Notícies com a hipèrboles

Fujo cada cop més dels noticiaris. He seguit el d’aquest migdia i em sembla que passarà molt de temps abans no torni a seguir-ne cap altre. El món no s’acaba, ni hi ha canvi climàtic ni res de tot això, però la sensació és sempre d’alarma. Les notícies com a hipèrboles de la realitat. Quina mandra i quina mala estona. Torno a les correccions i entro en contacte amb una altra realitat. Estudiem molt poc, en general. Molt poc per no dir gens. I rius de disbarats que no t’haurien de fer cap gràcia. Les illes Canàries formen part del domini lingüístic del català, per exemple. Aprendre gramàtica, dialèctica i retòrica. I geografia. Aprendre a parlar i a expressar-se bé. ¿És encara possible tot això? Bé. Parlant de la llengua, som en vigília que s’acabi, per sentència, la llei d’immersió a les escoles. Som a Espanya, encara, estimats. Som espanyols. ¿Què ens pensàvem? Són aquestes les coses que passen a Espanya. I són aquestes les coses que ens passen pel fet de ser espanyols. No hi ha res d’estrany, però el noticiari d’aquest migdia no n’ha dit res, segurament perquè no es tracta de cap hipèrbole. V-M parla avui, precisament, d’aquesta estranya alegria que arriba just a l’edat madura quan t’adones que tot és irremeiable. La sort és que irremeiable potser no vol dir el mateix que irreversible. Potser. I vés a saber si finalment assistirem per part del Govern (del nostre) a algun cop de puny definitiu damunt la taula que esberli la baralla, el joc complet de les cartes.