Diu que farà fred de veritat aquests dies propers. Millor i ja era hora. Aspirar a un món molt més bonic i endreçat que el que veuen els nostres ulls i sent la nostra oïda. I n’hi ha prou, de vegades, amb les paraules, amb les paraules d’aquell poema que fa tant de temps que viatja amb tu. La vida com el Poema inacabat de Ferrater, per exemple. I riure, i que no hi hagi tanmateix espai per a la banalitat, tan banals com som. Elogi de la influència, que no deixa de ser amor literari, tal com explica Bloom. Amor entre escriptors del passat i escriptors del futur que no coneixem. I poder enamorar-te fins i tot violentament dels grans llibres abans de ser capaç d’entendre’ls perquè ets encara a la teva adolescència primera, i tot és nou i sublim. Ensenyar tal cosa a les classes. I deixar de ser carrinclons. I quan et sentis cansat i trist, aprendre a escoltar, seguint sempre Bloom, el Musical Offering de Bach o el G minor Quintet de Mozart. Tot millora aleshores. I Ferrater, que ens deixà fa 40 anys, parla de Foix, que en fa 25 que no hi és i la influència de tots dos perdura, perdura: Vós, mestre Foix, Josep Vicenç / de qui em separa el Cap de Creus / (puix que sou al Port de la Selva) / comptant per mar (així faig veure / que jo també em dic mariner), / vós que trobeu per aquells quers / pedres tarades d’or oníric, / a vós que heu fet català el líric / vers de Bernat de Ventadorn, / us exposo aquest vers fosc / on arribo, jo que les notes / altes, les don com les granotes.
(I l’ànima, aquest minúscul foc / d’una cuca de llum: el cos).
Ah!
