miquelcolomer

L’article En terra natal, d’Steiner. Queda’t a casa, treballa i fes coses que puguem mesurar. L’impediment és el matrimoni: les dones no tenen ni idea d’aquestes coses (Nietzsche, un cop més). Nietzsche el foll. La carta promesa al professorat. L’autèntic escriptor ha de “ser capaç de ser pobre”. Un clàssic del desencantament. Vivim desencantats. Record de la catedral d’Anvers i el Davallament de la Creu, de Rubens. Època en que no tan sols cauen els ídols, també l’hàbit de la fe ha caigut. Ens hem quedat sense res i l’únic Mestre autèntic és la mort. Està bé, però, que se sàpiga que ser un professor vàlid és ocupar un lloc al llinatge de Kant, Nietzsche, Nabòkov, Bloom i el mateix Steiner. Gratitud per la meravella que és la literatura malgrat la senyora Stocker que desencadena la revolta en preguntar l’única cosa que importa: ¿Es ven bé aquest autor? Sí, malauradament l’única cosa que importa. Consagració de la primavera. Llenço llavors quan faig classe. I m’espero després a veure qui les encalça, qui les entoma. Els qui ho fan, aquells que en fan o pensen fer-ne alguna cosa, penso, aquest són els que sobreviuen. Els altres, pfff. Eros, ensenyament, seducció. Termes inseparables. Esforç, dedicació. Animals moribunds. Roth. El sexe és també venjar-se de la mort. ¿Qui assetja qui? Didactisme com a destí. Gràcies Steiner. Gràcies per ser-hi, encara.

L’afegitó dels més petits. L’essencial és invisible per als ulls. Només hi veiem bé amb el cor. (El Petit Príncep, el més gran segurament del llibres petits).

Dematí de dissabte en què no faig res. Lent pas de les hores. No acaba de fer un dia clar. Ventet. No faig res i tinc un munt de papers per corregir. La feina de cada any en arribar aquestes dates. Constatació que tenen un avantatge cert aquells que han anat creixent i han pogut veure, a casa, els pares asseguts amb llibres a la mà. Les estones de lectura dels pares. Els nois, i les noies, tendeixen a fer allò que veuen fer a casa. Si, a casa, els teus fills veuen que tu llegeixes, es molt més fàcil i probable que ells també ho facin. Herència de l’hàbit de llegir. Una de les lleis més boniques de la nostra espècie és que allò que no s’admira s’oblida.

Descanso uns dies d’Ulisses i llegeixo Lear. Quina duresa de cor! Llegir és tornar a llegir.

¿Sabeu per què tenim el nas al bell mig de la cara? Doncs per poder tenir un ull a cada costat i així poder clissar allò que el nas no pot flairar. No. No ens hauríem de fer vells abans d’haver-nos fet savis. El Bufó de Lear, quin personatge impressionant. Tragèdies, volum I. Com un missal. Bellesa de l’edició de la Biblioteca Pompeu Fabra/Destino. Amb coordinació lingüística de la benvolguda Carme Arenas. Shakespeare no s’acaba mai. Hi és tot. Hi som tots. ¿No pot saber un ase quan és el carro que estira el cavall? Magnífica imbecil·litat del món que, quan estem malalts en la fortuna (sovint per culpa dels excessos de la nostra conducta), donem la culpa dels desastres al sol, a la lluna i a les estrelles, com si fóssim canalles per necessitat; beneits per obligació celestial; miserables, lladres i traïdors per les influències de les esferes; borratxos, mentiders i adúlters per una obediència forçosa als dictats dels astres, i tot allò que ens fa dolents, per un impuls diví. Paraules d’Edmund, un dels dolents. La maldat és lúcida. I Lear com un missal.

I no penso parlar del partit d’aquesta nit. Ni de res del que l’envolta. Un poc de fastigueig. Plebs de financers, jutges, banquers, empresaris diversos, diputats. Els fan falta gols, a aquesta mena de personatges. Gols per justificar-se, per encobrir-se. De vegades resulten ser molt més plebs, i xusma i turba, personatges d’aquesta mena, per incapaços, que no pas la mateixa massa del poble baix, que amb això darrer ja se sap què passa i ja hi comptem. ¿Per què tenim el nas al bell mig de la cara, si no?

