer d’estar-nos sols. Sentir la música o aquella pel·lícula o aquell llibre. I el silenci tantes vegades reivindicat enmig de tant de soroll a tot arreu. ¿s’ensenya tot això? Domina l’utilatarisme, ja ho sabem i no és nou. Bernat Metge ja criticà els seus contemporanis del XIV pel mateix motiu. Com que no sabien fer companyia perquè tan sols els importava el plaer del cos o de la bossa, ell preferia sempre la companyia dels morts i llurs herències, els llibres. No és cap cosa nova l’utilitarisme i per aquesta raó són tan pocs els qui estudien grec o llatí, geografia, filosofia, història. Per aquesta raó n’hi ha tan pocs que s’interessin per res de tot allò que ens pot fer persones estructurades i amb criteri. Lliures. A les famílies, a les famílies, és on hi ha també gran part del problema.