Em sembla que finalment ja sé, ja puc dir, per què estimar em resulta tan difícil, per no dir impossible. Estimar és tenir cura de 2 ànimes, diu Sostres. No ho sé segur perquè 2 em semblen poques. Però vaja, en tot cas, si l’afirmació de Sostres fos certa, ja sé la raó per la qual fins ara mai no me n’he sortit. No sé tenir cura ni de la meva. Ni en sé ni n’he sabut mai. I comença a fer-se cada cop més tard, més tard. Sí. Començo a albirar el mur, aquell mur fantàstic de Kafka. Quan arribes al mur ja no hi ha res a fer i és inútil que intentis cap cosa, ni tan sols fer mitja volta. El gat, aleshores, se’t cruspiria i res no hauria canviat. El destí és aquell mur de Kafka. Aquella petita faula. I, mentrestant, estimar, gaudir, desitjar. I conspirar. És hora ja, també, de conspirar.

La Catalunya institucional no era al Cercle del Liceu ahir. Era al TNC. Per cert, que aquest dematí he passat dos cops la intervenció d’11 minuts de Puyal en rebre el reconeixement. Silenci total, a l’aula, aquests 11 minuts. Les paraules de Puyal quallen entre els adolescents i això és bo, molt bo. Han de canviar, però, tantes i tantes coses a més a més. Tret d’aquest matís, però -que al Cercle del Liceu, ahir, no hi havia la Catalunya institucional-, em faig del tot meu el comentari que deixà en aquesta pàgina, J.B. Sí, Vargas Llosa ha esdevingut un ser nociu, tòxic i destructiu. Ofensiu. Hi ha, tot i així, aquesta certa Catalunya, no exactament la institucional, que premia i afalaga aquest escriptor vanitós. El Cercle del Liceu, per exemple. Alta burgesia espanyolitzada i espanyolista. I és veritat que m’agradà, ja fa molt de temps, llegir La ciudad y los perros, La tia Julia.., Pantaleón y las visitadoras, La verdad de las mentiras (mosaic de bona crítica, sí). I algunes coses més, fins i tot. Ara, però, ja no el suporto, i veure’l o sentir-lo em treu de polleguera. Sí, és un ser que em fa ràbia i ja la seva cara, i no tan sols la seva cara, també la seva veu, igual que a J.B., em resulten del tot repulsives. Repel·lents. Hispano-peruà Vargas Llosa amb casa a Manhattan, que vés a saber ara en què creu, un cop abandonada tota idea de transcendència. ¿En què deu creure aquest senyor? En una única idea d’Espanya, per exemple, la de l’Espanya imperial que ens té com a colònia conquerida i ocupada. En això creu aquest personatge tan pagat d’ell mateix. No hi ha res que s’assembli més a un espanyol de dretes com un espayol d’esquerres. Això és veritat i està molt bé. I està molt bé que ara defensin el seu himne, és clar. Els honora com a espanyols. No hem après encara aquesta lliçó. Una lliçó que digués que no hi ha res que s’assembli tant a un català d’esquerres com un català de dretes. I si dius que et sents tan català com espanyol és que ets espanyol. I no passa res. Però totes dues coses alhora no poden ser. Cercle del Liceu. Per cert, Vargas Llosa no ha renunciat encara a la seva nacionalitat peruana, ¿eh que no? Se l’ha de considerar, doncs, un espanyol assimilat.

Arribat de Barcelona. Capvespre dels premis de l’Associació El Matí. Palau Robert. Sala plena a vessar. Acte important. Paraules del director Joan Safont, que presenta el nou web dels diari. Novetats. Aquest diari ha de créixer. Paraules també, i sempre encertades, de Quim Torra, que presenta els premiats d’enguany. Anna Punsoda i Josep M. Espinàs. L’eloqüència d’ambdós. I l’agraïment. Punsoda diu que acaba de descobrir -és clar que és molt jove- la finitud de les coses i dels éssers. La seva rialla i la seva prosa impagables. I Espinàs, 35 anys d’article diari, 85 llibres publicats, tota la vida per al país i la llengua. El seu exemple. I la seva anècdota. ¿A vostè li diuen escriptor, oi? Sí, em diuen escriptor. El que sóc no ho sé, però em diuen escriptor. Aplaudiments encesos, és clar. I més aplaudiments quan el President de l’Associació, Josep M. Huguet, clou l’acte. Amb Sales i els seus personatges, Trini i Cruells, com a protagonsites del discurs i com a exemples i models. Concòrdia i llibertat d’una vegada. Prou de plats pel cap. ¿Com ens ho farem? No hi ha altra camí. I El Matí hi serà.

Abans, a midgia, dinar amb S.S. Quant de temps sense compartir taula i estona. Sense pressa, a més. Sempre deutor de la seva generositat. Molt bon restaurant. MIL921. Trobava a faltar aquestes converses. I aquestes rialles. Riem del mort i de qui el vetlla. Ja tocava.

Navarro, quin ser tan petit. I com ha esdevingut de petit el partit que representa que lidera. Vull estalviar-me d’escriure’n el nom. Vergonya. Eleccions anticipades. I que aquests partits espanyols no passin de 25 representants. És clar que el segon equipament del Barça, Déu n’hi do. Em semblaria molt fort si es confirma. Massa.

S’acaba un dia d’anar molt amunt i avall. I no hi estic gaire acostumat.

Passo la tarda escoltant i sentint tot Bee Gees. Robin Gibb. Èpoques que es clouen. Es clouen per mort, és clar. Tant de bo, però, no es cloguin també per oblit. Aquelles primeres festes de l’adolescència i les cases d’aquelles noies primeres. Don’t Forget To Remember. I Started A Joke. Totes. La febre dels dissabtes i diumenges, que encara no havia començat la cosa dels divendres. No, cap oblit de tot allò. Després ens equivocàrem, i molt. Equivocàrem l’enemic. I ara el que queda és World, Words, Stayin’ Alive, Robin Gibb. Love So Right!

I no, tampoc no em vull oblidar de Balzac, tal com algú ahir recordava. 20 de maig 1799. Tours. Prop dels Castells. Riba dreta i esquerra del Loire. Féu 213 anys ahir del naixement d’Honoré de Balzac. Tant és que no siguin números rodons. Millor que no ho siguin. Tots els alts i baixos d’una vida. Escriure per mantenir-se, escriure per sobreviure. La Comèdia Humana. Quina gran comèdia. Recordo la lectura i els comentaris d’aquell curs de doctorat que impartí i dirigí l’estimat i recordat Gabriel Oliver, el nostre degà d’aleshores. El seminari era sobre Les il·lusions perdudes. Escenes de vida provinciana. Angouleme. Usura del món editorial. Debilitat pel luxe i pels fastos. Il·lusions perdudes de tants poetes joves. Perdudes a causa de la vanitat. Ascendir socialment amb l’excusa de la literatura. La literatura, la poesia, com a excusa. Rubempré. Quina lliçó de Balzac. Com gaudírem en aquell seminari. Amor, èxit, delicte, vici, luxe. Vanitat de vanitats. Fracàs. Ruïna personal i ruïna de la família. I al final què.

En canvi, El Coronel Chabert ha estat una descoberta molt més recent, d’ara mateix com aquell qui diu. Arran de la lectura de Los enamoramientos (gran Marías) en va venir a les mans aquesta petita joia de Balzac. L’he llegida, després, en català a través de la traducció de Josep M. Muñoz Lloret (Els llibres de l’Avenç). I al final què passa. Doncs passa que, després d’haver-te donat per mort i de tot l’esforç d’anys per recuperar allò que havia estat teu però ja no ho és, ni la dona, tot plegat serveix per acabar en allò que representa el futur de molts de nosaltres: l’hospici per a vells. I no és que sigui pessimista, de cap manera no en sóc. Però tot acostuma a acabar malament. No és la realitat el que interessa, sinó la veritat (V-M).

Sona Tragedy justament, ara. I You Win Again.

90 anys del naixement, a Reus, de Gabriel Ferrater. El seu mestratge constant. Ferrater i les dones. Ferrater i la poesia, i la raó. Ferrater. Desig remembrat. Als nens els agraden les nous. In memoriam. La poesia, fas 20 anys, Helena, la memòria em verdeja, gran risc, però també l’estudi, les lliçons de les seves classes conservades i la prosa. Un moviment vibratori és un moviment periòdic, i amb un sol moviment no hi ha manera d’establir cap mena de periodicitat, o sigui que parlar d’una sola vibració és com parlar d’un germà únic, i a una criatura de 12 anys aquesta beneiteria li costaria un zero ben rodó en un examen de física. I els al·lucinats d’ara ens farien perdre fins i tot les ganes de fumar, de tant buidar els cendrers de la lingüística. Sí, Ferrater. Encara / tens la pell mig del sol, mig de la lluna. Color d’olor de poma.

Presentació ahir de les versions dels Rèquiems de Rilke que ha fet Teresa d’Arenys. Gran interès de les intervencions de Lluïsa Julià i de Miquel Desclot. Savis ignots.

Si fossis de Gibraltar i poguessis escollir entre ser espanyol o ser britànic, ¿tu què faries, què triaries? Doncs entesos. No sé de què s’estranyen tots aquests espanyols, Julia Otero inclosa.

Que bé que hagi baixat la temperatura i que no faci calor. El pensament flueix de manera més lleugera sense l’impediment de la xafogor.

Gairebé sempre és mentida quan diem que no tenim temps. No en tenim ganes. És això el que passa. Però, com que no queda bé dir que no en tenim ganes, aleshores fem servir l’excusa del temps. Sempre hi ha temps per a les coses que realment volem.

Presentació d’una versió de Rilke, avui, a Arenys. Teresa d’Arenys. Penso assistir-hi.

Diu que els Mossos, la policia, retirarà el web que serveix per delatar vàndals. Mal fet. De retirar la pàgina.

Dones que llegeixen, dones que dormen. Dones que callen, com l’escultura fantàstica que hi ha a l’entrada de la zona de vianants del centre de Rotterdam (Lijnbaan). La bellesa. L’elegància. L’erotisme. Desig.

L’amor heroic de l’Arnau. Publicació (Barcino) del Tractatus de amore heroico (bilingüe llatí-català). Arnau de Vilanova (1240-1311), metge dels reis catalans, contemporani de Ramon Llull. El sexe, remei contra les obsessions amoroses.

A Occident, la nostra herència és Jerusalem, Atenes, Roma. Qui ho diria.

La deriva es farà encara més visible dimarts que ve, consellera. Molts professors no faran classe. Els sindicats han convocat jornada de vaga. Hi haurà també manifestacions. Són molt tristes les manifestacions de professors. Professió proletaritzada. Cap grandesa. A l’hora de negociar, consellera, ¿per què ho fa tan sols amb els sindicats? ¿Per què són només ells els qui s’asseuen a la mesa amb vostès? ¿Qui representen els sindicats? ¿Quants afiliats tenen que paguin quota? ¿És que potser no viuen i existeixen a costa de tots els diners que els proporciona la Hisenda pública, és a dir, dels diners de tots nosaltres? Em sap molt de greu, consellera, que els meus diners serveixin per alimentar alliberats, molt de greu. I així la deriva continua. Consellera, quan es tracti de negociar amb els professors, ¿per què no fa una tria ben feta entre tots aquells -que li asseguro que n’hi ha, i molts- per als quals ensenyar, el plaer d’ensenyar, és l’única cosa veritablement important? ¿Per què no passa dels sindicats, consellera? Ja sé que és molt difícil fer net, però el futur del país en depèn. L’ensenyament públic no s’aguanta per enlloc. S’ha convertit en una tasca gairebé de burocràcia pura. Ho dic de tot cor, consellera. Molts, massa, no s’estimen la seva feina ni tenen en compte el seu objectiu: formar éssers humans virtuosos i il·lustrats. El camí de la reforma ha resultat ser un camí equivocat que no duu enlloc. Aquella secta de pedagogs que governa el departament encara hi és i tot ho ha enfonsat. Estic cansat d’omplir paperassa, consellera, estic cansat del bonisme carrincló, estic cansat que aprovin els qui no ho mereixen. Estic cansat de tanta deriva, consellera, de tanta nul·litat i de tanta mentida. Em cal sentir i notar que sóc important per al país, però aquí sí que el govern, del qual vostè forma part, falla i està en fals. L’economia, que sembla l’única cosa que els importa, no es refarà mai si continuem produint beneits i ignorants. Però, de moment, això sí, dimarts més vergonya.